Carlos Andrés Tobar

Drets del col·lectiu LGBTIQ+. Drets de les persones migrants i refugiades.
Colòmbia

Carlos Andrés Tobar Castaño va néixer a Armènia, (Colòmbia), el 1982. És un activista colombià pels drets LGTBI i els drets humans. Llicenciat en administració i direcció d’empreses, màrqueting i diplomat tant en drets humans com en gerència de projectes socials, des del novembre del 2021 resideix a Gavà, Barcelona. La seva història és la d’un activista que fa més de 20 anys que lluita per garantir la defensa dels drets de les comunitats LGTBI a Colòmbia. Va ser una de les primeres cares visibles per la defensa dels drets de les comunitats LGTBI a Armènia, —situada al departament de Quindío—. “Vaig començar alçant la veu en espais de participació amb el projecte Joves en Acció per la Vida i elaborant i desenvolupant diferents projectes tant municipals com nacionals i internacionals, amb el Perú, el Brasil i Colòmbia. També vaig treballar en temes de prevenció del VIH-Sida. Eren els anys vuitanta i la població gai estava molt estigmatitzada”, explica. Tenia 18 anys. Una mica més tard va participar en el projecte nacional Planeta Paz, en què es duien a terme projectes de diferents àmbits: gènere, medi ambient o LGTBI, entre d’altres. “Aquesta va ser la meva escola de formació; allà em vaig convertir en líder social”. 
 
També va participar en la construcció de la Taula Municipal LGTBI a Armènia i va ser el primer conseller municipal LGTB davant del Consell de Política Social a la ciutat d’Armènia durant quatre anys. “Amb la nostra lluita aconseguim que la població LGTBI estigués als plans de govern i als plans de desenvolupament des del 2002 i fins avui, participant de la construcció pública nacional per la garantia dels drets dels sectors LGBT. També treballem per portar aquestes polítiques públiques als territoris”. La feina de Carlos Andrés Tobar sempre ha estat en dues direccions: al carrer i a les institucions. 
 
Després d’anys de treball tant des de l’activisme com des de les institucions, Carlos Andrés Tobar va haver d’abandonar el país a causa de les amenaces rebudes. L’activista considera que, si bé el seu país ha avançat en temes legals, al carrer i a les institucions encara queda molt per fer. La discriminació contra la comunitat LGTBI i les persones trans, els delictes contra ells i elles i la seva impunitat encara són temes pendents al país llatinoamericà.

Gustavo Petro i França Márquez: una nova oportunitat per als drets humans a Colòmbia

Després de les eleccions del juny del 2022, Colòmbia inicia una nova etapa amb Gustavo Petro —exalcalde de Bogotà, exsenador i exguerriller de la M-19— i França Márquez—la primera vicepresidenta afrodescendent del país, activista ambientalista— al capdavant. Es tracta d’una bona oportunitat per reconquerir aquells drets aniquilats sota el govern d’Iván Duque, hereu de l’uribisme més ferri. En Carlos Andrés Tobar explica que: “Tots els èxits aconseguits pels governs d’esquerres, més socialistes, es van frenar amb l’arribada al poder d’Álvaro Uribe i posteriorment d’Iván Duque (2018-2022). És aquí quan va començar la reculada a Colòmbia en matèria de drets humans i quan les polítiques públiques van deixar de fer-se. Van començar les onades d’assassinats a líders socials i la situació es va començar a tornar difícil. En el cas de l’àmbit LGTB, molts líders socials van tornar al closet perquè tenien por i patien pressions i amenaces. Això també va passar amb els líders comunals. Per aquell moment s’estaven produint les converses per a la construcció de la pau i la conjuntura era difícil. Però els que no teníem por, parlem”. Ara, amb l’inici d’una nova etapa política per al país, els defensors de drets humans tenen els ulls posats en un govern que, a priori, desperta esperances.

