Al Salvador, diferents organitzacions de drets humans tracten d’esclarir la veritat i lluiten pels drets de reparació de les víctimes del conflicte armat esdevingut entre 1980 i 1992. El pas del temps i la falta de col·laboració de les autoritats no fan més que dificultar noves troballes que esclareixin els fets violents patits per la població salvadorenca, que va quedar atrapada en el conflicte entre el Govern i el grup guerriller esquerrà del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN).
La defensora d’aquesta organització, que compta amb una dilatada experiència en l’acompanyament de supervivents del conflicte, explica els ardus esforços que les persones han fet i continuen fent des de les organitzacions. “La base de les nostres organitzacions són les famílies de les persones desaparegudes i assassinades. Llavors, això ens confereix una identitat, genera un posicionament des del tècnic i també des del personal”, subratlla, qui prefereix mantenir l’anonimat per motius de seguretat.
Segons la Comissió de la Veritat de les Nacions Unides, durant el conflicte a El Salvador va haver-hi més de 22.000 incidents violents en els quals més de 75.000 persones van ser torturades, executades o desaparegudes de manera forçosa. Aquesta entitat va xifrar en 5.500 les persones desaparegudes, dada que estimacions extraoficials van elevar el número fins a 9.000. En la majoria de casos, els crims van ser comesos per l’Exèrcit i grups paramilitars aliats que buscaven erradicar la influència del FMLN, que tenia el seu principal suport en la població pagesa històricament oblidada de l’interior del país. Per això, la majoria de violacions dels drets humans van ocórrer en les zones rurals d’El Salvador.
Una vegada va concloure el conflicte en 1992, les parts enfrontades van arribar a un acord de pau que acabaria per ignorar les recomanacions que en 1993 va fer la Comissió de la Veritat: cinc dies després de la publicació de l’informe, el Parlament salvadorenc va aprovar una llei d’amnistia contrària al dret internacional que va deixar sense justícia possible a milers de víctimes del conflicte. “Amb aquesta llei es va esborrar tota esperança de càstig per als qui van cometre els delictes durant el conflicte armat. Cap de les parts volia ser jutjada”, lamenta aquesta representant.
En 2016, per a intentar resoldre l’error, la Cort Suprema va declarar inconstitucional aquesta llei d’amnistia en remarcar que els crims de lesa humanitat no prescriuen, i va estipular la necessitat de desenvolupar una nova dispositiva legal. Des de llavors, les organitzacions han treballat sense èxit en una llei que destapi els crims comesos durant la guerra: en 2020, el Parlament va aprovar la Llei de Reconciliació Nacional que, considerada com una amnistia de facto, no va comptar amb el beneplàcit de la víctimes i que, més tard, el president salvadorenc, Nayib Bukele, es va negar a signar. D’aquesta manera, sense una llei específica que garanteixi la reparació de les víctimes, tot el procés de la memòria històrica està per fer a El Salvador.
El Salvador: sense violència ni llibertat
El Salvador és un país centreamericà de 20.041 quilòmetres quadrats que mira a l’oceà Pacífic i que fa frontera amb Guatemala i Hondures. Com a tota la regió, la naturalesa es mostra amb tota la seva exuberància, i per això bona part de la població es dedica a activitats primàries com l’agricultura. Un lloc idíl·lic que ha estat marcat per la violència: primer va ser la de la guerra civil, després va ser l’encapçalada per les colles Mara Salvatrucha (MS-13) i Barri 18.
En 2019, Nayib Bukele va esdevenir president amb la promesa d’erradicar aquesta violència. Amb mà dura i mètodes il·legals, el president ho està aconseguint. Això sí, el cost està sent molt alt: si bé la societat aprecia la millora en la seguretat, que és indubtable i que per això volen emular altres líders regionals, des de març de 2022 està en vigor un Estat d’Excepció que ha erradicat les llibertats bàsiques de les persones.
La magnitud de les il·legalitats del Govern espanten, i reflex d’elles són les presons modernes en les quals els grups de delinqüents jeuen amuntegats a l’espera d’una justícia que mai arribarà. L’hegemonia de la violència, ara, pertany només a l’Estat. Així, des de 2022 han estat arrestades més de 90.000 persones, de les quals 8.000 han estat per error, com ha reconegut el propi Bukele, i existeixen denúncies de violacions sistemàtiques dels drets humans: tortures, vexacions, centenars de desaparicions forçades, assassinats, morts sota custòdia policial, crims de lesa humanitat. Almenys així ho considera un recent informe del Grup d’Experts i Expertes per a la Recerca de Violacions de Drets Humans en el marc de l’Estat d’Excepció a El Salvador (GIPES), que presentarà els resultats de la recerca en l’ONU.
