Després de les protestes que van esclatar l’abril de 2018 a Nicaragua, un règim cada vegada més autoritari ha infligit una dura persecució i criminalització de les veus dissidents, provocant un èxode de 725 mil persones – l’11% de la població – en aquests últims cinc anys, agreujat per una greu crisi econòmica.
Entre els nicaragüencs que van haver de fugir de l’assetjament i instal·lar-se al país veí de Costa Rica, un grup de defensors de drets humans, advocats i periodistes va fundar el Col·lectiu de Drets Humans Nicaragua Mai Més amb l’objectiu de documentar les violacions de drets humans perpetrades a Nicaragua i fer una labor de memòria històrica que pugui garantir un procés de justícia i reparació i amb garanties de no repetició. A “Ciutats Defensores” vam conèixer a una dels seus integrants, la Wendy Quintero, l’abril passat, en ocasió de la gira de primavera de la XIII edició del programa a la qual va ser convidada.
Al maig, l’Observatori Nicaragüenc contra la Tortura del mateix Col·lectiu va publicar el seu vuitè informe sobre la Sistematització de 158 casos de tortura al país. Aquest treball de documentació, sistematització i anàlisi abasta el període entre 2018 i 2022 i recopila els testimoniatges anònims de persones preses polítiques víctimes del que l’informe defineix com el “sistema de terror d’Estat”.
Carlos Guadamuz, advocat nicaragüenc i membre de l’equip de documentació i acompanyament del Col·lectiu, és un dels autors d’aquest informe. Des de 2019 viu a Costa Rica en condició de refugiat, encara que la seva trajectòria com a defensor dels drets humans es remunta al 2005, quan era integrant del Centre Nicaragüenc de Drets Humans (CENIDH).
En el vostre informe documenteu actes de tortures i practiques inhumanes duts a terme, entre ells: pallisses, tractes verbals degradants, amenaces de mort, privació del somni i de l’alimentació, nuesa forçada i altres formes de violència sexual. Qui són les víctimes? Heu identificat uns factors comuns?
El perfil de les víctimes és molt variat, des de candidats presidencials fins a periodistes, persones de la societat civil, pagesos, defensors dels drets humans, fins i tot hi ha familiars de víctimes, de persones assassinades o que havien estat preses polítiques anteriorment. Així i tot, no es tracta només d’opositors, ja que inclusivament va haver-hi persones vinculades al mateix règim, com a excombatents de les forces paraestatals i funcionaris públics. Ortega pretén d’aquesta manera intimidar a la seva mateixa estructura: al juny de 2023, de fet, l’Assemblea Nacional va aprovar una reforma al codi penal, a la llei de la policia nacional, en què tipificava delictes de deserció i desobediència, establint presons per a aquells agents de policies que desertessin. Es tracta d’una reforma molt retorçada que va eliminar que el cos policial fos apolític, apartidari, no bel·ligerant, i que únicament li degués evidència a la Constitució, encara que avui a Nicaragua la paraula “Constitució” és sinònim de “Daniel Ortega”, ja que aquesta no representa per a ell cap límit al seu poder, a l’abús de la seva autoritat.
Dels casos de víctimes de tortura que identifiqueu en l’informe, 130 són homes i 28 són dones. Heu esbrinat alguna diferència entre dones i homes respecte a les pràctiques de tortures implementades?
Sí, les tortures han estat diferenciades per a dones. Com que són detingudes per motius polítics, són sotmeses a nuesa forçada, a tocaments, a ser requisades, a retrets, també se’ls diu que són males mares pel fet de ficar-se on “no els correspon”, és a dir, retraient que les dones no poden dedicar-se als assumptes públics, no poden opinar sobre els problemes que el preocupen el seu país. Així mateix, durant la detenció, no se’ls garanteix el dret a veure els seus fills i familiars, sent aquests últims sovint exposats a tractaments hostils per part dels funcionaris penitenciaris. No obstant això, la discriminació de gènere no afecta només a les víctimes en si, sinó també a les dones dels presos. A Nicaragua, les dones són les que, en la gran majoria, tenen cura dels seus fills, per la qual cosa, mancant la difícil reintegració laborar dels seus marits, han de bregar amb les conseqüències de com alimentar a les seves famílies, com garantir l’educació dels fills; tot això recau sobre elles.
