La història de Bruno Álvarez i el seu treball amb les persones migrants comença a Atenes, en un viatge de voluntariat. En la capital grega, va treballar un parell de setmanes en el port del Pireu mentre esperava que la seva empresa li cridés per a fer-li un contracte fix: Bruno era auxiliar de vol en aquell moment.
A aquest viatge a Atenes li va seguir un altre, i va anar en aquest segon quan li van comentar la situació que els i les migrants estaven vivint a Belgrad, així que sense dubtar-lo dues vegades es va anar cap a Sèrbia a ajudar en el repartiment de roba d’hivern. “En aquell moment, el govern serbi havia prohibit l’assistència humanitària en els barracons, però per exemple, Metges Sense Fronteres (MSF) havia continuat operant per a assistir a la gent. Hot Food Idomeni s’encarregava del repartiment de menjar. I aquest és el context en el qual neix No Name Kitchen”. El 3 de febrer de 2017 la Kitchen va repartir menjar per primera vegada entre les persones en trànsit. L’objectiu era clar: alimentar a quantes més persones millor de totes aquelles que ho necessitaven.
A Bruno ho va dir l’aerolínia per a la qual treballava, i es va incorporar, però el seu cap i el seu cor s’havien quedat a Belgrad. “Vaig deixar el treball i vaig tornar per a dedicar-me a això. I fins al dia d’avui”, explica.
No Name Kitchen, una organització en moviment
No Name Kitchen va néixer en 2017 a Belgrad quan un grup de voluntaris i voluntàries va començar a cuinar per a persones migrants que estaven de pas als Balcans i que s’havien quedat atrapades a Sèrbia després que Hongria tanqués les fronteres.
Actualment l’organització té posat el focus en diferents àmbits de treball, que van des de l’assistència mèdica, la distribució de béns de primera necessitat (menjar, medicaments o roba) o suport i protecció legal. Des de fa poc té una nova línia de treball a Bulgària, el Inland Search and Rescue, que té com a objectiu localitzar i donar suport a persones perdudes o encallades en boscos o àrees remotes en aquest país. “Intervenim directament o ens coordinem amb altres actors d’emergència”, explica Bruno Álvarez.
Un altre dels eixos en els quals treballa No Name Kitchen és en la recollida de testimoniatges i el seu arxiu, perquè el relat dels i les supervivents de les migracions i les seves històries de vulneració de drets humans per part de les diferents autoritats competents de cada país no quedi impune. Perquè, per a la Kitchen, com es coneix popularment a l’organització, “l’ajuda humanitària ha de complementar-se amb l’acció política i així poder generar un canvi”.
Per a això, per a monitorar la violència a les fronteres, No Name Kitchen co-va crear la xarxa Border Violence Monitoring Network, amb l’objectiu de publicar informes sobre devolucions en calenta, violència a la fronteres i altres tipus de violacions de drets humans que sofreixen les persones que migren durant els seus trajectes. A partir d’aquesta iniciativa, s’han publicat diferents edicions del llibre Black Book of Pushbacks, que recull els testimoniatges de persones que han sofert devolucions en calenta a les fronteres. En l’actualitat, No Name Kitchen ja no forma part d’aquesta xarxa, però ha tirat endavant la iniciativa Bloody Borders, la fi de la qual és continuar monitorant, a partir de la recollida de testimoniatges, la violència que sofreixen les persones migrants a les fronteres; però també la vulneració de drets en els camps de detenció i qualsevol tipus de violència que s’exerceixi de manera administrativa, psicològica, física o psicològica contra les persones migrants.
En aquests moments, No Name Kitchen opera en diferents territoris en sòl europeu, i té projectes en Zeleznik (frontera entre Sèrbia i Croàcia); Harmanli (frontera entre Bulgària i Turquia); Sjenica (frontera entre Sèrbia i Montenegro); Bihac (frontera entre Bòsnia i Hercegovina i Croàcia); Ventimiglia (frontera entre Itàlia i França), Ceuta (frontera entre Espanya i el Marroc); Trieste (frontera entre Itàlia i Eslovènia); i Oulx (frontera entre Itàlia i França). Aquest últim és un projecte pilot que just comença a caminar.
