Edda Pando

Itàlia

Drets de les persones migrades i refugiades
Associazione Todo Cambia

L’Edda Pando estudiava Ciències de la Comunicació a la Universitat de Lima quan, l’any 1990, el govern d’Alberto Fujimori va impulsar una sèrie de mesures econòmiques conegudes com el paquetazo. Això va provocar un fort increment del preu de la universitat i Pando va haver de deixar els seus estudis. Un dia, el seu pare li va oferir un bitllet per anar a Itàlia. “No m’ho vaig pensar dues vegades, no tant pels diners sinó per la curiositat de veure altres llocs”, explica l’activista.

Va arribar a Itàlia a l’abril de 1991, i tres mesos després va descobrir que ja no es podia quedar legalment al país. Va decidir quedar-s’hi igualment, i va començar a treballar netejant cases. Al juny va conèixer grups polítics afins als que freqüentava al Perú, i va reprendre la militància. Tres anys després, al 1994, va aconseguir regularitzar-se.

Gairebé una dècada després d’arribar a Itàlia, va sentir la necessitat de centrar el seu activisme en la qüestió migratòria. L’any 2001 va fundar juntament amb altres persones l’Associazione Todo Cambia, de la qual és actualment presidenta. Todo Cambia és una entitat formada per gent que viu a Milà, immigrada o no, que lluita contra el racisme i pels drets de les persones migrades. De Todo Cambia sorgiria la demanda d’una Universitat Migrant, que va celebrar la primera edició l’any 2007 i que es va establir com a associació autònoma a partir de 2012.

Todo Cambia està integrada en una gran federació d’entitats d’Itàlia, ARCI, en la qual Pando ha desenvolupat també diverses tasques.

Ha treballat tant a nivell de la coordinació estatal com de la secció de Milà. A la vegada, Todo Cambia forma part també de la xarxa Milano Senza Frontiere, un entramat informal d’associacions que organitza la Marxa pels nous desaparecidos. L’activisme realitzat a través de totes aquestes plataformes ha portat Pando a involucrar-se en un nou projecte, Missing at the borders, que visibilitza les històries de les persones desaparegudes a les fronteres europees a través dels relats de familiars.

Al 2014, més de dues dècades després d’haver arribat a Itàlia, Pando va aconseguir graduar-se en Ciències de la Mediació lingüística i cultural, amb una tesi al voltant de les famílies de persones desaparegudes en el trajecte migratori de Tunísia a Europa. Poc després va fundar el grup Va de Bolero, i es va retrobar amb el cant. “El fet de tornar a cantar ha estat el que més m’ha ajudat a reunir les meves dues vides: la de la jove universitària, apassionada de la música, i la de la migrant a Itàlia, activista pels drets dels migrants”, explica. Al 2016 va encapçalar com a independent la llista de Milano in Comune per al Municipi 2 de Milà, i a dia d’avui continua col·laborant amb la formació.

Pando es troba sovint amb la pregunta de si se sent més peruana o més italiana. I no dubta a respondre: “Dues són les meves ciutats. Lima, on he nascut i crescut, i Milà, on m’he convertit en una dona adulta.”

» Entrevista

> Com ha canviat el fenomen de la migració irregular a Itàlia des que hi vas arribar, a principis dels 90?

Des dels 90 hi ha un flux constant de migració irregular, ja que l’únic mecanisme per entrar legalment al país és el que s’anomena “decret de fluxos migratoris”. És una norma que el govern aprova cada any i que defineix la quantitat de migrants que poden entrar a Itàlia. Preveu que una persona que ofereix feina pugui contactar una persona que està al país d’origen per treballar a Itàlia. No s’entén com aquestes dues persones s’han pogut conèixer, i aquest és el primer problema del mecanisme, que és irreal. El segon és que la quota d’ingressos prevista sempre ha estat molt baixa (entre vint i trenta mil persones).
La realitat ha estat una altra. Cada any entraven almenys mig milió de migrants. Molt pocs es regularitzaven amb el decret de fluxos, fingint que estaven als seus països. La majoria ens hem regularitzat amb el que s’anomenen sanatorias. Són decrets especials que permeten la regularització de les persones estrangeres ja presents a Itàlia i que el govern ha aprovat als anys 1989, 1995, 1998, 2002, 2009 i 2012. Des del 2012 la situació ha empitjorat molt perquè no hi ha hagut més sanatorias, i les persones s’han vist obligades a seguir el camí de la sol·licitud de protecció internacional. No existeix una altra possibilitat de regularitzar la pròpia situació. Moltes vegades arriben a la nostra finestreta d’informació legal persones que volen regularitzar els seus treballadors i els hem de dir que la llei no ho permet. És una situació surrealista!

