Genith Quitiaquez és agrònoma i professional de dret propi i legislació indígena. Una activista de fermes conviccions. Amb estudis de Gènere i Justícia Transicional al seu currículum, forma part de la Coordinació Nacional de Dones Indígenes de Colòmbia (CONAMIC) —organització que reuneix representants pertanyents a deu ètnies diferents del país— i pertany al col·lectiu de pensament Dones, Pau i Seguretat. També és integrant del grup assessor de la societat civil d’ONU Dones a nivell nacional i forma part de la Organización Indígena Mitxa, Autoridades Indígenas de Colombia (AICO). Al llarg de la seva carrera com a activista s’ha format i ha liderat iniciatives sobre justícia indígena i construcció de la pau des d’una perspectiva de gènere i indígena. Amb només 23 anys va ocupar el càrrec de governadora indígena del poble de los Pastos de Nariño, una experiència que va tornar a repetir entre el 2020 i el 2021, en plena pandèmia.
La lluita pel territori i per la defensa dels drets humans és una cosa que li ve de família. El seu pare va ser un líder comunitari que li va inculcar la importància de l’activisme i la defensa de la terra. Dels vuit germans que són, Genith Quitiaquez va ser l’única que va sortir amb vocació de lideratge, reconeix. “Recordo quan el territori es va inundar de cultius il·lícits de rosella. El meu pare, en ser líder, sempre va estar sotjat per les FARC. Jo ho vivia entre la por i l’angoixa”. L’any 2000, a Espanya, Genith Quitiaquez va tenir l’oportunitat de conèixer la feina dels temporers als camps de fruiters. “Vaig decidir tornar a la meva terra per lluitar pel nostre idioma i la nostra cultura. Vaig tornar per enfortir la meva comunitat; i per fer-ho tant des de l’àmbit local com el nacional”. Per a Quitiaquez, treballar des de la base és fonamental, però els canvis s’han de fer visibles a nivell global.
Després de la victòria del tàndem Petro-Márquez, Genith Quitiaquez es mostra contenta i esperançada i espera que Nariño surti de l’“abandonament institucional”, tot i que considera que la comunitat internacional ha de continuar exercint pressió perquè s’implementin de manera completa els Acords de Pau, ja que, assegura, les comunitats indígenes encara continuen vivint amb por. Per això, l’activista dona una importància fonamental a la incorporació a la pràctica dels enfocaments transversals de gènere i etnicitat; aposta per la participació de les dones indígenes a la presa de decisions i reclama una reconnexió amb la cultura ancestral del territori.
Gustavo Petro i Francia Márquez. Colòmbia inicia una nova etapa
Colòmbia comença una nova etapa històrica: l’esquerra, liderada per Gustavo Petro —exalcalde de Bogotà, exsenador i exguerriller de la M-19— i Francia Márquez—la primera vicepresidenta afrodescendent del país, activista ambientalista—, acaba de guanyar les eleccions per primera vegada. El Pacto Histórico ha aconseguit entusiasmar les regions més pobres del país, on s’han registrat taxes de participació especialment altes, comparades amb altres convocatòries electorals.
Inclusió, justícia social i protecció del medi ambient són alguns dels eixos del programa de Petro, que en campanya va prometre transformacions profundes al país. Subsidis, ampliació dels programes socials, més inversions en educació i sanitat, augment de les prestacions alimentàries, transformació del sistema de pensions, més impostos als rics, augment dels aranzels a les importacions o la lluita activa contra l’emergència climàtica són algunes de les promeses que s’han fet durant aquests darrers mesos. Tot i això, no serà fàcil: per darrere d’Haití, Colòmbia és el país més desigual d’Amèrica Llatina, tot i ser un territori ric en recursos naturals. Segons el Departament Administratiu Nacional d’Estadística (DANE), gairebé la meitat de la població colombiana (el 42,5%) viu en situació de pobresa. La pobresa extrema afecta 7,5 milions d’habitants. Aquestes xifres es van aguditzar amb la irrupció de la pandèmia, el març del 2020.
El Pacto Histórico, la coalició d’esquerres que ha portat Petro al poder, pretén enterrar el llegat d’Iván Duque (2018-2022), successor de l’uribisme i el mandat del qual, de tarannà ultraliberal, ha estat impregnat de conflictes de diferents naturaleses. Clientelisme polític, corrupció, assassinat de líders ambientals (segons Indepaz només el 2021 van ser assassinats 171 líders socials i defensors/es dels drets humans), protestes massives contra la manera de governar (en referència al Paro Nacional de 2019, en què les imatges de repressió per part de les autoritats van fer la volta al món, 46 manifestants van morir), enriquiment il·lícit, etc. Cal destacar que això no és només el que deixa Duque, sinó també el llegat dels mandataris que el van precedir.
