Sani Ladan (1995) és graduat en Relacions Internacionals i educador social. Actualment treballa en l’àmbit de la incidència política i com a especialista en política exterior, seguretat, migracions internacionals i en temes relacionats amb l’Orient Mitjà i l’Àfrica central i occidental. A més, en Sani és també panafricanista, antirracista i defensor dels drets humans, membre de l’Associació Elín (Ceuta) i creador del pòdcast “Àfrica en 1 clic”. El 2023 va publicar La luna está en Duala (Plaza & Janés).
Anar-se’n del Camerun per estudiar
La història de la migració del Sani Ladan és una història comuna i alhora peculiar. Va marxar del Camerun no per necessitat econòmica, sinó pel desig d’estudiar fora del seu país. Com el sistema de visats és excloent, va haver d’enfrontar-se a una travessa de quatre dies pel desert del Sahara, sense gairebé res per beure ni menjar.
Quan va arribar al Marroc i com acostuma a passar de manera generalitzada en els processos migratoris, els seus drets humans van veure’s vulnerats. Allà, va estar-s’hi un any vivint al mont Gurugú, un indret conegut per les males condicions de vida i pels mals tractes a què són sotmeses les persones migrades per part de la policia marroquina. Després d’haver intentat arribar a Espanya a través de la tanca de Melilla en diverses ocasions, a en Sani el van deportar en calent i el van entregar novament a les autoritats marroquines.
Finalment, va poder entrar nedant per la platja d’El Tarajal, a Ceuta, on va tornar a patir abusos policials, en aquesta ocasió, per part dels cossos i forces de seguretat espanyols. Un cop a Ceuta, el van portar al CETI d’allà on va viure-hi durant un any i, des d’allà, va ser traslladat al CIE de Tarifa. Allà el van tancar durant seixanta dies i passat aquest temps el van enviar a una ONG d’Almeria, amb l’objectiu que treballés en alguns dels hivernacles de la zona.
En Sani Ladan sempre va tenir clar, però, que la seva prioritat era estudiar, de manera que es va traslladar a Còrdova on després de viure al carrer durant tres mesos, dues famílies cordobeses el van ajudar. Va estudiar a l’institut (ja que no va poder convalidar cap estudi del seu país d’origen) i, finalment, es va graduar en Relacions Internacionals.
En Sani assegura que el seu futur a llarg termini no es troba a Espanya, sinó a Àfrica, on creu que encara hi té coses per aportar i on considera que “es decidirà el futur del planeta”. “Jo no vaig fugir de l’Àfrica i hi he tornat diverses vegades. La tornada definitiva serà a l’Àfrica sense cap mena de dubte, perquè hi ha molt per fer. I jo no vull tornar-hi i sentir-m’hi estranger, allà; això seria un gran error per part meva. Cada cop que visito el continent, sigui quin sigui el país, me n’adono que és allà”, explica. En Sani hi confia molt, en la joventut del continent, que no actua des del rancor, sinó des de l’oportunitat i l’entesa. “el continent africà es troba en una nova era. Els africans som en un camí de no retorn i no farem ni un pas enrere. Res no tornarà a ser com abans i tant de bo Europa ho entengui”, insisteix.
En Sani Ladan, que ha viscut un procés migratori en primera persona i que ara els estudia, insisteix en la importància que es garanteixin unes vies legals per a les persones que migren, per tal que se les consideri “subjectes de dret”, deixant enrere les lògiques racistes de la política migratòria europea. Segons ell, la política migratòria del Estats ha de ser proactiva i no reactiva: i els governs, però també la societat, han d’assumir que le smigracions són processos inherents a l’ésser humà. A les seves xerrades i formacions, en Sani també fa èmfasi en la necessitat d’un canvi radical en la narrativa sobre el continent africà, els processos migratoris i les persones negres; per això no li agrada parlar de tolerància i prefereix referir-s’hi en termes de drets humans, “perquè els drets són per a tothom i, malgrat que no es respectin, hi són”.
