Corria l’any 2001 quan l’hondureny Patricio Vindel va començar a implicar-se en la defensa dels drets del col·lectiu LGTB+. Aleshores treballava per la Pan American Social Marketing Organisation (PASMO). L’experiència li va donar l’oportunitat d’apropar-se tant a la prevenció del VIH com a la defensa dels drets humans de les minories.
Més d’una dècada després, quan ja era director executiu d’OPROUCE (Organización Pro-Unión Ceibeña), va rebre greus amenaces que el van obligar a abandonar el seu país. OPROUCE és una entitat del nord d’Hondures que neix a finals dels anys 90 per donar suport i defensar els drets del col·lectiu LGTB+. Segons explicava el Patricio fa un parell d’anys, els seus problemes de seguretat van començar quan es va posar a defensar els drets de les dones trans, un col·lectiu que considera especialment vulnerable.
Entre agost i octubre de 2012, el Patricio va rebre diversos missatges de text amenaçadors, en els quals es feia referència de manera despectiva a la seva orientació sexual. El 22 de gener de 2013, quan el personal d’OPROUCE era fora de l’oficina, persones desconegudes van entrar a les instal·lacions i van pintar al mur del pati interior un missatge que amenaçava de mort en Patricio.
Aquell mateix any, l’activista es va traslladar a Barcelona i poc després, al 2014, va ser reconegut com a refugiat. Actualment, treballa en atenció al públic a l’aeroport. Lamenta haver hagut de deixar l’activisme en un segon pla, però això no implica una renúncia del seu compromís amb els drets del col·lectiu LGTB+. “Sempre que tinc l’oportunitat, m’agrada continuar involucrant-me i deixar el meu gra de sorra en aquesta tasca”, afirma.
Què destacaries de la teva tasca a Hondures en defensa dels drets humans?
La proximitat i la feina de conscienciació amb elements de la policia local i membres de la classe política de la ciutat. Trobant-nos amb ells, vam aconseguir que l’organització fos reconeguda i que la seva tasca rebés suport a nivell polític, amb participació activa en els projectes de desenvolupament ciutadà.
Què canvia per al col·lectiu LGTB+ arran del cop d’Estat de 2009?
Els avenços obtinguts es van reduir gairebé a zero. L’estratègia política va deixar de banda les nostres negociacions amb relació a la participació i la inclusió en la presa de decisions. L’Església va ser un dels nostres grans opositors, un dels detonants per al retrocés que vam experimentar. Igualment, va començar una “caça” contra els agents de canvi i molts activistes del nostre col·lectiu van ser assassinats.
Quines són les principals reivindicacions del col·lectiu LGTB+ a Hondures?
Recuperar la presència en l’agenda política, aconseguir participar en la presa de decisions a nivell regional i nacional, i obtenir un reconeixement jurídic perquè la nostra feina no es vegi limitada per condicionants que invisibilitzen les nostres accions.
El col·lectiu LGTB+ hondureny reclama també una Llei d’identitat de gènere.
És necessària. A nivell intern, ajudaria al col·lectiu a desenvolupar-se de manera més saludable i deixar de banda pràctiques de risc vinculades a la seva condició de clandestinitat. A nivell extern, contribuiria a garantir el respecte dels nostres drets com a ciutadans i ciutadanes.
Com vius l’arribada a Barcelona, l’any 2013?
La meva sortida d’Hondures va ser abrupta. Va ser una decisió prioritària, a causa del risc que corria la meva vida. L’arribada a Barcelona em va donar l’oportunitat de trobar equilibri i suport. Va ser dur, com qualsevol procés d’adaptació, però a diferència de molts altres he aconseguit una ràpida resposta de l’Estat davant de la meva sol·licitud d’asil, i això m’ha facilitat l’adaptació.
OPROUCE es desmobilitza després de les agressions del 2013. En quina situació es troba ara l’organització?
Les agressions van obligar-nos a baixar el perfil de totes les persones involucrades i a abandonar les activitats per no exposar el nostre voluntariat. En aquell moment, tot era molt arriscat per a la gent propera al nostre col·lectiu.
En l’actualitat, s’han reprès algunes accions; l’activisme no ha d’aturar-se sempre que pugui realitzar-se amb certes garanties. Els i les membres de la junta directiva van decidir reactivar el col·lectiu a la ciutat de La Ceiba, i continuar així amb la seva tasca d’informació, defensa de drets i sensibilització de la població en general. Tenen el suport d’un cos de voluntaris que continua fidel a la nostra missió com a institució. Ara bé, cal reconèixer que la tasca és molt difícil, ja que tenim un govern amb poca qualitat negociadora per al nostre col·lectiu a nivell nacional.