> Afirmes que les migracions ho qüestionen tot.

Les migracions ho estan posant tot en discussió, sobretot perquè qüestionen l’ordre social existent, el dels Estats nació. Abans els Estats garantien drets als seus ciutadans, però ara els drets els exigim, en un estat, els que no som ciutadans. Exigim drets com a éssers humans, i per tant s’ha de repensar la idea de ciutadania. Això ho han de fer els Estats però també els mateixos migrants. Moltes vegades, quan organitzàvem lluites alguns migrants ens deien que no podíem exigir drets perquè no érem ciutadans d’aquest país, sinó hostes. Això portava a discussions molt interessants sobre què dona dret a tenir drets. No hauria de ser la nacionalitat o la ciutadania, sinó la condició d’ésser humà. Per tant, ha de canviar la idea d’organització social (per exemple, s’ha parlat de la ciutadania de residència), i ha de canviar la mentalitat de les persones que relacionen els drets a la nacionalitat.

> Des dels inicis del teu activisme a favor de les persones migrants, per tu ha estat fonamental donar veu als i les protagonistes del fenomen migratori.

Sovint els europeus “experts” en migració creuen que tenen el dret de parlar en nom nostre.

Però la mentalitat colonitzadora – colonitzada no desapareix només pel fet que una persona sigui antiracista.

Al 2001 hi va haver a Itàlia el procés del Fòrum Social, i es va crear una taula nacional d’immigració. Hi participàvem migrants de diferents ciutats, però els italians tenien molt poca consideració respecte d’aquesta presència. Les reunions semblava que fossin només entre ells, ni tan sols tenien en compte l’ús de l’idioma. Els migrants no parlaven. Després d’alguns mesos, els migrants que veníem de diferents ciutats ens vam anar coneixent i compartint opinions. Tots vivíem aquest sentiment d’exclusió. Així, un dia vam decidir crear el Comitè d’Immigrants d’Itàlia, en el qual només podien participar migrants. Quan vam comunicar aquesta decisió als italians de la taula nacional ens van titllar de racistes i separatistes. Però nosaltres necessitàvem un ambient que ens permetés construir una subjectivitat pròpia, com en el cas dels moviments de dones, negres o indígenes.

> Com va ser aquesta experiència?

A la primera reunió del comitè hi havia 50 persones, totes migrants. Per primera vegada, vaig veure que parlava gent que no ho havia fet a les reunions de la taula. Un company africà va demanar la paraula i va dir: jo no parlo bé italià. Tots vam riure i vam dir: aquí ningú no el parla bé. I un altre company va dir: jo et tradueixo. Al principi, al comitè només érem dues dones, jo i una companya albanesa. Va ser un altre element difícil: el masclisme existeix als moviments europeus i al moviment dels migrants.

Per què vaig donar suport a aquest procés i continuo pensant que és imprescindible afavorir el protagonisme dels migrants? Perquè a la mentalitat colonitzadora dels europeus, de sentir-se amb el dret de parlar en nom dels migrants, se suma la mentalitat colonitzada dels migrants, que pensen que els europeus són millors perquè lamentablement això és el que ens han ensenyat als nostres països. La lluita era també amb nosaltres mateixos, per no limitar-nos a ser només els que expliquen la seva història, sinó ser també els que aprenen i són capaços de teoritzar sobre la migració a partir de la pròpia experiència migratòria.

El comitè va durar uns cinc anys. Va ser una de les experiències més importants en les quals he participat. Després es van manifestar diferències polítiques entre els qui el conformàvem, perquè ser migrant no constitueix cap garantia de pensament homogeni. De vegades, la gent se sorprèn que alguns migrants votin per polítics que tenen posicionaments racistes. No hi ha res d’estrany en això: ser migrant no significa ser automàticament antiracista.