Ángela Ocampo és sociòloga de formació i té un màster en justícia social i construcció de pau. També és experta en temes de gènere i investigadora amb experiència en drets humans. Fa més de vint-i-cinc anys que treballa en l’àmbit de l’activisme pels drets fonamentals a Colòmbia i el seu àmbit d’especialització s’emmarca en el context de les víctimes de crims d’Estat. De fet, és cofundadora del Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE). Ha treballat fent acompanyament polític a presos i preses polítiques en presons al seu país i és una de les fundadores de l’organització de drets humans La Manada Feminista. En 2007 va sofrir un intent de desaparició forçada per part d’agents de l’Estat i des de llavors viu amenaçada per diferents sectors a causa del seu treball de protecció i acompanyament a víctimes de violència de gènere per part dels cossos policials.
Organització de Drets Humans La Manada Feminista
La Manada Feminista, tal com se la coneix, és una organització que, des del 2016, lluita pels drets humans de persones feminitzades, persones trans i persones no binàries. Va néixer a la ciutat de Cali com a resposta a les violències de gènere que es donaven en els espais mixtos dels moviments socials. «Nosaltres [en referència a ella mateixa i a les altres fundadores] veníem d’estar en espais mixtos en organitzacions polítiques i de drets humans. Allí vam viure situacions de violència sexual i violència política. Això va fer que sortíssim d’aquestes organitzacions. Vam decidir ajuntar-nos i treballar per tenir un espai segur en el qual poder continuar amb el nostre activisme», explica l’Ángela Ocampo.
En l’organització treballen en quatre línies o àmbits: la formació, la protecció, la recerca popular i la sanació. En l’àmbit de la formació, La Manada Feminista compta amb l’Escola Política antipatriarcal Juana Julia Guzmán —en col·laboració amb l’Institut Danès per a la Democràcia dels Partits (DIPD, una entitat danesa que finança projectes de cooperació emmarcats en temes de desenvolupament i democràcia)—; i l’Escola Feminista de Drets Humans Nosotras Nos Cuidamos. Aquesta última, en col·laboració amb el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, està orientada a dones, comunitat LGTBI i activistes involucrades en processos populars a la regió. Aquesta escola té el seu origen en el marc de l’Atur Nacional del 2021 a Colòmbia i neix per iniciativa de la gent que l’organització va acompanyar durant les mobilitzacions. En la línia de protecció, l’organització ofereix un acompanyament integral feminista a persones que estan en risc. «Ho fem tenint en compte la perspectiva de gènere i de raça, però en l’exercici de la protesta social. En aquesta línia acompanyem a persones que estan dins i fora del país. De fet, a Barcelona hi ha diverses companyes que formen part d’aquesta línia i que estan exiliades. En aquest projecte rebem el suport, sobretot, d’Amnistia Internacional (AI), que també ens ajuda en la línia de recerca», explica Ocampo. Va ser amb l’AI amb qui La Manada Feminista va dur a terme l’estudi sobre violència sexual per part de la policia en el marc de l’Atur Nacional. En la línia de recerca, l’organització també fa auditories de gènere als partits polítics interessats.
Finalment, està la línia de sanació, molt important en l’organització, perquè té l’origen en les vivències de les seves fundadores. «Nosaltres ens iniciem en aquesta línia, ja que totes som supervivents de violència sexual en la infància i al llarg de la nostra vida. Es tracta d’una línia molt interessant en la qual treballem en l’acompanyament terapèutic tant grupal com individual. Integrem una perspectiva de sanació àmplia de la qual formen part elements i pràctiques espirituals de diferents tipus», subratlla l’activista. En aquests moments, aquesta línia de treball no disposa de cap finançament i es duu a terme de manera voluntària.