La massacre a la tanca de Melilla i les morts a la platja d’El Tarajal
El 24 de juny de 2022, unes 2.000 persones van mirar de creuar la frontera entre el Marroc i Espanya a través de la tanca de Melilla. En l’intent i, després de la intervenció de les forces de seguretat tant espanyoles com marroquines, hi van morir 37 persones, de les quals una setantena encara es troben desaparegudes. Unes 470 persones van ser retornades de manera il·legal al Marroc. En paraules d’Amnistía Internacional que va investigar el cas: “Durant hores, centenars de persones ferides van romandre a la frontera, sense rebre cap mena d’assistència mèdica, i malgrat que a la zona hi havia al menys una ambulància de la Creu Roja, no se li va demanar que hi intervingués. Al costat marroquí, les ambulàncies no van arribar fins a dues hores després que tot passés. Alguns dels ferits van estar-s’hi fins a 10 hores, allà, sense rebre cap mena d’atenció mèdica o sanitària. Posteriorment, al voltant d’unes 500 persones van ser traslladades en autobusos a zones remotes del Marroc, on els van prendre les seves possessions i els van abandonar a la carretera sense atenció mèdica”.
Malgrat que els fets es van produir a Espanya, el Govern de Pedro Sánchez no ha volgut investigar ni assumir responsabilitats pel que va passar aquell dia. En Sani Ladan ho ha investigat: “Quan no hi ha un desgast polític, les morts es converteixen en una notícia passatgera als mitjans de comunicació. De fet, es frivolitza amb les xifres. Se n’ha frivolitzat tant, que aquells fets ja no tenen cap efecte sobre la ciutadania, perquè els mitjans no t’informen perquè en prenguis consciència, sinó que et bombardegen contínuament amb xifres i més xifres. És important informar, però també és important fer-ho dignificant els cossos. Les morts ocasionades per les polítiques migratòries es tracten als mitjans com una notícia més. Això provoca que la societat, fins i tot la part que n’està més conscienciada, es torni insensible”. Pel defensor, no hi ha hagut justícia pel que fa a la massacre de Melilla, “perquè ningú considera que els cossos negres en siguin mereixedors”.
Aquest no és el primer incident a la frontera i els fets de la tanca de Melilla recorden altres tragèdies, com la que es va produir a la platja d’El Tarajal, a Ceuta, el 6 de febrer de 2014. Aquell dia 14 persones van morir (i una va desaparèixer) quan intentaven arribar nedant a Espanya i van ser repel·lides perls cossos de seguretat espanyols. A banda, 23 persones més van ser retornades de manera il·legal al Marroc. Com amb el cas de Melilla, ningú no assumeix responsabilitats.
Vostè és educador social i internacionalista. En quin àmbit treballa actualment?
Jo em dedico a fer investigacions externes, ja sigui en temes de governança global, en temes relacionats amb les migracions o en geopolítica. He dut a terme diferents treballs de recerca sobre a frontera sud, sobre el terreny o a través d’informes. L’últim projecte en què he participat, juntament amb altres investigadores, és un informe sobre la massacre de Melilla; una feina de recerca que ha durat dos anys. Vam estar treballant des del Marroc i des d’Espanya amb Border Forensic, que sol portar casos d’anàlisi geoespacial, quan no hi ha dades de ca altre tipus. Es fan servir mitjans satel·litaris per poder determinar les violacions de drets humans a la frontera. Això ho vaig fer com a investigador extern de Irídia. Pel que fa a la governança global i a la geopolítica, estic més enfocat en temes relacionats amb l’Àfrica, com les relacions France-Afrique o les relacions de l’Àfrica amb Europa. Faig assessories a comissions parlamentàries i treballo com a consultor per a diferents organitzacions.
En què va consistir la investigació de la massacre de Melilla?
