Viu al Nord d’Antioquia al municipi de Toledo on treballa d’agricultora i de barequera *a la zona del Cañón del Cauca. Tenia una vida tranquil·la fins que van començar la construcció de la central hidroelèctrica d’Hidroituango. La seva comunitat va començar a ser desplaçada forçosament, es quedaven sense cases ni cultius i el megaprojecte començava a provocar inundacions, greus danys al territori i als seus habitants. Va ser aleshores quan Flores va començar a organitzar-se amb la seva comunitat i a convertir-se en una defensora del territori i del riu.
Des del 2013 Flores forma part del Movimiento Rios Vivos, un moviment social i ambiental que lluita per la defensa de l’aigua la vida i els territoris. Pertany també a l’Organización de Mujeres Defensoras del Agua y de la Vida AMARU i és la presidenta de l’Asociación de Víctimas y Afectados por Megaproyectos Orejón, Chirí y Buenavista (ASVAM ORCHIBU).
Com comença el moviment?
Va ser l’any 2008. El formàvem bàsicament les persones afectades, moltes sense experiència política. Necessitàvem, com diu el nostre lema, que l’esperança fluís. I així sorgeix el Moviment Rios Vivos. Ara som una articulació de moviments de la que en formen part quinze organitzacions de dones, joves, barequeres i barequeros, pescadores, agricultores, dones que treballen en feines de la llar, cuineres, comerciants i tots els afectats pel megaprojecte Hidroituango.
Lluitem des d’aleshores en contra de les injustícies i per explicar la nostra versió de la història, que no té res a veure amb la de l’empresa que és enganyosa i falsa i que destrueix el Cañón del Río Cauca. Ens van dir que era un projecte de generació d’energia per a les persones, però no és així, l’energia s’exporta per l’ús de megamineres com la Continental Gold i per saquejar els nostres recursos. A més, no hem tingut accés a informació ni a un procés de participació adequats, ja que les autoritats no van sol·licitar el seu consentiment abans de construir la presa.
Quines són les conseqüències de l’existència d’Hirdotuango?
En primer lloc, els desplaçaments forçats de la població, que van començar de forma gradual. Després, la desforestació de més de 4.500 hectàrees de bosc sec tropical i la destrucció d’un riu ple de vida. El projecte ja ha desplaçat a més comunitats que durant el conflicte armat. El riu era la nostra forma de subsistència, el nostre lloc de trobada, era la vida mateixa. Ara ens trobem sense feina i com a conseqüència moltes persones han migrat a altres municipis a buscar-ne. Arran d’això, moltes d’aquestes famílies viuen separades.
I va arribar l’exèrcit
L’any 2015 van arribar les forces estatals. Van aparèixer més de 2.000 agents de la policia i juntament amb l’exèrcit van desallotjar 83 persones. Al costat de la policia i l’exèrcit estava la fiscalia i la representant del poble, institució municipal dedicada a la defensa dels drets de la ciutadania. Una evidència més que estan tots els espais col·ludits. Reconec que a l’inici vam pensar que era una bogeria enfrontar-se a un monstre com aquest, que ens matarien, que ens empresonarien, que ens farien desaparèixer. I això ha passat, però no podem deixar de denunciar.
I anteriorment, les massacres
Abans d’implantar el megaprojecte va haver-hi 137 massacres comeses per grups paramilitars des de l’any 1997. Està clar que l’objectiu que tenien era buidar el territori per a portar Hidroituango a la zona en un futur. De fet, la violència travessa generacions: La meva mare, que era una indígena nutabe va ser ja desplaçada pel conflicte armat i el meu pare, que és de la comunitat emberà, es troba desaparegut des que se’l van endur els paramilitars.
I després, les inundacions
Entre el mes d’abril i maig de 2018, les pluges van col·lapsar un dels túnels de desviació de les aigües del riu. L’empresa no tenia permís ni llicència ambiental per construir el túnel i, quan la van obtenir, el van construir ràpidament per poder generar energia de seguida. El túnel es va bloquejar amb les fustes provinents de les 4.500 hectàrees de bosc que també van destrossar. El dia que es va destapar el túnel, la represa va arrasar amb tot el que va trobar per davant, es van perdre els cultius i més de 5.000 persones van haver de ser evacuades.
I no només això, després del desastre ens van obligar a signar un paper on constés que tornàvem a la regió de manera voluntària, amenaçant-nos de treure’ns el subsidi per afectació del territori si no ho fèiem. La zona segueix sense ser segura, ja que el projecte està construït sobre tres falles geològiques i si col·lapsa, poden morir més de 500.000 persones.
També esteu recuperant cossos de persones desaparegudes
Els cossos de les persones assassinades durant el conflicte es llançaven a les aigües de riu. Molts pescadors i barequeros les recollien i les enterraven dignament perquè algun dia els seus familiars els poguessin trobar. S’han recuperat 157 cossos, però l’activitat de la hidroelèctrica i les inundacions impedeix que se’n recuperin més.
Vas sortir del país per culpa de les amenaces
Ja s’han assassinat 6 companys de Ríos Vivos. Jo no volia ser una més. Vaig venir a Catalunya en un programa de protecció de defensores per a continuar denunciant i vaig adonar-me que a Colòmbia estava esquivant amenaces cada dia. Porto 5 desplaçaments forçats, moltes amenaces tant individualment com per ser part del Moviment. Ens tenen molt estigmatitzades.
Vaig tornar aquí just abans de l’inici de la pandèmia i vaig adonar-me de com l’Estat colombià ha aprofitat la quarantena per a atorgar més concessions a multinacionals mentre nosaltres seguim de mans lligades sense poder reunir-nos, convocar mobilitzacions o sense internet.
*Persones que practiquen la mineria manual i artesanal al riu en busca d’or. Es considera una pràctica ancestral.
