Hanna Lemma, investigadora especialitzada en igualtat de gènere i inclusió social, és directora d’Addis Power House, una organització feminista que intenta revertir les normes discriminatòries i la desigualtat en els drets relatius a la dona a Etiòpia. Oriünda d’Adis Abeba, la capital del país més extens de la Banya d’Àfrica, a diferència de la majoria de les dones etíops, Hanna Lemma va comptar amb el suport educatiu decidit de la seva família, que va deixar de banda els rols de gènere estipulats a la societat i la va animar a estudiar i forjar-se un camí propi. “Em van impulsar a treballar pels drets de gènere. A la societat en què vivim, totes entenem la desigualtat existent, i el fet que prioritzessin l’educació i l’empoderament és, sens dubte, el que m’ha portat fins aquí”, reconeix qui va començar a involucrar-se en el moviment feminista a partir del 2017.
Va ser durant la propagació del Covid19 quan Hanna Lemma va fer un pas més en el seu activisme. En aquella època de tancament, un grup de dones va començar a preocupar-se pels efectes de la pandèmia en les dones, la gran majoria sense accés a les eines digitals ni possibilitats de formació. Per amplificar la seva veu i els temes que els preocupaven, en 2020 Hanna Lemma va fundar Addis Power House, que va néixer com una plataforma digital amb butlletins informatius i continguts sobre la igualtat de gènere.
“Vam veure que hi havia potencial per convertir-nos en una plataforma digital de producció de coneixement feminista. Hem estat molt actives a les xarxes socials i, actualment, tenim un podcast i realitzem projectes de narració d’històries”, explica. “Hem vist que, pel que fa a la defensa dels drets, explicar històries és fonamental perquè la gent vegi com viuen les dones i es pugui formar la seva pròpia opinió”, afegeix.
Actualment, Addis Power House realitza tasques de formació educativa i duu a terme investigacions per trobar evidències que, més tard, utilitza per exigir que es millorin les lleis que protegeixen els drets de la dona. A més, aquest col·lectiu busca que la dona tingui una representació social i política adequada i, en fer visibles temàtiques com l’assetjament escolar o la violència de gènere, que la societat se sensibilitzi i deixi de banda les pràctiques patriarcals que releguen a la dona a un segon pla. En definitiva, aquesta organització vol treure a la dona del silenci, la marginalitat i l’oblit, i, per descomptat, vol acabar amb la violència sistemàtica que pateix: el 40,3% de les dones entre 20 i 24 anys es casa abans dels 18 anys, i per això la llosa del matrimoni infantil segueix vigent a Etiòpia. I el 2018, el 26,5% de les dones havia patit violència física i/o abús sexual de les seves parelles sentimentals.
Etiòpia, el cas del Nobel de la Pau que es va tornar autoritari
Abiy Ahmed Ali es va convertir en primer ministre d’Etiòpia l’abril del 2018, després de gairebé un lustre d’inestabilitat social a causa de les protestes encapçalades per la descontenta ètnia oromo. Ahmed, un oromo, el primer d’aquesta ètnia a dirigir el país, va començar el seu mandat amb una sèrie de mesures enlluernadores que van suposar una gran esperança per a un país habituat als lideratges autoritaris. En aquest camí, va alliberar milers de presos polítics, va pavimentar el retorn de grups opositors exiliats considerats “terroristes” i va dur a terme reformes que van permetre certa llibertat d’expressió i d’igualtat social. Una època plena d’optimisme en què fins i tot es va aconseguir entaular un procés de normalització en les relacions amb la veïna Eritrea, amb què Etiòpia va mantenir una cruel guerra entre 1998 i el 2000. Per aquestes i altres raons, Ahmed va ser guardonat amb el premi Nobel de la Pau el 2019.
