Sandra Zambrano és advocada de drets humans de la Asociación para una Vida Mejor de Personas Infectadas y Afectadas por el VIH-SIDA en Honduras (APUVIMEH). APUVIMEH, nascuda el 2004, treballa amb la comunitat de persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals així com amb afectats pel VIH/SIDA a Hondures. També gestiona un refugi per a persones LGBTI amb VIH/SIDA, la “Casa Renacer”, i altres projectes que inclouen un programa per a la prevenció del VIH/SIDA i infeccions sexuals i un projecte per a joves gais.
A finals dels 90, Sandra Zambrano va descobrir que un dels seus germans, Juan de Dios, estava vivint l’etapa final de la sida. La família no va detectar la infecció fins que aquesta va estar molt avançada, i va ser aleshores quan la Sandra va veure clar com funcionen les discriminacions. El seu germà tenia un problema d’alcoholisme, però mai no l’havien fet fora de la feina per això. En canvi, l’acomiadament va arribar quan va saber-se que tenia la sida. Ell, però, no va callar, i va denunciar el seu cas als mitjans de comunicació.
“Vam començar la lluita i no estàvem sols, tot i que hi havia molts mites i llegendes”, recordava la Sandra en una entrevista l’any passat. Posteriorment, un altre germà de l’activista, José Zambrano, va començar a involucrar-se en la defensa dels drets de les persones lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals (LGTBI). Molts companys del José estaven infectats pel VIH, i això va fer que tots dos germans comencessin a treballar en l’acollida de persones que patien la sida.
L’activitat com a defensora dels drets humans ha portat la Sandra a patir nombroses amenaces i intimidacions. També el seu entorn ha estat agredit. La filla de la Sandra va ser segrestada durant unes hores el 2013, i aquest any han sortit del país dos dels seus nebots per motius de seguretat. Un altre nebot, l’Allan Yoni Banegas Godoy, va ser segrestat el 13 de maig passat i posteriorment assassinat. APUVIMEH compta des del 2013 amb una mesura cautelar de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH); al juliol del 2015, se’n va sol·licitar l’ampliació.
Com comença el teu activisme per a la defensa dels drets de les persones LGTBI i amb VIH?
Des de molt jove, casa meva i la de la meva àvia van estar habitades per moltíssimes persones LGTBI. Eren amics i amigues del meu germà José Antonio, activista dels drets LGTBI a Hondures des de fa 32 anys. Molts d’ells van morir durant els anys 80 i 90 a causa del VIH. Però el que més va marcar la meva vida va ser la pèrdua al 1997 del meu germà Juan de Dios, que també era activista i va deixar-nos a causa de la pandèmia. La meva és una lluita familiar. El fet que els meus dos germans fossin activistes, sumat a la discriminació que vam patir tant la meva família com els meus amics morts, va impulsar-me a seguir els passos del José Antonio.
Quines són les principals demandes del moviment LGTBI per a les institucions hondurenyes?
Demanem respecte pel dret a la vida, que s’acabi la impunitat i que s’investiguin els assassinats de persones LGTBI. També reclamem accés a la justícia, i que s’impulsin iniciatives per a la inclusió social i polítiques públiques en favor de les persones LGTBI. A més, volem una llei que abordi les qüestions relatives a la identitat de gènere. Participes en diversos projectes sobre VIH/sida i altres malalties de transmissió sexual.
Quins són els problemes més rellevants en aquest àmbit?
No rebem cap tipus de suport. L’Estat ni tan sols ha assumit la seva obligació de recollir en els pressupostos nacionals el finançament dels professionals en salut capacitats pel Fons Global. En els dos darrers anys, hi ha hagut fins i tot ruptura d’estoc de teràpies de rescat durant alguns mesos, cosa que va en detriment de les persones que prenen antiretrovirals.
Parla’ns de la Casa Renacer.
La nostra organització compta amb la Casa Renacer des de fa 13 anys. És una llar temporal per a persones que viuen amb VIH. No hem comptabilitzat quanta gent hi ha passat des que la vam engegar, però calculem que deuen ser al voltant de 2.000 persones. Potser més. Acollim tots els qui requereixen els nostres serveis, sense cap cost. Oferim allotjament, alimentació, accés a la medicació i exàmens, suport psicosocial i ajuda per a l’apoderament i la reinserció a la família. Sovint, la gent ens arriba a través d’hospitals o d’ONG. Com comentava abans, no tenim cap suport de l’Estat. Però sobrevivim. El govern no té aquest tema a l’agenda. De fet, el sistema de salut va patir un procés de transformació i han desaparegut els programes sobre infeccions de transmissió sexual i VIH.
Al 2015, Hondures va aprovar una reforma de la Llei especial per a persones amb VIH.
Sí. La nostra organització, juntament amb un petit grup d’activistes, va impulsar una iniciativa per fer pressió al Congrés nacional. El diputat pel departament de Francisco Morazán, l’advocat Rasel Tomé, va fer-se ressò de la nostra demanda. Després de setmanes d’incidència, vam aconseguir que l’avantprojecte de reforma de la llei fos inclòs a l’agenda de la Secretaria del Congrés, per a la seva
discussió i posterior aprovació.