Colòmbia, un país en procés de recomposició i sanació
L’arribada de Gustavo Petro (exalcalde de Bogotà exsenador i exguerriller de la M-19) i Francia Márquez (activista ambientalista afrodescendent) en poder el juny de 2022 va suposar un revulsiu no sols al país, sinó en tota Llatinoamèrica. Amb l’arribada de l’esquerra, s’obria una nova oportunitat per als drets humans i la reconciliació a Colòmbia, un país devastat per la guerra i la por. El cansament del poble colombià amb anys de polítiques contra la població més desfavorida es va mostrar de manera evident durant els Aturs Nacionals de 2019 i 2021, sota el mandat d’Iván Duque. La pobresa sistèmica i estructural, la poca implementació dels Acords de Pau (signats en 2016), la violència per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, la bretxa poblacional (Colòmbia és un dels països amb més desigualtat del món) i la falta d’oportunitats van ser alguns dels motius pels quals la població colombiana va sortir al carrer a protestar. «Que l’Atur Nacional de 2021 durés dos mesos i mig va ser una cosa insòlita. Aquí, els aturs nacionals duren un dia o dos. Mai havia ocorregut en la història política de Colòmbia. La gent estava indignada perquè no hi havia vida, o la que hi havia era indigna», explica Ángela Ocampo, qui va estar molt involucrada en aquestes mobilitzacions.
L’ONG Temblores, la Universitat dels Andes, Amnistia Internacional i el PAISS (Programa d’Acció per la Igualtat i la Inclusió Social) escrivien en un comunicat: «La repressió amb què l’Estat ha decidit enfrontar els reclams de la ciutadania ha deixat un lamentable balanç d’almenys 4.687 víctimes de violència per part de membres de la Força Pública distribuïdes així: 1.617 víctimes de violència física, 44 homicidis presumptament comesos per membres de la Força Pública, 2.005 detencions arbitràries en contra de manifestants, 784 intervencions violentes en el marc de protestes pacífiques, 82 víctimes d’agressions oculars, 228 casos de tirs amb arma de foc, 28 víctimes de violència sexual i 9 víctimes de violència basada en gènere». Després dels aturs, va arribar la victòria de Petro, i amb ell, noves oportunitats en un país on la prevalença de la violència contra les dones continua sent altíssima.
Violències contra les dones i les persones feminitzades a Colòmbia
Segons les dades disponibles de Nacions Unides, i basant-se en les xifres proporcionades per l’Institut Nacional de Medicina Legal i Ciències Forenses, entre 2015 i 2019 es van reportar 27.594 casos de violència a nenes i dones adolescents. Quant a feminicidis, 978 dones van ser assassinades el 2021. «Quatre de cada 10 assassinats de dones són comesos per la parella, exparella, familiars o persones conegudes», es pot llegir a l’informe.
En dades més recents, presentades a l’informe sobre Violències Basades en Gènere (VGB) a Colòmbia, Vivir Sin Miedo, de la Fundació Paz & Reconciliación (Pares) «Entre l’1 de gener i el 31 de juliol de 2023, a Colòmbia s’ha presentat més d’un cas de feminicidi al dia. Segons dades del Sistema Penal Oral Acusatori (SPOA) de la Fiscalia General de la Nació, entre l’1 de gener i el 31 de juliol de 2023 s’han presentat almenys 301 feminicidis en l’àmbit nacional». En el mateix informe es destaca que durant l’any 2023 es van cometre més de 203 casos de violència intrafamiliar contra dones per dia i que entre gener i juliol del mateix any es van presentar 60.469 denúncies de violència intrafamiliar a nivel nacional. Si bé suposa una reducció del 26,2% respecte al mateix període de 2022, sembla evident que en matèria de gènere encara queda molta tasca al davant. Pel que respecta als delictes sexuals, de 2022 a 2023, aquests es van reduir considerablement, en un 40,7%, se subratlla en l’informe esmentat. Des de Pares, es mostren optimistes amb les dades i el treball de l’Executiu de Petro: «Tot i que algunes de les promeses que es van fer en campanya referent a aquest tema no s’han complert, el país es troba davant un Govern que comprèn molt bé la necessitat d’atendre de manera íntegra i urgent les VGB».