Tot i això, mentre recollia aquest reconeixement a Oslo, a la mateixa Etiòpia s’estava gestant un conflicte. A la zona nord del país, a la regió de Tigray, el novembre del 2020 va esclatar una guerra civil que va enfrontar l’Exèrcit etíop amb la força política i social dominant a la zona, el Front d’Alliberament Popular de Tigray, organització esquerrana que va encapçalar la rebel·lió que havia enderrocat el dictador Mengistu Haile Mariam el 1991 i que, fins el 2018, va dominar la política nacional. En aquest conflicte, en què també va intervenir el tercer actor en discòrdia, Eritrea, tots els actors involucrats van cometre manifestes violacions dels drets humans durant els dos anys de contuberni. Tot i que el 2022 es va assolir un fràgil acord de Pau, la guerra va acabar emportant-se per davant el respecte internacional que tenia Ahmed, el Nobel de la Pau que va triar anar a la guerra.
Els avenços il·lusionants del 2018 s’han anat contraient i, en el present, l’espai per a la crítica s’ha reduït enormement a Etiòpia. En aquest auge i caiguda, la dona etíop ha experimentat els vaivens del context politicosocial del país. Al primer Govern d’Ahmed, les dones van ocupar la meitat dels llocs ministerials i es va nomenar presidenta a Sahle-Work Zewde, la primera dona que té aquest càrrec en la història d’Etiòpia. Però la guerra va canviar la dinàmica, i la representació femenina es va començar a reduir. A més, el conflicte a Tigray va suposar un trauma profund per a les dones, per a que aquestes mares que no només van perdre els seus fills, sinó que van veure les seves filles convertides en un trofeu de guerra, en un objectiu sistemàtic amb el que causar dolor a l’oponent: s’estima que entre el 40 i el 50% de les dones al Tigray van patir algun tipus de violència sexual durant el conflicte.
Tot i la guerra i el viratge autoritari que contreu les organitzacions civils, Etiòpia és ara per ara un dels països d’Àfrica on el marc legal millor protegeix els drets de la dona. Encara que, com apunta l’ONU, encara hi ha feina per fer a parcel·les com la igualtat laboral. De fet, el principal problema a Etiòpia no són les lleis, sinó la seva implementació i la pròpia cultura patriarcal: les autoritats deixen de banda molts dels drets estipulats en una societat conservadora que encara no accepta el rol preponderant de la dona, que es veu principalment com a mare i mestressa de la llar.
Són comuns famílies com la seva, que la va ajudar en el seu camí feminista, o generalment a les llars es rebutgen causes com la igualtat de gènere?
No és gens comú. A un país patriarcal com Etiòpia es prioritza l’educació dels nens. Quan les nenes estudien, se’ls diu que és fins el matrimoni; que han de prioritzar el matrimoni, la família i la llar per sobre de l’educació. Així que, encara que no és única, l’experiència de la meva família no és la més comuna, més si es té en compte que a mi em van impulsar per ser defensora de la igualtat dels drets de la dona. Com en moltes societats, les feministes solen ser vistes com les que no es casen i no són humils, com les que rebutgen les normes socials i els valors matrimonials i familiars.
Etiòpia es un país divers. En el respecte dels drets de les dones, hi ha grans diferències entre les ètnies i les regions?
Sens dubte. Com a nació, Etiòpia practica un sistema de valors patriarcals que es reflecteix en la nostra cultura general, però també en grups ètnics específics, i en tenim molts. Si bé la majoria es patriarcal, la violència es representa de manera diferent depenent de la pròpia cultura. Per exemple, el matrimoni infantil és molt comú al nord del país, entre grups ètnics Amhara; però més al sud, cap a l’est, la mutilació genital femenina és un tipus de violència de gènere molt comú, considerada una pràctica cultural i religiosa. Així que cada regió té els seus costums, però sens dubte hi ha molta violència de gènere en una arrelada cultura patriarcal.
Quines són les principals formes de discriminació que pateix la dona a Etiòpia?