A més de fer front a una inflació mundial creixent i als temors del mercat, un altre repte del nou govern serà la implementació completa dels Acords de Pau, signats entre l’expresident Juan Manuel Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) el 2016, que van posar fi (o això es pretenia) al conflicte més llarg del continent. Amb aquests acords es perseguia posar fi a més de cinc dècades de lluita armada que han deixat més de 220.000 morts i sis milions de persones desplaçades. Els Acords no s’han pogut implementar del tot: la postura escèptica de Duque durant els darrers anys, així com les amenaces per part de grups paramilitars, l’assassinat d’exguerrillers, i la manca d’inversió al camp colombià ha provocat que alguns guerrillers s’hagin rearmat.
Aquest és el panorama que han de redirigir el tàndem Petro-Márquez a Colòmbia, a més d’heretar un país profundament polaritzat i dividit, marcat per anys de conflicte i violència i amb un alt índex de desconfiança de les institucions per part de la població.
Vostè va ser la primera governadora dona del seu consell municipal, a los Pastos, a Nariño. Tenia només 23 anys. Com va ser aquella experiència?
Vaig tornar d’Espanya, d’una formació, i em vaig dir: la meva comunitat no es pot quedar endarrerida; així que vaig decidir postular-me com a governadora. Vaig aconseguir posicionar-me com a referent ètnic a la comunitat. Després vaig tornar a ser-ho el 2020-2021. En plena pandèmia vaig assumir els reptes que va suposar la Covid-19 als pobles indígenes. Van ser moments d’aprenentatge i un repte de govern.
Encara és difícil que governin les dones.
Per a nosaltres és difícil entrar al govern i exercir sent mares i esposes. Però la visió de les dones, en una època tan crítica com ho va ser la pandèmia, va fer que tot fos millor. Les dones som més resilients i propositives. Això no passa amb els nostres companys. La resistència i la manera que tenim d’expressar els nostres sentiments és molt important en etapa de crisi.
Com han rebut la victòria de Petro a les comunitats? Com creuen que canviaran les coses en els propers anys?
El govern que tenim actualment [el d’Iván Duque] ha estat molt desafiador en termes de no garantir els drets dels pobles i crec que un dels temes estructurals és precisament el dret dels pobles indígenes, molt relacionat amb l’agenda global de canvi climàtic i la protecció de la biodiversitat. Per a nosaltres, la construcció de pau requereix un compromís real en termes de la reforma agrària, en què hi ha molts desafiaments. El nomenament d’alguns càrrecs del gabinet de Petro ja és un missatge de canvi clar. Tot i això, sabem que el canvi estructural no serà fàcil, després de 213 anys de dominació de la dreta. En som conscients; i som conscients que construir pau no només depèn del govern, sinó de les bases, que hem de trencar la polarització que hi ha a les comunitats. Si bé es va guanyar, no es va guanyar amb una àmplia majoria: hi haurà un percentatge de la dreta que estarà al corrent del que passi i hi haurà una forta oposició a aquest govern si no s’aconsegueixen acords estratègics. És trist el que ens deixa el govern [de Duque], però el que ve és esperançador i desafiador. I també sabem que no es podran canviar totes les estructures. Es pot sacsejar alguna cosa a dalt, però a baix, a les alcaldies, a les governacions, encara queden molts endarreriments dels aprenentatges de corrupció. Crec que el camí de construcció de pau no és des de dalt a baix, sinó des de les bases, des del territori, cap amunt.
Què espereu del nou govern en matèria de gènere?
A l’últim debat es va veure com Petro anava aprenent sobre gènere. Esperem que, al costat de Francia Márquez, sigui sensible a les nostres propostes. Tenim l’esperança que es creï un govern paritari i esperem que es produeixin avenços en gènere. Volem que es reconeguin les aportacions de les dones i del moviment LGTBI. La història ens ha ensenyat que no podem deixar d’insistir en la lluita; i l’agenda del moviment feminista i indígena és clara.
I respecte als Acords de Pau?
Nosaltres no volem que s’inventi res; simplement esperem que es compleixi allò que ja es va pactar. En aquest moment no necessitem que s’inventi res.
En quina direcció treballeu a la Coordinación Nacional de Mujeres Indígenas de Colombia (CONAMIC)?