La situació del col·lectiu LGTB a Colòmbia  

Segons l’enquesta nacional “Estrès, salut i benestar de les persones LGTB a Colòmbia”, publicada el 2019, la situació dels col·lectius LGTB a Colòmbia no és la idònia. A l’informe s’explica que: “(…) L’exposició a l’estrès minoritari, la discriminació i la violència són experiències comunes per a les persones LGBT que tenen resultats adversos greus per a la salut. (…) Totes les persones LGBT van experimentar alts nivells de victimització, com ser amenaçades amb violència, copejades, atacades físicament o agredides sexualment. Aquests nivells van ser especialment alts entre les persones transgènere i els homes gai o bisexuals. Això és consistent amb els informes sobre els atacs fets per part de grups paramilitars i altres grups a la societat colombiana contra persones transgènere, especialment dones transgènere i homes gai o bisexuals. En general, el 20% de les persones LGBT van informar que la policia o oficials estatals havien estat verbalment abusius i l’11% van reportar abús físic. Les experiències d’abús verbal (29%) i físic (24%) per part de la policia van ser especialment altes per a les persones transgènere”. Malauradament, aquest no és l’únic informe que certifica la situació del col·lectiu LGTB a Colòmbia. També a l’informe “Més que Xifres. Informe de drets humans de persones LGBT a Colòmbia 2019”, de Colòmbia Diversa es destaca la discriminació i la violència que se segueix reportant contra el col·lectiu i apunta cap a les forces de l’estat: “[existeix] un patró d’agressió recurrent per part de la Policia Nacional contra les persones LGBT (…)” i “un alt percentatge dels incidents que involucren l’ús abusiu de la força per part de la Policia Nacional no es registren formalment”. 
 
Davant d’aquesta situació, persones com Carlos Andrés Tobar Castaño o organitzacions com Colòmbia Diversa, que treballa a favor del benestar i reconeixement legal i social de la comunitat LGBTI, continuen lluitant per ja no el reconeixement dels drets de les persones LGBTI, sinó pel respecte i el seu compliment. 

Entrevista a Carlos Andrés Tobar

Després de molts anys d’activisme pels drets LGTB, va haver de sortir de Colòmbia. Què va passar perquè resultés amenaçat? 

Les amenaces van començar el 2012, però fins al 2016 no li vaig prestar gaire atenció. Vivia amb elles. Vaig estar una temporada a Bogotà refugiat, fins al 2019 i llavors vaig tornar a Armènia, més enfortit i capacitat. Per aquelles dates em vaig convertir al primer enllaç LGBTI de la personería municipal, que és una entitat de drets humans. El 2019 vaig tornar a ser líder i activista reconegut. Va ser aleshores quan també es va iniciar una onada d’assassinats contra dones trans a causa dels abusos policials. En aquest context, i amb un grup, estàvem treballant en un tema de càrtels de microtràfic de comunitat LGBTI.

Va ser aleshores quan les amenaces es van tornar més serioses?

Sí. Al juliol de 2020 vaig ser citat en un barri L’Esmeralda, al municipi de Circàsia, del departament de Quindío, per dur a terme una activitat pública. Un dia abans de l’activitat, em van trucar i em van avisar que m’assassinarien. Jo no hi vaig anar, però Mateo López sí que ho va fer, i ho van assassinar. Mateo López era un home trans i va ser assassinat en un espai comunitari. Va ser llavors quan vaig pensar realment que la meva seguretat estava compromesa i vaig decidir iniciar la meva sol·licitud d’asil. La salut mental va començar a empitjorar i sentia pressió, estava tancat. Jo pensava que això de l’asil només era per a les persones poderoses i no m’havia plantejat mai demanar-ho, perquè, a més, mai em vaig plantejar que hauria de sortir del meu país. Tot i això, no em va quedar més remei i vaig decidir contactar amb dues fundacions a Espanya. Vaig avisar la meva família tres dies abans de marxar. Vaig sortir escortat des de casa meva i fins a l’aeroport. I me’n vaig anar.

Com va decidir recalar a Barcelona?