En la Kitchen treballen, de manera voluntària, entre 35 i 45 persones procedents de tots els racons del planeta. “El treball de voluntariat en l’organització va d’un mes —el mínim— a tres, que és el màxim. Estem en constant moviment i sempre hi ha gent que ve i es va; molts dels i les voluntàries repeteixen. Per això diem que No Name Kitchen funciona com una espècie de fàbrica d’activisme”, explica Bruno Álvarez.
Gràcies al treball d’aquests anys, No Name Kitchen és en l’actualitat una organització ben posicionada, amb una xarxa de suports institucionals importants, també a Brussel·les. Els seus treball a les fronteres recollint testimoniatges, proporcionant ajuda alimentària i primers auxilis (a través del seu programa Salut en moviment que inclou la distribució de kits d’higiene i serveis bàsics, així com la facilitació de visites a especialistes mèdics); i distribuint ajuda humanitària en forma de menjar calent i roba d’abric, els ha proporcionat un posicionament important en el sector.
Es tracta d’una organització fora de l’àmbit institucional, i, com Bruno Álvarez explica, “la Kitchen opera allí on la hi necessiti, estem en constant moviment”. Per això el seu objectiu a mitjà i llarg termini no està definit, perquè l’organització treballa en funció de les necessitats de la gent que migra.
La ruta dels Balcans Occidentals
Des del seu naixement, No Name Kitchen sempre ha operat en la ruta dels Balcans Occidentals (Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Sèrbia Montenegro), un lloc de trànsit i corredor clau en la ruta migratòria cap a la Unió Europea. En la ruta també es poden incloure països com Bulgària, que té frontera amb Turquia, o Croàcia. Si bé aquesta ruta va veure el seu màxim apogeu en 2015, quan es va produir el màxim històric d’arribades a territori europeu, en 2019 va haver-hi un repunt de l’ús d’aquestes fronteres.
Els països esmentats, considerats de pas, han signat amb la UE Acords d’Estabilització i Associació en els quals s’aborden, entre altres, mesures per a gestionar la situació migratòria. No obstant això, en la realitat, aquesta gestió ha estat basada en les devolucions en calenta, els trasllats forçosos i el maltractament policial a les fronteres, àmpliament documentat no sols per No Name Kitchen; també per altres organitzacions de defensa dels drets humans. La OIM calcula que gairebé 400 persones han desaparegut en aquesta ruta entre 2014 i 2024.
“La nostra obligació és documentar les històries de les persones migrants; per si en un futur es pot demanar justícia en algun lloc pel que se’ls fa”
En aquests anys, quins han estat les principals dificultats de No Name Kitchen per a operar? Perquè molts països en els quals treballeu han dut a terme campanyes de criminalització molt serioses.
A nosaltres ens han buscat les pessigolles en diferents ocasions. Per exemple, al principi, al no estar registrats com a organització, no ens podien dir res. Més tard vam tenir un altre tipus de problemes: batudes, confiscacions, identificacions als i les voluntàries, problemes amb la gent local d’idees radicals i racistes, deportacions de voluntaris, etcètera. Hem sofert moltes traves d’aquest tipus. Actualment tenim ordinadors portàtils i mòbils confiscats per la policia des de fa mesos que no sabem quan ens ho retornaran.
Com afronteu els pròxims canvis que s’implementaran en l’àmbit europeu respecte a les migracions [en referència al nou Pacte de la UE sobre Migració i Asil, adoptat al maig de 2024] i quins són els objectius a mig-llarg termini de la Kitchen?
La Kitchen, des del seu naixement, s’ha mogut i s’ha adaptat a les necessitats de les persones que migren; es tracta d’una organització molt dinàmica. Nosaltres anem allí on va la gent i ens adaptem al que necessiten. Anem replicant els projectes en diferents territoris. El nostre funcionament és fàcil: si veiem que hi ha necessitat, ens anem allí, lloguem una casa i estem mesos o anys, la qual cosa sigui necessari. Si veiem que l’afluència de migrants baixa perquè han canviat la ruta, nosaltres també ens anem.
Com es finança No Name Kitchen?
Això és un miracle. D’una banda, venem marxandatge en línia; també rebem diners de fundacions i assistim a fires en la qual parlem del nostre treball. Quan tornen a les seves llars, els i les voluntàries organitzen esdeveniments de recaptació i xerrades; d’aquí també traiem alguns diners. També ens arriben microdonacions.
