Laila Ajjawi

Defensa dels drets de les persones migrades i refugiades.
Palestina

Laila Ajjawi és un dels milers de persones que han nascut i crescut en un camp de refugiats, concretament al camp d’Irbid, al nord de Jordània. Els seus avis van haver de fugir de Palestina i assentar-se en aquest indret després del 1948, data de la Naqba. “No vaig sortir del camp de refugiats fins que no vaig anar a la universitat. Tota la meva educació, en tots els àmbits, es va produir allà. Quan era adolescent em preguntava com era el món de fora”. Provinent d’una família humil, Ajjawi va créixer en un entorn que sempre li va donar suport, però, com ella mateixa reconeix, no va ser fàcil. Vivia en un espai sense privacitat (durant els seus anys d’infantesa tota a la família vivia en una mateixa habitació, essent sis germans). “Mai vaig tenir un espai propi. A baix vivien els avis; al pis de dalt, els oncles. Això va fer que comencés a dibuixar i a escriure”. Al principi feia dibuixos infantils, però a poc a poc va anar perfeccionant la tècnica i desenvolupant un estil propi.

A pesar del talent que tenia, Laila Ajjawi no va estudiar belles arts, sinó biomedicina, però mai ha arribat a exercir la professió. “Vaig fer pràctiques en un hospital, però mai m’he dedicat a això. Em vaig passar l’època universitària apuntant-me a tallers gratuïts relacionats amb l’art i l’ajuda humanitària”. I és precisament, en aquest últim camp, a banda de l’artístic, en el qual s’ha desenvolupat com a professional.

Refugiats que donen refugi i una carrera artística consolidada

Amb la carrera acabada i la perpetuació de la guerra de Síria, Ajjawi va veure clar què volia fer: donar un cop de mà amb l’ajuda de les persones que arribaven a Jordània cercant refugi. Amb aquesta finalitat, va fer una sèrie de formacions amb Nacions Unides, fet que va permetre que pogués començar a treballar com a formadora. Des de llavors, ha estat en diferents organitzacions i ha combinat la seva carrera artística amb la humanitària.

Laila Ajjawi va pintar un mural per primer cop el 2013, i assegura que li va canviar la vida. Aquesta primera intervenció a l’espai públic es va produir dins el camp de refugiats on vivia. “Una amiga em va convidar a provar i em va encantar. Vaig sentir una sensació molt bona, molt poderosa, però em va semblar molt complicat poder arribar a dominar la tècnica”, diu. Després d’aquesta primera experiència, va ser seleccionada per a participar en un esdeveniment d’artistes a Amman, la capital jordana. Tot i el repte econòmic que li va suposar —ella vivia al nord i en aquell moment a penes treballava— va acabar anant-hi. Va estar tres dies mirant què feien les seves companyes, sense saber per on començar i penedint-se d’haver acceptat la invitació. “Al tercer dia me’n vaig anar a l’hotel, vaig encendre l’ordinador i em vaig empassar desenes de vídeos on s’explicava la tècnica del grafiti. Tenia la teoria, però no la pràctica. L’endemà em van fer pujar a una grua per a pintar. Em vaig sentir com en una muntanya russa, però vaig tenir una connexió molt forta amb allò que estava fent”, detalla. Des de llavors, la seva carrera artística va enlairar-se.

Les seves pintures, de caràcter reivindicatiu, giren al voltant de dos temes molt importants per a ella: els drets de les persones refugiades i la lluita per la igualtat de gènere i contra els estereotips que sovint envolten les dones. Pel contingut de la seva obra i per ser dona, musulmana, portadora de hijab i en un país conservador com Jordània, Laila Ajjawi ha hagut de fer front a una sèrie de reptes i ha hagut de lluitar contra el masclisme d’un sector —el de l’art al carrer— dominat pels homes.

Palestina, la identitat i la terra negada

Per parlar de la història recent de Palestina cal remuntarse al 1948. Acabada la Segona Guerra Mundial i amb la ferida que havia suposat el genocidi del poble jueu a Europa, aquell any es va crear l’Estat d’Israel en territoris palestins. A causa d’aquella ocupació, coneguda com la Naqba, més de 700.000 palestins i palestines van haver de marxar cap a Jordània, el Líban i altres països de la regió. D’aquella ocupació va néixer la diàspora palestina, que fins al dia d’avui reclama el seu dret a poder tornar al seu territori.