Barcelona sempre ha estat una ciutat de referència de progrés dels drets LGBTI.

Com va ser la seva arribada?

A Colòmbia jo tenia qualitat de vida i sempre ho repeteixo: jo no sóc aquí perquè jo vulgui, sinó perquè només em va quedar protegir la vida com un dret fonamental. A Colòmbia tenia la meva feina, la meva fundació i empresa, la meva família i amics. Quan vaig arribar a Barcelona vaig arribar al barri de la Mina i després em vaig instal·lar a Gavà, on em vaig oferir per treballar com a voluntari al SAI i ajudar amb els meus coneixements. Per exemple, he col·laborat en campanyes publicitàries de temàtica LGBTI i també he participat a l’elaboració del vídeo del pla social LGBTI de la ciutat. També col·laboro com a voluntari a l’associació ACATHI, on acudeixen molts homes joves migrants de diversos països, també amb assumptes relacionats amb el tema LGBTI. 

I com està sent la seva estada aquí?

Sempre és difícil arrencar des de la base i escriure una nova història, però tinc clar que si no hagués sortit del meu país, no hagués pogut continuar alçant la veu. Aquí a Barcelona he continuat treballant pels drets humans del col·lectiu LGBTI.

A Colòmbia ha canviat el color del govern i sembla que el tàndem format per Gustavo Petro i França Márquez pot fer canviar les coses de manera positiva.

Petro vol canviar les coses, però de moment no ha pogut canviar ni desenvolupar gaire. Colòmbia és un país dividit i, per exemple, no ha pogut constituir encara un Ministeri d’Igualtat. A Colòmbia continua havent-hi discriminació i manca el reconeixement social dels drets LGBTI. Per exemple, tenim matrimoni igualitari, però les notàries hi posen moltes barreres. L’adopció també té barreres i una sèrie de requisits. En definitiva, hi ha molta cosa sobre el paper, però és complicat portar-ho a la pràctica. El país continua estant en deute amb els col·lectius LGBTI i encara hi ha moltes accions afirmatives per fer.

Hi ha diversos informes recents fets per organitzacions que lluiten per protegir els drets dels col·lectius LGTB i trans que assenyalen la violència policial contra aquestes persones.

Considero que hi ha d’haver una mà més dura al poder judicial i penal que investigui i que arribi fins al final de les investigacions amb l’objectiu de castigar els abusos de poder per part de funcionari públic, la societat civil i els crims d’odi LGBTfòbia a Colòmbia.

Es planteja tornar a Colòmbia?           

Si em donessin la possibilitat de tornar-hi, sí que hi tornaria, perquè crec que l’experiència que estic adquirint aquí pot ser útil allà. A més de deixar família i amics, hi vaig deixar diferents projectes, com un hotel LGBT. Tornaria sí; però si tingués garanties de seguretat i compliment de les polítiques públiques com a garantia de drets. Tot just vaig aconseguir el permís de treball el 2023 i estic treballant amb el propòsit de reconstruir la meva vida.

Com veu la situació dels drets de la població LGTB i trans a Espanya?

A Espanya encara hi ha discriminació. La gent es creu que per tenir lleis LGBTI està tot guanyat, però encara hi falta molta sensibilització i educació. La tasca és llarga i cal continuar buscant les accions afirmatives per aconseguir una societat més justa i igualitària. A molts països, ser homosexual encara és delicte i, si bé hi ha avenços, també es produeixen retrocessos. 

Activistes relacionats i relacionades amb Carlos Andrés Tobar

Domingo Morales

Guinea Equatorial
Defensant els drets humans des de Catalunya: drets de les persones migrants i refugiades.
Diana Damián

Diana Damián Palencia

Mèxic
Drets de les dones. Drets de les persones migrants i refugiades.

Martha Moreno Guati Rojo

Mèxic
Drets de les persones migrants i refugiades. Drets de les dones.

Fatimah Hossaini

Afganistan
Drets de les persones migrants i refugiades. Drets de les dones.