La violència de gènere no és l’única xacra, també la desigualtat entre homes i dones o persones feminitzades suposa un obstacle per al progrés social: les oportunitats laborals, de desenvolupament i d’ingressos continuen sent menors per a les dones; així com els percentatges en matèria de participació política. A aquesta situació cal sumar-li els efectes que ha tingut la guerra al llarg de tots aquests anys. Les dades oficials indiquen que: «Més de 400.000 dones han estat víctimes d’homicidi en el marc del conflicte armat, i hi ha més de 57.000 dones víctimes de desplaçament forçat».
Per què creus que fins i tot en l’àmbit de la protecció dels drets humans es produeixen aquestes violències contra les dones? No resulta, com a poc, paradoxal?
Nosaltres vam fer una recerca l’any 2020, durant la pandèmia, sobre la violència de gènere en els espais mixtos. Treballem amb militants i exmilitants d’espais mixtos de l’esquerra colombiana. Va participar gent de tots els sectors socials i organitzacions reconegudes a Colòmbia, i en tots els casos s’havien produït situacions greus de violència sexual, psicològica, econòmica, política i violència simbòlica. Són casos que demostren que es tracta d’una qüestió estructural: l’escenari sociopolític [d’aquestes violències] és bastant revelador i complex. A partir d’aquesta recerca desenvolupem una Escola Política antipatriarcal, que està orientada a gent militant d’esquerra, dones i gent de la població LGTBQ+ amb l’objectiu d’abordar i gestionar les violències basades en gènere. No és una ruta institucional, que és al que estem acostumades. Una de les característiques de la gent d’esquerra és que no denuncia davant de l’Estat perquè no vol perjudicar la seva organització o perquè sofreixen pressions. Nosaltres oferim un camí alternatiu.
Què aporta treballar en un col·lectiu no mixt?
És un col·lectiu en el qual també hi ha gent marica, persones no binàries i persones trans. Nosaltres no estem en contra dels espais mixtos. No obstant això, en els espais no mixtos la gent pot parlar de coses que en altres llocs no es poden abordar, sobretot si estan davant d’homes cisgènere. Ho tenim comprovat. Les lluites i les reivindicacions que tenen a veure amb el que travessa el nostre cos, amb el que hem viscut, amb la nostra experiència, amb el que sentim… No queda en l’últim lloc de la llista, com sí que ocorre en altres espais mixtos. En aquests espais se solen obviar les qüestions de raça i de gènere perquè no són una prioritat. Llavors es perd l’oportunitat d’abanderar i de construir des de la nostra perspectiva de vida, des de la nostra realitat, des dels nostres cossos i de la nostra existència. Això és una cosa molt valuosa i el que distingeix a la Manada Feminista d’altres organitzacions de drets humans a Colòmbia. És una organització de drets humans feminista emancipatòria. És una possibilitat per a tota aquesta gent que no se sent bé en els espais mixtos, però que continua interessada en la defensa dels drets humans.
Com arriben les persones a La Manada Feminista?
A través del boca a boca. Som una organització molt coneguda a la regió i en diverses parts del país, fins i tot hem fet acompanyaments a persones en l’exterior. Tenim una màxima: «no necessita ajuda qui jo crec que necessita ajuda, sinó qui l’està buscant». Les persones arriben per si soles i nosaltres les secundem, però nosaltres no busquem a qui secundar. Algunes d’aquestes persones també arriben a través d’organitzacions amigues. Ara mateix tenim molta demanda en les línies de protecció i de sanació. Totes les nostres línies de treball són integrals i oferim un espai d’assessoria. Tot això després d’escoltar la persona i després de dur a terme una anàlisi tant de context com de risc. Finalment, es fan recomanacions, que comprenen temes jurídics, penals, socials i polítics. A vegades no es busca una demanda davant la fiscalia, sinó visibilitzar un cas. D’aquí ve que també fem accions com a escarnis o intervencions públiques d’un altre tipus. Per a nosaltres també és molt important la seguretat. Totes les nostres actuacions s’emmarquen dins d’una perspectiva de seguretat feminista. A partir de tot això es defineix una estratègia d’actuació.