Tot i que hi ha diverses resolucions de les Nacions Unides (la 194 del 1948, la 242 del 1967, la 43/177 del 1988 —que demana l’entrada de Palestina com a membre de la UNESCO—i la 75/22 del 2020, entre d’altres) que fan referència a la il·legalitat de l’ocupació per part d’Israel a Cisjordània i la Franja de Gaza, aquest és un conflicte enquistat amb poques probabilitats de resoldre’s en un futur pròxim.

De fet, l’article 11 de la Resolució 194 del 1948 estableix que: “els refugiats que vulguin tornar a casa seva i viure en pau amb els seus veïns han de poder fer-ho al més aviat possible, i s’hauria de pagar una indemnització pels béns d’aquells que decideixen no tornar i per la pèrdua o danys a la propietat que, d’acord amb els principis de dret internacional o d’equitat, haurien de ser reparats pels governs o autoritats responsables”. El 1974, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la resolució 3236 (XXIX), en la qual es tornaven a posar de manifest els drets inalienables del poble palestí a la lliure determinació, la independència i la sobirania nacionals i el dret dels palestins a tornar a les seves cases i les seves propietats. Cap d’aquestes resolucions ha estat tinguda en compte per l’Estat d’Israel.

El 1987 es produeix la Primera Intifada, després que un camió acabés amb la vida de quatre persones palestines. L’aixecament va ser capitanejat per l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP). En el context de la Intifada, Yasser Arafat, en aquell moment líder de l’OLP, va proclamar l’Estat de Palestina, però també va reconèixer l’Estat d’Israel, fent efectiva la coexistència dels dos Estats, tal com havien proposat les Nacions Unides el 1947. Això no va agradar a Hamàs, que va decidir optar per la lluita armada. La Primera Intifada va acabar el 1993, amb la signatura dels Acords d’Oslo, que inicien “una nova etapa d’entesa entre israelians i palestins. Una nova manera de concebre les negociacions de pau i on s’establia el marc diplomàtic que s’havia de seguir”. Israel reconeixia la sobirania de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) a la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem est i es produïa la foto mítica en la qual apareixen el primer ministre israelià Ytzach Rabin, Yasir Arafat i Bill Clinton, en aquell moment president dels Estats Units. Els acords establien la divisió del territori de Cisjordània en zones: A (de control palestí), B (de control conjunt per l’ANP i Israel) i C (de control israelià). Aquest acord havia de desembocar en la creació d’un Estat palestí independent, fet que mai es va arribar a produir. Tot i que els Acords d’Oslo no s’han arribat a implementar, es mantenen com el marc de negociació de referència. La Segona Intifada va esclatar l’any 2000 i va veure la seva fi cinc anys més tard, el 2005. Es calcula que uns 3.600 palestins i 1000 israelians va perdre la vida en aquesta segona revolta.

Pel que fa a catalitzadors de la causa palestina al món, cal destacar dos noms: Gamal Abdel Nasser (1918-1979) qui va lluitar per un nacionalisme àrab unit i modern que incloïa el poble palestí i es va posicionar clarament en contra de les polítiques expansives i d’ocupació perpetrades per l’Estat israelià; i Yasser Arafat (1929-2004), qui va capitanejar l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) i va ser president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) des del 1996 i fins a la seva mort (el 2004). Actualment, el president de l’ANP és Mahmud Abbas.

Estat actual del poble palestí

Actualment el poble palestí consta d’uns 12-13 milions de persones dispersades en diferents territoris. Gairebé sis milions viuen als territoris ocupats de Cisjordània i Gaza; d’aquests sis milions, un terç viu en camps de refugiats reconeguts per la UNRWA, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient. Dos milions de palestins i palestines viuen a la Franja de Gaza. Es calcula que hi ha dos milions de palestins a Jordània, mig milió a Síria, mig milió al Líban i entre dos i tres milions a la diàspora. També es calcula que en l’actualitat hi ha uns 750.000 colons assentats en territori palestí a Cisjordània. La situació continua sent crítica tant a Cisjordània, Jerusalem est i la Franja de Gaza —controlada per Hamàs—. En aquest últim indret, el 53% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, el que fa que dos milions i mig de persones depenguin de manera absoluta de l’ajuda humanitària per a poder sobreviure. “D’altra banda, l’expansió continuada d’assentaments il·legals a Cisjordània porta a situacions perverses sobre el mercat laboral de la població palestina. Com que no disposa d’oportunitats d’ocupació en els territoris palestins, més de 127.000 palestins (el 24% de la mà d’obra emprada a Cisjordània) treballen en les colònies israelianes cada dia, mantenint i desenvolupant d’aquesta manera un sistema que in fine desemboca en una major ocupació i annexió, creant una relació de dependència molt alta del mercat laboral palestí amb l’economia israeliana”, es pot llegir en aquest informe.

