Essam Daod és un metge palestí i fundador de l’organització Humanity Crew, organització que coordina esforços i ofereix ajuda professional d’urgència a les persones refugiades que arriben a les illes gregues per tal de contribuir a la seva recuperació. Així mateix també disposa de psicòlegs i treballadors socials que parlen àrab per acompanyar i donar suport a les famílies de refugiats, especialment als refugiats més vulnerables que han perdut membres de la seva família o estimats durant aquesta dura experiència.
A l’octubre del 2015, l’Essam Daod va rebre un correu electrònic en què es demanaven metges voluntaris que parlessin àrab per participar en una missió humanitària a Grècia. L’Essam, que després d’acabar els seus estudis en medicina s’havia especialitzat en cirurgia i, posteriorment, en psiquiatria, va pensar que encaixava en el perfil. Va trucar a la seva dona, la Maria, per dir-li que se n’anava. Ella, advocada, va respondre-li que l’acompanyava.
Com és el teu dia a dia com a voluntari?
Tot i que hi ha molt de patiment, i de vegades mort, també hi ha felicitat. És una felicitat real, una sensació que experimentes per primera vegada en una situació com aquesta. A través de la rutina diària, comences a trobar-te amb tu mateix i a explorar nous sentiments, profunds i vertaders, que has d’aprendre a gestionar.
Quina és la teva opinió sobre la resposta de la UE a la crisi dels refugiats?
És evident que la resposta institucional és vergonyosa. Tothom n’és conscient, fins i tot les mateixes autoritats. Ara bé, cal diferenciar les institucions de la gent. En aquesta crisi, les persones d’Europa, els individus, estan sent increïbles. Els seus actes i la seva voluntat d’ajudar i donar la benvinguda als altres són molt humans i reflecteixen una actitud vital.
En els darrers temps, has viscut situacions molt difícils.
Recordo una nena de 12 anys, no puc dir per què ella en concret. La vaig veure estirada a la platja, sota un arbre, amb roba bonica i el fals salvavides que li havien donat els traficants. Feia bon temps, i el sol brillava sobre la seva cara. Semblava viva, però era morta. La vaig mirar i no sabia què fer. Li hauria fet moltes preguntes: qui era, on eren els seus pares, què li havia passat. Volia que algú en fes fotografies perquè la seva història pogués ser explicada. Potser podríem trobar els seus pares o un parent, i podria ser enterrada a Síria. La vaig portar al meu cotxe. Em tornava boig el fet de no saber què se’n faria, d’ella. Aquesta criatura tenia un nom, un futur… Em va trencar, em va fer miques. Ara està amb mi sempre: és una cosa amb la qual he de viure. Per què no hi era quan la seva barca es va enfonsar? Per què no tenia prou equipament? La culpa se’m menja.