En el vostre últim informe, recopileu els testimoniatges de 158 casos de víctimes de tortura. Suposo que en realitat el nombre de víctimes sigui molt major.
Efectivament, hi ha un grandíssim nombre de persones que no han presentat el seu testimoniatge per diferents raons, – per temor, per exemple, – encara que en el nostre informe no trobaran el nom de les persones, sinó un codi que assignem nosaltres i que correspon a un expedient intern. A més, el fet que una persona denuncia a Nicaragua l’exposa a ser criminalitzada: des de 2020, l’Assemblea Nacional ha estat una fàbrica de lleis repressives, que ha imposat delictes i penes a les persones que s’atreveixen a parlar.
A quin país solen emigrar les víctimes? I en quines condicions viuen?
A Costa Rica i als Estats Units hi ha un important nombre de nicaragüencs, encara que el sistema de refugi desafortunadament no es troba responent als estàndards que esperem. Alguns també emigren fins a Europa, encara que es tracta d’un menor número, ja que molts no tenen la capacitat econòmica per anar fins allí. Tant a Costa Rica, per les condicions socioeconòmiques i les restriccions legals, així com als Estats Units, on hi ha un obstacle addicional a causa de l’idioma, el procés de superació, de sanejament i de reinserció en la vida comunitària després de la tortura no es facilita de cap manera. Per exemple, aquí a Costa Rica, algunes de les persones empresonades o víctimes de tortures que van arribar des de 2018 no han rebut encara ni tan sols una resolució que se’ls aprovi que són refugiats. Per a accedir a la categoria de refugiat han de pagar, han de demostrar que un patró els contractarà i que aquest compleixi amb tots els estàndards de legalitat. Es tracta de condicions que són realment incompatibles amb la capacitat material, amb la situació d’una persona que ha estat sotmesa a tortura.
Llavors que les víctimes rebin atenció psicosocial és gairebé impossible?
Sí, és bastant difícil perquè per a rebre atenció s’ha de tenir habitatge, tenir aliments, tenir accés a la salut. Aquests tres elements no es compleixen de manera immediata, ni a Costa Rica, ni als Estats Units. Per això viuen en condicions preocupants; les seqüeles que deixen les tortures els impedeix reprendre les seves activitats quotidianes més senzilles, com dormir o poder concentrar-se.
Després de la publicació de l’informe, heu rebut algun tipus d’amenaça, per part del govern nicaragüenc o d’algunes persones vinculades al règim?
Hi ha hagut amenaces, hi ha hagut atacs a la nostra pàgina web i desqualificacions al nostre equip. Hem tingut alguns incidents als quals no obstant això no volgués referir-me puix que pogués afectar la seguretat d’algun membre de l’equip.
Quin tipus d’impacte desitgeu tenir amb aquest informe? A qui està dirigit?
Aquest informe és un esforç de memòria històrica i està dirigit en primer lloc al poble nicaragüenc, amb l’objectiu de donar testimoniatge de tots els abusos perpetrats, dels crims de lesa humanitat, que, en el cas concret de l’informe, són les tortures. Volem denunciar que la tortura s’ha institucionalitzat a Nicaragua; Daniel Ortega l’ha tornat comú en la vida quotidiana dels i les nicaragüenques. D’igual manera, l’informe està dirigit a la comunitat internacional, perquè sàpiga que ocorre a Nicaragua, i als governs, perquè aquests defineixin les seves polítiques de relacions exteriors tenint en compte que Nicaragua és un estat d’excepció que comet crims de lesa humanitat incloent la tortura, prou documentada. També instem els governs democràtics que reuneixin esforços per a encausar a Nicaragua feia el respecte de les obligacions que el país ha assumit a través de la Declaració Universal dels Drets Humans i de la Convenció Americana dels Drets Humans. Nicaragua vol llibertat, vol democràcia, Nicaragua vol tenir una Constitució política. Al meu país impera un silenci absolut on les persones no poden parlar, aixecar la veu. Llavors esperem que aquest informe sigui útil perquè tots els sectors polítics siguin conscients que Daniel Ortega està disposat a utilitzar tots els recursos i béns de l’Estat i que no representa cap pensament ideològic, és una dictadura de “tot pel poder”.