Entrevista a Laila Ajjawi

Com vius la teva identitat palestina?

La meva generació i jo mateixa mai hem oblidat els nostres orígens. Quan era petita, a l’escola sovint parlàvem dels pobles d’origen de cada un, de la nostra cultura, del nostre menjar… Ens agradava molt. Les nostres famílies ens explicaven històries de la nostra terra, celebràvem les efemèrides relacionades amb Palestina i disposàvem de molta informació: als llibres de text hi havia molta informació sobre la nostra causa, però ara tot això ha canviat. Tota aquesta informació s’ha anat eliminant de manera gradual i tot va en una direcció: que la causa palestina caigui en l’oblit. Té a veure amb interessos econòmics i geoestratègics. També hem desaparegut dels mitjans de comunicació, i sovint som víctimes de la censura: ens tanquen pàgines web o ens bloquegen els comptes de les xarxes socials pel contingut que pugem. Ara bé, si penges contingut sobre la guerra entre Rússia i Ucraïna no passa res. Volen destruir la causa palestina. Dit això, la meva identitat palestina està connectada amb el camp de refugiats on vaig créixer, del qual vaig marxar amb vint-i-set anys. Tot i que ara no hi visc, continuo veient la gent del camp; i em posa molt trista veure com les noves generacions cada cop estan menys connectades amb la causa. Estan molt distretes amb les xarxes socials i altres coses.

A banda de la carrera artística, et dediques al treball humanitari.

Quan vaig començar a sortir del camp de refugiats per anar a la universitat, vaig haver d’enfrontar-me al racisme. Això em va marcar i vaig decidir que no volia que ningú se sentís com jo m’havia sentit. Hi ha molta gent que odia els refugiats i refugiades i que és incapaç d’entendre les seves circumstàncies. Tenen [els refugiats] molts enemics incapaços de veure els seus talents. En aquest sentit, jo sempre m’he esforçat per descobrir aquests talents i posar-los en relleu per tal de protegir aquestes persones.

Com a refugiada que ets, com et sents quan veus el tracte que reben les persones que arriben a una Europa cada cop amb més fortalesa?

Em fa tristesa saber que, després de tot el que han hagut de passar, encara es trobin amb més barreres. Només demano que no es miri a aquestes persones com a números, sinó com a éssers humans que són i que es facin les polítiques necessàries per donar-los un tracte just. Aquí a Jordània tenim molts refugiats sirians: se’ls paga menys, treballen més hores… I ells ho accepten tot perquè no els queda una altra. Això s’aturaria si els governs hi posessin mà i legislessin.

El teu art té dues temàtiques principals: els drets de les persones refugiades i la lluita contra els estereotips de gènere. És planejat o et neix de manera natural?

Per les circumstàncies que m’ha tocat viure, sempre he estat una persona sensible, sensibilitzada i responsable. Ja de petita m’havia de fer càrrec dels meus germans quan els meus pares no hi eren. Aquesta responsabilitat va anar creixent amb mi a mesura que em feia gran; i és un dels motius pels quals sempre demano permisos per a pintar murals en l’espai públic, per exemple. Intento fer les coses bé perquè vull deixar un bon rastre. Aquest desig també fa que als meus murals, tot i ser reivindicatius, només hi hagi espai per a les coses positives. Vull que el meu art sigui una llavor per al canvi; i aquest és el missatge que m’agradaria deixar. Per tant, no, no és planificat: els meus dibuixos surten de les meves vivències i d’allò que soc jo; de veure les meves amigues haver de deixar l’escola, de veure als meus pares treballant i lluitant per la nostra educació.