Dins els Black Studies, la massacre de Melilla representa una continuïtat de les morts o les violències exercides sobre determinats tipus de cossos, en aquest cas els cossos negres. En aquest context de violència, la massacre de Melilla és una de les majors violacions de drets humans dels últims anys, tant pel que fa a la forma com pel que fa a les xifres. Tots hem vist les imatges. En aquest punt hem de destacar quelcom d’important i és que no es pot separar el que passa a la frontera de la qüestió racial. Malgrat que sembla com si estiguéssim buscant-ne els responsables, sabem qui són. Aquella violència es va exercir sobre uns cossos que, històricament, han patit violències sense que passés absolutament res, sense que hi hagués conseqüències. És a dir, considerem aquells cossos com a desferres. Si ho pensem d’aquesta manera, aquests cossos es converteixen en cossos que es poden violentar. Hi ha hagut moments de la història en què pràcticament se’ls va convertir en objectes, a aquests cossos; es van comercialitzar i es van vendre, i ara se’ls obliga a ser cossos inamovibles.
La migració és en boca de tots els partits polítics; tant els d’aquí com els d’arreu.
Els polítics parlen d’allò que els donarà vots, independentment de si creuen en allò de què parlen. Si alguna cosa el ha de donar rèdit polític la defensaran. Em va sorprendre molt l’enquesta del CIS de fa uns mesos en què es determinava que la principal preocupació de la ciutadania espanyola era la migració. Quan ho vaig veure, recordo haver pensat que potser els espanyols estaven preocupats per les morts, però no era el cas. És irònic. Sorprèn que, amb tot el que passa a Espanya, el que més preocupi la gent sigui la migració, i encara més des del punt de vista des del qual preocupa. Llavors, què farà un polític quan miri el CIS? […] Som davant d’una societat que premia el partit amb el discurs polític més dur contra la migració, i això no només passa a Espanya, sinó a tota Europa. Ara ens trobem en aquesta era. Això fa que les xifres no importin, perquè darrere de les xifres tampoc no hi ha ni històries ni noms. Malgrat que no importin, vivim instal·lats en la cultura de les xifres; i és aquí on em mostro crític amb les organitzacions. Donar les xifres és important, però això ha d’anar acompanyat d’una incidència política que demani responsabilitats. No podem anar traient xifres i més xifres, anys rere any: si els números no serveixen per que hi hagi conseqüències, som davant d’una informació frívola. De fet, els que financien els informes en què apareixen les xifres són sovint els responsables de les morts.
En una entrevista recent a elDiario.es deia que a Espanya li agrada “el bon negre”. Vostè mateix ha estat presentat en multitud d’ocasions com “un cas d’èxit”. Assegurava que: “Si el 2023 presentem una persona d’un grup minoritzat com un cas excepcional, alguna cosa falla”. Com es pot acabar amb aquestes narratives?
Sempre dic que s’ha de mirar quin és l’objectiu d’aquestes narratives. Si l’objectiu és el clickbait, hi estic en contra; però si darrere el relat hi ha un treball de fons en què es fa una crítica, llavors no em sembla malament. Es pot informar de les coses de moltes maneres. Hi ha informacions que no aborden els problemes estructurals del sistema.
Abans ha esmentat que som davant un canvi d’era. Què està passant perquè el discurs de l’extrema dreta estigui triunfant globalment?