La CONAMIC és una iniciativa de dones indígenes colombianes. Colòmbia té una estructura de cinc representacions mixtes. Abans, les dones no teníem la nostra pròpia veu, sobretot pel que fa a temes relacionats amb la pau. La CONAMIC és una aposta nacional de dones que tenim algun espai de representació al nostre territori per fer visible la nostra situació a nivell nacional i internacional. Com a dones constructores de pau que som, la nostra missió és fer possible el diàleg, la mediació i noves formes de treballar la pau als territoris reconeixent els desafiaments en termes de seguretat, protecció i cura des de diverses dimensions de l’ésser. Estem aliades amb organitzacions feministes perquè també aposten per la innovació per sortir del conflicte. Aquest caminar amb dones indígenes d’altres territoris i dones feministes ens obre un panorama a les dones indígenes i ens permet visibilitzar la nostra feina i les nostres apostes, tant al territori local com a la resta del país, davant d’una agenda de pau i seguretat.
A quins reptes s’enfronta la població de los Pastos de Nariño?
En primer lloc, tenim les dificultats que suposen l’ampliació dels cultius il·lícits cap al Pacífic i la serralada del departament, a més del pas migratori ja que és zona de frontera amb Equador, gent que se’n va de Veneçuela cap a Equador, Xile o Argentina i tota l’afectació que es fa en un pas migratori. A la part andina, que ara gaudeix de l’Acord de Pau, tenim un territori lliure de grups armats il·legals. Allí operaven les FARC, i des del 2016 va quedar com a territori lliure. Ara, però, tenim una altra problemàtica: les concessions mineres. Pel nostre territori, a més, passa l’oleoducte transandí [conegut com a OTA]. Aquest oleoducte té 115 pous petroliers que surten al port de Tumaco. Ara el problema és que es vol augmentar la producció de cru amb fracking a més d’atorgar concessions mineres de metalls preciosos i minerals a aquesta àmplia zona de selva. Tot plegat, el conflicte s’ha transformat. A la part del Pacífic tenim dificultats amb els cultius il·lícits, les amenaces a líders socials i ambientals i el desplaçament forçós de pobles tant indígenes com afrodescendents.
Diu que el conflicte al territori s’ha transformat. El 2016 es produeix la desmobilització de les FARC.
Sentim el canvi als territoris que deixa la pressió d’un grup armat i ara sentim més tranquil·litat. La situació ha canviat, però teníem la il·lusió que l’Acord pogués reparar les víctimes i que l’Estat pogués arribar als territoris oblidats als quals mai no ha arribat, però això no ha estat així. Els Acords de Pau no s’han pogut implementar totalment a causa de molts factors. El govern no sent la necessitat de reparar-nos, ni coneix la nostra Colòmbia profunda. No ha vist els beneficis que ha portat l’Acord. Teníem moltes expectatives, però això mai no va arribar al territori. Les institucions no van arribar, amb més salut i més educació. El que sí que ens va arribar van ser les concessions mineres. Habitem un territori abandonat per l’Estat. L’Estat no arriba, però sí que ens arriba el conflicte que ve associat a les exploracions i les concessions mineres. És la contradicció en què vivim. Això ens genera incertesa i fa que les comunitats es fragmentin. Per això dic que genera un altre tipus de conflicte.
Segons les xifres d’Indepaz (Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau), el 2021 es van assassinar 171 líders socials i defensors dels drets humans i ambientals. Com enfronteu aquesta situació a les comunitats?
Els pobles indígenes no som aliens a aquesta realitat. Matar un líder o un governador és matar la resistència. Per a les dones és més desafiant arribar als espais de lideratge. Que ens amenacin o ens estigmatitzin és un missatge clar perquè cessem en la lluita i en la defensa dels nostres drets. No es forma un líder de la nit al dia, sinó que es forma des que és un nen. El líder no es fa immediatament, té tot un procés. Matar un líder és tallar la lluita de tot un poble. És trist el que passa als nostres territoris amb la mort dels líders socials i ambientals, perquè maten la resistència dels pobles.
Com treballen vostès per erradicar les violències masclistes?
En els darrers temps, les dones indígenes hem estat reflexionant sobre l’origen del masclisme. El masclisme no només va venir de fora. També hi ha i hi ha hagut pràctiques a les comunitats que han de ser revisades. En aquesta reflexió conjunta, ens hem adonat del paper que han fet les dones en la protecció dels territoris. Les dones hem de tornar a l’origen: tenim un mandat als territoris i un paper fonamental en la recuperació del teixit social. Cal tornar a sembrar la chagra i cercar el nostre origen per recuperar la relació amb el territori. I és en aquesta reflexió en què ens trobem actualment.
Què vol dir tornar a l’origen?
Per a la dona indígena, tornar a l’origen implica tornar-nos a pensar com a força creadora. Aquesta és la nostra cosmovisió. Hem de conjugar el treball nacional i la incidència que fem sense oblidar on som ni d’on venim.