Ets tot un exemple de superació i empoderament, n’ets conscient?

El desig d’empoderar les dones em persegueix d’ençà que era petita. Ara, que tinc una mica més de projecció internacional, ho entomo com una responsabilitat personal. Soc dona, àrab, musulmana, i porto el hijab. No ha estat fàcil, però les paraules d’altres dones m’han ajudat molt. Recordo un dels primers reportatges que em van fer, a la revista Cosmopolitan . Llegir els comentaris de tantes persones que em donaven suport va ser molt empoderador.

Habitualment la representació de les dones és hipersexualitzada. Tu t’has desmarcat d’aquesta representació.

A tot el món, sí. El món del grafiti és un món liderat pels homes. Les dones que jo dibuixo són naturals, no estan sexualitzades i apareixen amb les seves canes i les seves arrugues.

Com et relaciones amb la idea que el teu art és efímer, que en qualsevol moment pot ser modificat o esborrat?

Ho he hagut de treballar, certament. He hagut d’entendre que, un cop pintat el mural, aquella obra deixa de ser meva, passa a ser de la gent. I això significa que quedi esposada a canvis, evidentment. Quan començava a pintar vaig tenir alguna experiència dolorosa, per això vaig haver de treballar aquesta faceta.

Què va passar?

Havia pintat una noia molt bonica amb hijab i papallones, a dins del camp de refugiats. Cada dia, quan passava per aquell carrer, veia el mural i els canvis que anava patint. Un cop em vaig adonar que li havien rascat la cara i em vaig enfadar. M’hi vaig apropar i vaig veure que unes nenes havien escrit el seu nom a la cara de la noia del mural. Vaig saber que eren unes nenes perquè era lletra d’infants. En aquell moment em vaig sentir contenta: no veus noms de noies pels carrers; i el mural les havia empoderat per mostrar la seva identitat allà i d’aquella manera. Se l’havien fet seu. Un dia, però, van esborrar el mural. Em vaig trobar tota la paret pintada de blanc. Se’m va posar tan malament que fins i tot em vaig posar malalta. Vaig intentar investigar qui ho havia fet, però no ho vaig arribar a saber. Va ser trist i dolorós, però vaig entendre que un cop acabes una obra en un espai públic, ja no és teva.

La teva condició de refugiada palestina ha donat forma al teu art; ara bé… Com ha forjat l’art la teva vida?

L’art sempre ha estat la manera més eficient que he trobat per expressar com em sentia. M’ha permès expandir-me i agafar responsabilitats. He d’admetre, però, que com a artista també he hagut d’obligarme a prendre’m seriosament i a deixar les pors de banda. L’art també m’ha ofert reptes. La carrera artística ha canviat la meva vida al 100%, també la meva situació financera, i n’estic molt agraïda.

A quins reptes has hagut de fer front com a dona grafitera?

A alguns, però menors. No m’agrada generalitzar, però sí que he trobat homes que m’han preguntat per què feia el que feia, perquè dibuixava dones, o homes que directament m’han dit que hauria d’estar a casa cuidant els fills o treballant en una oficina o un lloc tancat. Com totes les dones, he hagut de fer front a diferents facetes del masclisme, i tant!

En què estàs treballant, ara?

Treballo com a supervisora de projectes relacionats amb l’art. He passat per diferents organitzacions i hi he treballat com a professora i supervisora. M’agrada molt fer feina com a formadora perquè és una tasca molt enriquidora: dones molt, però també reps molt. La sensació de poder ‘donar’ és molt bona, i m’agrada. De vegades dic que ‘vaig néixer formadora’. En el pla artístic, de cara al futur, m’agradaria donar-me a conèixer internacionalment i poder fer intervencions fora de Jordània. També m’agradaria exhibir el meu art a galeries o museus.

Activistes relacionats i relacionades amb Laila Ajjawi

Laila Ajjawi

Palestina
Defensa dels drets de les persones migrades i refugiades.

Zaina Erhaim

Síria
Dret a la llibertat d’opinió, d’expressió. Dret de les persones refugiades.

Tun Khin

Birmània/Myanmar
Drets de les minories nacionals, ètniques i religioses. Dret d’asil.

Spitou Mendy

Espanya
Drets de les persones migrants. Drets laborals.