Sense risc d’equivocar-me, diria que el que està passant és que a Occident li estan caient les caretes. El que ara veiem és i ha estat la naturalesa d’Europa durant molt de temps. El conservadorisme ha estat l’essència d’Europa. Exceptuant moments puntuals en què es van produir determinades revolucions… Però si hi penses tampoc aquelles revolucions van ser inclusives. Només cal fixar-se en la revolució francesa, la mare de les revolucions europees i en el món occidental. Els francesos demanaven llibertat, igualtat i fraternitat, mentre tenien a gent encadenada en altres territoris en situació d’esclavitud. Aquella llibertat, aquella igualtat i aquella fraternitat mai no van ser quelcom d’universal. Ara, en canvi, cada vegada hi ha més gent reclamant els seus drets. Quan a Occident s’han creat uns drets i uns tractats per defensar-los, no s’ha fet pensant en quelcom de global i universal. Pensem en la Convenció de Ginebra de 1951,, creada per als refugiats. En realitat, només estava pensada pels refugiats europeus. Van haver de passar 16 anys perquè s’eliminessin tot un seguit de limitacions mitjançant un protocol addicional. Actualment, veiem un qüestionament de l’statu quo per part de diferents moviments, com el moviment antiracista o l’LGTBIQ+. I per això augmenta el discurs d’odi: canviar l’statu quo fa por i aquesta por genera una reacció.
Sempre diu que cal fomentar una política migratòria proactiva enlloc de reactiva; però el discurs antiimmigració dona vots.
Sense cap mena de dubte. Els polítics viuen dels vots; i una bona política migratòria no dona vots, sinó que en treu. Fa mal dir-ho així, però és la veritat. Durant el primer mandat de Pedro Sánchez, ell va insistir-hi i va dur a terme l’acollida del vaixell Aquarius, però uns anys més tard es va produir la massacre de Melilla. A Espanya, Vox té una postura radical, i el PP, per tal que no l’anomenin “dreta covarda”, cada vegada s’acosta més a Vox. Alhora, el PSOE també es mou cap a la dreta. I això serveix tant per uns partits polítics com per uns altres: hi ha qui es va anomenar aliat, però que quan va formar part del Govern de coalició, pel que fa als temes migratoris, també va mirar cap a una altra banda. I això es va fer palès en el cas de la massacre de Melilla.
De vegades es fa ressò del cas d’Ucraïna. Quan va esclatar la guerra, els països europeus van facilitar un seguit de vies segures perquè la població pogués sortir del país.
Els polítics europeus van rebre dignament els refugiats ucrainesos per una qüestió racial. En canvi, si la societat europea s’hi hagués oposat, els governs s’ho haurien pensat dues vegades. La majoria de la societat europea va tenir més empatia amb aquests refugiats. Per això dic que, en temes migratoris, és fonamental tenir en comptes les qüestions racials. En el cas d’Ucraïna, els mateixos veïns que es manifestaven contra l’opertura de centres d’acollida per a menors migrants als seus barris, van sortir a buscar refugiats ucraïnesos amb els seus propis cotxes. La societat europea també té una responsabilitat enorme en el que està passant a les fronteres. Enorme.
Espanya és un país racista. Com es manifesta aquest racisme?
A les mateixes institucions. Es diu que el Parlament d’un país és un reflex de la societat, però no és així en el cas d’Espanya. Hi ha qui encara pensa que Espanya és blanca, catòlica, apostòlica i romana. Com es construeix l‘Estat Espanyol? Quan celebra Espanya la seva diada nacional? A Espanya encara s’està en una fase de negació.
Ho pot desenvolupar?
En aquest país hi han passat coses i no hauríem fer com si no res. El que ens trobem ara és el resultat de la història; però som davant d’un passat que no passa: l’estructura jeràrquica social està intacta; els rebesnets d’aquells que ostentaven el poder són els que ara continuen tenint el poder. A Europa no hi ha una voluntat de mirar al passat perquè està tacat de sang; per això només es mira cap al futur. Però arriba un moment en què el resultat de la història et posa un mirall davant dels ulls i hi has de fer front i acceptar-lo, encara que no sigui una imatge agradable. I Espanya encara està a la fase de “aquí no hi ha passat res”, però se sap el que va passar. El següent pas, per tant, és reconèixer-ho oficialment i després dur a terme actes de reparació. Si això no es produeix, arribarà un moment en què els oprimits demanaran que se’ls repari per les males.