De 2017 a aquesta part, quin ha estat el moment de més violència policial a les fronteres contra les persones que migren?
Ara crec que està una mica millor el tema que fa uns anys, perquè ha disminuït el volum de gent en trànsit. La violència policial a les fronteres continua, però ara cal mirar a les màfies. Abans, les persones migrants pagaven a les màfies per a arribar als països dels Balcans, i allí s’organitzaven entre elles per a creuar tots junts. Ara això ha canviat i són les xarxes de tràfic de persones les que controlen aquests creus; fins i tot extorqueixen a les famílies dels quals migren perquè continuïn pagant. La violència continua sent present a les fronteres, de diferents formes.
Heu observat un augment de la implementació de la Intel·ligència Artificial en fronteres per a controlar els fluxos migratoris?
Només observant l’evolució del pressupost de Frontex, un ja es pot fer a la idea de com s’està invertint en fronteres. En els últims deu anys hi ha hagut un canvi enorme; i amb el nou Pacte sobre Migració i Asil de la Unió Europea aquests controls s’incrementaran, no hi ha dubte. Quan nosaltres comencem, a penes es parlava de IA en fronteres.
I quin diries que és ara mateix la ruta més perillosa?
Nosaltres no estem al Mediterrani, però per a mi, pujar-te en una piragua al Senegal rumb a les Canàries… Em sembla super perillós. Arrisques la vida i tens molt a perdre. És cert que a les fronteres a Balcans hi ha morts també, sobretot, per la climatologia adversa a l’hivern, però no és comparable a les morts en la mar.
Què canviaries de la manera en la qual es cobreixen les migracions en la premsa? Sembla que la població està insensibilitzada enfront de les històries de la gent que migra. Massa dada?
Per a nosaltres, el repte està a arribar a aquest sector de persones que no li presten cap atenció a aquesta situació, per la raó que sigui: perquè quan apareix en la tele canvia de canal, perquè el seu algorisme no li ho mostra… El repte és que les històries arribin a aquesta gent. Un altre tema a tenir en consideració és veure com, perquè i per on avancen els discursos d’extrema dreta en contra dels moviments migratoris; aquí hi ha un altre repte. Per a frenar aquests discursos és important fer incidència: anar a les escoles i als instituts, explicar les històries… I només amb què hi hagi algú que escolti, ja serà un assoliment. Això l’hem de fer des de les organitzacions, però també seria interessant que ho fessin les persones que, en primera persona, han viscut un procés migratori. Però per a això, no poden estar 10 hores treballant en un escorxador: cal alliberar aquestes persones, donar-los un salari i que es puguin dedicar a això. I això no ho estem aconseguint; hi ha molta feina per fer.
Un dels eixos de treball de la Kitchen, a més de la distribució de béns de primera necessitat i l’assistència en fronteres és la recollida de testimoniatges, fonamental per a, potser en un futur, assenyalar als i les responsables de la violació sistemàtica dels drets humans de les persones que migren.
Exacte. En el seu moment fundem la Border Violence Monitoring Network i traiem un llibre, el Black Book of pushbacks, finançat per The Left. Vam recollir els testimoniatges en clau jurídica; perquè, si en un moment determinat, un jutge a Alemanya vol investigar un cas, el pugui fer. La Kitchen té una cosa molt bona, i és que genera confiança en les persones; en els camps oficials, els que estan operats per les institucions, no hi ha persones de referència perquè les persones migrants puguin explicar les seves històries. D’una banda hi ha deixadesa per part de les administracions, i per un altre, són els propis nois i noies els qui no volen explicar les seves històries en aquest context. A nosaltres ens veuen com a amics, compartim amb ells i amb elles moltes estones; d’aquí ve que tinguem accés a les seves històries. Intentem tenir, això sí, molta cura, i ens aproximem a les persones que migren de la manera més humana que trobem; perquè moltes d’aquestes persones impliquen traumes molt seriosos. D’algunes històries tenim més detalls; d’altres menys; però la nostra obligació és documentar-les totes elles; per si en un futur es pot demanar justícia en algun lloc pel que se li fa a aquestes persones. Deixar-ho per escrit i que se sàpiga és fonamental.