Quines dificultats heu trobat al llarg d’aquests vuit anys en La Manada?
En primer lloc, cal destacar els obstacles polítics i la resistència al fet que existeixi una organització de drets humans feminista. Al principi no sols no érem conegudes, sinó que érem silenciades, ignorades. Vam haver d’aprendre a obrir-nos camí a colzades, autoconvidant-nos i construint els nostres propis espais. Ha costat molt d’esforç que ens tinguin en compte. D’altra banda, hem hagut de superar l’obstacle que té a veure amb la guerra que hi ha a Colòmbia, la persecució general cap a la gent que lluita, i que en el nostre cas es va empitjorar després de l’Atur Nacional. Vam haver de fer front a molts problemes de seguretat, jo mateixa vaig ser amenaçada, sofrim seguiments, etc. Jo vaig haver de reubicar-me [canviar de domicili]. Són qüestions estructurals que tenen a veure amb la violència patriarcal.
Per què us persegueixen?
Hem investigat sobre violència policial i la violència sexual per part de la policia en el marc de l’Atur Nacional de 2021 i sobre les violències que es donen en organitzacions mixtes. Defensem i acompanyem a companyes que han estat violades per la policia, però també per membres de la guerrilla o fins i tot per companys de drets humans. Això ens fa impopulars i provoca que haguem d’eludir altres barreres, com la del finançament, que continua sent el gran repte de la nostra organització. Nosaltres som especialistes amb anys de trajectòria en la lluita social, però el nostre treball es fa insostenible si no existeixen les condicions socioeconòmiques adequades. Per exemple, la línia de sanació fa un any que està parada, amb gent en la llista d’espera.
Com convius amb aquesta por que és real, aquestes amenaces; i com et planteges la vida estant en el punt de mira?
Lamentablement, no és la primera vegada que em passa. Jo vaig ser víctima del conflicte armat en el 2007: vaig sofrir un intent de desaparició forçada per part del DAS, que és la policia del president. En aquesta època i vaig estar desplaçada vivint en un altre lloc. No me’n vaig voler anar del país en aquest moment i tampoc me’n vaig voler anar ara. Fruit d’aquesta situació tan greu, em vaig tornar experta en seguretat; per això soc l’encarregada de la línia de protecció de La Manada. Vaig aprendre a desembolicar-me en l’entorn, perquè sempre vaig tenir clar que no anava a deixar la lluita. Ara ha tornat la persecució i ha anat escalant: s’han incrementat els seguiments, m’han estat robant les escombraries, he vist a gent espiant-me pujada a un pal de matinada, etcètera. Tinc fotos de tot, perquè soc una mica temerària i fins els he arribat a confrontar. La Manada ha estat molt pendent de tot el meu procés. Quan la persecució es va fer del tot evident, em vaig reubicar i vam fer un estudi de seguretat. Ja no sols per mi, sinó perquè nosaltres representem legalment a diverses víctimes de la policia en el marc de l’Atur Nacional, així que millorem tot el sistema de maneig documental i ara tenim una seguretat informàtica molt sòlida i un protocol de seguretat des d’una perspectiva feminista d’autoprotecció. Vaig acceptar la reubicació, però ho tinc clar: jo no m’aniré del país ni tampoc baixarem el perfil [en La Manada]. De fet, vam fer tot el contrari: pujar el perfil, tenir més visibilitat i exercir més pressió per a consolidar una xarxa que és cada vegada més sòlida. Tenim amigues i institucions que ens coneixen a Europa i aquí. Ens resguardem en la xarxa.
