Ramón Esono

Guinea Equatorial

Dret a la llibertat d’informció, expressió i opinió.

http://jamonyqueso.co/

És un dibuixant i il·lustrador compromès amb la denúncia de les vulneracions dels drets humans que es produeixen a Guinea Equatorial. Autodidacta, assenyala entre les seves influències a Paco Ibáñez, Quino, Manara, S. Tan, Moebius i Hergé. “Després hi ha les influències del lloc on cohabites amb altra gent, altres sentiments, altres valors, altres amors, i altres natures, que et mantenen en la realitat que diuen que no té la ficció del còmic”, explica el dibuixant.

El seu nom de guerra, Jamón y Queso, és l’expressió d’un agraïment. Qui Esono reconeix com el seu “pare occidental”, Pascal Lefrançois, era un françafricà que no pronunciava bé l’erra inicial del seu nom (en lloc de Ramón, l’anomenava Jamón). Lefrançois, a més, deia al dibuixant que ell i el seu fill eren com el pernil i el formatge.

Esono va néixer a Nkoa-Nen Yebekuan (Mikomeseng-Kie Ntem), a la regió continental de Guinea Equatorial, tocant a la frontera amb Camerun, l’any 1977. Al cap de pocs anys es va traslladar a viure a Malabo, la capital del país. Allà va residir fins al 2011, quan la seva parella va trobar a feina a Paraguai i ell també va creuar l’Atlàntic.

“Las faldas me llevaron hacia lo loco”, bromeja. L’estiu de 2017, la feina de la seva companya va donar a la família l’oportunitat de traslladar-se a El Salvador. Era una bona notícia, però Esono havia de tornar al seu país per gestionar la documentació necessària.

Poc després d’arribar a Guinea Equatorial, el 16 de setembre de 2017 va ser detingut al carrer i sense explicacions. Aviat va semblar evident que l’arrest estava relacionat amb la sàtira corrosiva d’Esono. El dibuixant va ser traslladat a la presó de Black Beach, i va ser acusat de falsificació de diners i intent de blanqueig. A finals de febrer de 2018, la manca de proves i la forta pressió internacional van permetre a Esono sortir de la presó. No obstant això, l’activista va haver de romandre al país encara uns mesos esperant obtenir el passaport en regla que hi havia anat a buscar. Finalment, va aconseguir sortir de Guinea Equatorial al mes de maig.

Al llarg de la seva trajectòria, Esono ha rebut diversos guardons. El darrer ha estat el Premi al Coratge 2017 de la xarxa Cartoonists Rights Network International, un reconeixement a la seva valentia davant les amenaces que pretenien retallar la seva llibertat d’expressió. Ara treballa en un nou projecte, 218: Empire. Preveu tancar-lo ben aviat.

» Entrevista

> Com vas començar a fer crítica social en un país amb un ferri control autoritari?

Tot va començar a La Verdad, el diari d’un partit polític al qual em va dur el meu cunyat perquè caricaturitzés l’alcalde i el president. El més normal com a dibuixant aspirant a caricaturista crític amb el règim era que, al final, acabés denunciant el que vosaltres anomeneu “ferri control autoritari”. No m’agrada aquest control, ni aquí ni a la Conxinxina.

> Com és la vida de qui no forma part de les elits a Guinea Equatorial?

Guinea Equatorial té una història que ha ajudat a emmotllar les ments dels seus fills i filles. O et guanyen, o guanyes: hi ha un context de poders molt arrelats en les tradicions. Les elits no existeixen com a tals, hi ha membres de clans i els seus anells o cercles de poder. Això vol dir que els fang manaran a Guinea Equatorial si no és que es produeix un miracle. I que a tothom que no és fang, li costa considerar-se de l’elit, per més que visqui la mar de bé vora el poder institucional. Si no ets d’aquesta “elit”, estàs fregit, en tota l’extensió que pot tenir la paraula per a una sardina.

> Què fa que l’humor sigui una arma tan potent de denúncia i crítica social?

En el meu cas, en què caricaturitzo sempre que puc, és el fet que qualsevol persona, encara que no tingui estudis ni formació, pugui veure imatges i pixar-se de riure. És un riure que comença en silenci, amagat, i que si surt de l’anonimat, pren el poder social a l’amo i el converteix en una espècie de bufó. Per al poder, nosaltres som els bufons, i per això oferim la nostra bufonada. A cadascú ens toca veure’ns davant dels altres a través de burles, però a Guinea Equatorial hem començat per qui molesta de veritat.

> Has passat sis mesos a la presó de Black Beach. Com són les condicions d’empresonament en aquest centre?

Inhumanes. Pobres. Criminals. Sempre busquen humiliar, pensant que així controlen. De cap manera no pot funcionar la reinserció, que suposadament és la missió d’aquestes clavegueres humanes. Ho saben, però els pesa més l’interès particular, aquell que dóna diners sobre la sang. I que obliga els altres a “tancar els ulls pel bé dels teus”. El meu cas el qualifico com a segrest d’Estat, màfia d’Estat.

> El teu empresonament ha alçat nombroses crítiques entre la comunitat internacional. Quin paper ha tingut la pressió internacional en la resolució del teu judici?

El mateix que va tenir el mannà bíblic per la població que se’n va beneficiar. Per a mi, els miracles existeixen quan vénen precedits d’una voluntat popular de no acceptar-ho tot com a vàlid. S’hi pot afegir que com a dibuixant tinc imatges que han estat donant voltes i que estic casat amb una dona amb passaport vermell espanyol. Només em surt donar les gràcies, no deixaré de reconèixer que he tingut suport quan pitjor m’ha anat a la vida com a dibuixant i activista de Guinea Equatorial.

> Com valores el paper de la comunitat internacional en el manteniment durant gairebé quatre dècades del règim d’Obiang?

Li dono el mateix valor que es dona a les coses que tenen un futur que s’ha d’explicar d’una altra manera. A aquestes alçades, puc i he de criticar els organismes internacionals amb vehemència perquè han de deixar de donar suport al règim i buscar als qui el règim fa callar gràcies al seu suport. Però penso en alts càrrecs d’exteriors que han donat empenta al meu cas, i he d’agrair més que criticar. Ara bé, jo sóc conegut, altres no tenen tanta sort.