Començaria per la representació política i la presa de decisions. No gaires dones arriben a les taules de presa de decisions. Fins i tot quan estan representades en política, és principalment amb un caràcter superficial i simbòlic. Aleshores, la nostra influència política és baixa. També diria que econòmicament som el grup més desfavorit. Guanyem menys diners i moltes vegades, a causa del desavantatge econòmic, som víctimes de matrimonis i parelles en què es pateixen abusos econòmics, psicològics i físics. També inclouria la violència domèstica dins dels desavantatges. A més, a molts dels conflictes bèl·lics, les dones som les principals víctimes de la violència sexual relacionada amb la guerra. Amb tot, s’està treballant intensament amb l’objectiu de millorar la participació política de la dona, garantir-ne el benestar econòmic i protegir-la de la violència de gènere, ja sigui mitjançant la millora de les lleis o l’enfortiment de l’aplicació de la llei.
El 2019, la meitat dels llocs ministerials estaven ocupats per dones, encara que el percentatge ha baixat, i a principis del 2025 se situava en el 36%.
Va ser noticia internacional que el gabinet etíop nomenés un 50% de les dones ministres. És un gran èxit perquè pocs països al món han pogut assolir aquesta paritat de gènere. Però després, el 2021 i el 2022, van sorgir conflictes i, a causa d’això, moltes dones van ser destituïdes dels seus càrrecs ministerials. Tot i que es van donar justificacions, en contextos de conflicte generalment es considera que els homes són més capaços de manejar riscos urgents i emergents. Així que, la majoria, van ser homes els que van acabar ocupant aquests llocs. Diria que la representació política de la dona ha deixat de ser una prioritat a Etiòpia, i es pot observar una disminució de la seva presència a l’espai polític.
Es coautora de l’informe Gender Parity Reform as Autocratic Genderwashing? Analyzing Ethiopia’s Post-Protest Experiment, en el que analitza el rentat d’imatge de gènere a països autocràtics. Tot i els interessos polítics personals, quins efectes positius té el genderwashing?
Sempre dono suport a la representació política de les dones, ja sigui simbòlica o per simple formalisme. Com Addis Power House, impulsem que el diàleg polític inclogui més dones. Per nosaltres, la representació de les dones és una cosa innegociable. Té sempre un impacte positiu. Motiva altres dones a ocupar càrrecs polítics; se senten capaces. A més, el lideratge femení té impacte en moltes de les agendes que ens importen a les dones perquè es capaç de plantejar temes que ens preocupen.
Com protegeixen les autoritats i les lleis a les dones i els seus drets?
La Constitució garanteix la igualtat de drets. Recentment s’ha publicat una nova política de gènere, però fins i tot l’anterior, aprovada el 1993 i vigent fins ara, també era molt oberta pel que fa a l’empoderament i la participació política de la dona. En comparació amb altres països, el sistema legal etíop és sòlid. Es una cosa que sempre afirmem, però, a la pràctica, a la implementació, és on fallem, i això es deu en gran mesura al sistema patriarcal en què vivim.
La ultradreta és molt activa a les xarxes socials, i difon amb facilitat i ganxo un missatge contrari a la igualtat de gènere. Com percep l’ús de les xarxes socials per a la feina i per confrontar els discursos d’odi?
Hi ha una retòrica antidrets que estem important d’Occident. Sovint s’acusa el feminisme de ser importat d’Occident. Tenim creadores de contingut tradwife i creadores de contingut antidrets que ataquen directament a les defensores dels drets humans de les dones, a les defensores dels drets en general, i això està creant una polarització extrema a les xarxes socials. Nosaltres rebem comentaris molt crítics que, almenys, ens serveixen per demanar evidències sobre les posicions de la gent. Aquests discursos a les xarxes són un dels problemes que enfrontem. Però, definitivament, hem d’estar a les xarxes socials. Si més persones participen a la conversa i més creadores de continguts comparteixen la informació, millor podrem resistir la desinformació i, a més, generar coneixement propi.