Sembla una situació molt complexa.
Fins i tot he arribat a tenir drons en la meva finestra. Ara viu en un conjunt residencial amb porteria, en pis alt. I ni per aquestes. He après a viure amb això. El problema és que tota aquesta seguretat implica una sèrie d’esforços econòmics. A l’Estat li convé molt que ens n’anem del país, però per a nosaltres aquesta no és una opció; almenys ara com ara.
El juny de 2022 l’esquerrà Gustavo Petro va assumir la presidència de Colòmbia. Si bé el canvi és difícil i complex, atès el passat del país, s’han notat millores en matèria de gènere?
Jo crec que ja el fet d’haver arribat a la presidència és un canvi molt important en si mateix. S’arriba aquí després de dos-cents anys de lluita, per la qual cosa resulta significatiu. També és molt important el fet que la vicepresidenta, França Márquez, sigui una dona negra i que ha arribat liderant la lluita a favor de la terra, i contra la mineria i les transnacionals. Han tirat endavant propostes interessants i s’han fet aportacions significatives a l’estructura del poder a Colòmbia. S’estan canviant les prioritats de l’Estat. Colòmbia és un país amb moltíssima població negra, indígena i moltíssima població diversa, però això no es reconeix des de la institucionalitat, encara que forma part de la identitat nacional del país. En aquests moments estem guanyant en drets i estem conquistant més espais, si es té en compte la perspectiva històrica. S’ha avançat, però el patriarcat i el pacte patriarcal és una cosa estructural: hi ha homes en el Govern que han estat denunciats per violència sexual i des de la presidència no s’han tingut en compte aquestes demandes. En la gran majoria d’ocasions es prioritza que és un «company», un dirigent líder. També es coneixen altres escàndols, per exemple, en el Congrés de la república existeix tota una dinàmica d’explotació sexual de funcionàries, i això també ha quedat en l’oblit. Són assumptes no resolts que impedeixen els avanços. Se sacrifiquen uns temes pel bé d’uns altres que es consideren més importants, més urgents o més estratègics. Una de les conclusions de l’estudi que duem a terme en 2020 és que tot això [ignorar la violència de gènere en els espais de l’esquerra] ocorre durant el període d’obertura democràtica a Colòmbia, que comença en 1991. Els moviments socials han avançat significativament en la lluita contra el capitalisme, però no en la lluita contra el patriarcat i el racisme; així que continuem reproduint aquestes violències a l’interior dels nostres processos, perquè se li dona prioritat a la lluita de classes solament.
Hi ha una part dels joves que s’estan tornant molt conservadors i que reprodueixen aquestes violències de gènere. Et preocupa?
Sembla que el món està virant cap a l’extrema dreta. També ens veiem afectades per aquest onatge feixista que està prenent força en el món, però en el cas de Colòmbia cal mirar cap a la política de seguretat democràtica desplegada durant la primera dècada dels 2000 i que té a veure amb la política exterior dels Estats Units i amb els genocidis polítics. En la dècada dels vuitanta, a Colòmbia es va dur a terme un genocidi polític que va deixar a milers de persones assassinades o desaparegudes. Després va venir una guerra que va causar el desplaçament de més de vuit milions de persones i la desaparició de gairebé 100.000 persones. Són xifres aterridores, i tenen un efecte directe en com s’ha configurat la joventut que tenim avui dia: aquesta joventut ha entès a sang i foc que, si es fiquen en la lluita social, els poden matar. Això fa que es generin unes joventuts indiferents, indolents i una mica cíniques respecte a la lluita. En aquest context també juga un paper important la classe: són les joventuts de classe mitjana les que adopten aquesta postura. Les joventuts dels sectors populars continuen lluitant, perquè, al final, són als qui la guerra ha afectat més. Són aquestes joventuts les que són més vulnerables al reclutament forçat, ja sigui part de les guerrilles, els paramilitars, el narcotràfic o els sicaris.