El Salvador viu sota una autocràcia en la qual Bukele controla les principals esferes de poder. De manera progressiva, ha anat eliminant les veus opositores. En 2025, va aconseguir aprovar la Llei d’Agents Estrangers, que permet controlar a les entitats de drets humans, i va acabar per modificar la Constitució per a així poder tornar a presentar-se a les eleccions presidencials i eternitzar-se en el poder. Les veus objectives ja no es fan il·lusions de canvi i, com temen al president, han iniciat el camí de l’exili: cas representatiu és el dels periodistes del diari el Faro que van destapar acords entre bastidors dels líders de les colles i Nayib Bukele.
Com valora el procés de justícia i reparació després del conflicte a El Salvador?
El Salvador és un país petit, molt arrelat a les seves tradicions, que va viure una guerra molt cruel que, en realitat, va durar més de 12 anys. La guerra es va donar per les diferències, per les injustícies, per la situació econòmica del país, perquè hi havia poders que suprimien els drets de la població. Després de la guerra, s’esperava un canvi, que els acords de pau no fossin només un cessament al foc sinó l’inici de mesures que beneficiessin a la població. Volíem un canvi estructural. Encara que van haver-hi canvis importants, els acords sota la taula van integrar a membres de la policia i l’exèrcit en el nou cos de seguretat pública i civil. Aquest va ser un primer error: les persones es van mantenir en els seus llocs, la transició no va canviar a les persones que estaven en el poder. No obstant això, no negaré els canvis positius: va baixar la repressió i es va crear el Procuradoratge per a la Defensa dels Drets Humans, que en alguns períodes ha estat alineada amb el poder i en uns altres va fer el seu treball. La seva independència ha depès de l’alineació de poders, de les conveniències. Molts procuradors no han tingut una imparcialitat total, però, d’alguna manera, han respost en algunes situacions. Quan va haver-hi més accessibilitat a la justícia va ser amb el FMLN, durant el període de David Morales com a procurador.
En general, les víctimes no han obtingut reparació. Qui vela per la memòria històrica?
Normalment les organitzacions de supervivents són les que hem treballat en la justícia transicional. Principalment, no hi ha hagut reparació. Algunes mesures s’han acostat una mica a uns certs paràmetres de reparació, però no han estat eficaces ni han aconseguit satisfer les demandes de les víctimes. Va haver-hi indemnitzacions, però no van reparar el substancial. Les famílies que han sofert la desaparició d’un ser estimat han esperat un procés que porti a conèixer la veritat i a tenir accés a la justícia, la qual cosa a El Salvador no ha estat possible per a cap víctima.
Per a cap?
No, hi ha processos que s’han portat als tribunals, per exemple el cas del Mozote, però mai han jutjat als autors intel·lectuals dels crims. Sempre s’ha buscat la responsabilitat en els comandaments mitjans, en els qui van tenir la responsabilitat física. Hi ha un cas de justícia recent en aquest procés que no va ser d’un salvadorenc: durant el conflicte armat van ser assassinats quatre periodistes holandesos i, l’any passat, si no recordo malament, dos militars van ser condemnats. Les seves famílies també han viscut moments molt difícils en els quals han sentit que aquesta justícia no anava a arribar mai. És un cas d’èxit i el que s’espera és que aquest procés obri la porta a altres casos. El temps ho dirà, encara que el temps ens està esgotant. Les famílies estan morint, fa poc va morir una mare d’una organització sense saber on va quedar el seu fill.
Què ha dictaminat la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH)?
El Salvador compta amb sentències de la CIDH relacionades amb el conflicte armat com la de la Massacre del Mozote i llocs limítrofs Vs. El Salvador (2012), o la de Cuéllar Sandoval i altres Vs. El Salvador (2024). Són casos de desaparicions en els quals es va demostrar la participació d’agents de l’Estat. Llastimosament, encara queden molts crims sense resoldre. Després de 40 anys, moltes proves han estat destruïdes o estan danyades o són difícils de trobar. Encara que sabem que tot quedava registrat, la documentació també es torna més difícil d’obtenir.
Després dels acords de pau, el FMLN es va convertir en una formació política dominant i va arribar a governar el país entre 2009 i 2019. Què queda del FMLN dels anys 80?
Quan el Front va prendre el poder hi havia esperança pel canvi, i alguns programes socials van beneficiar a la població, però el canvi veritable no es va arribar a concretar. Un pas positiu va ser el decret de l’Executiu que va obrir el camí per a treballar en mesures de reparació, però l’abast va ser limitat i no permanent. A més, no es va treballar en la memòria històrica per a no repetir els fets, i la societat que oblida està subjecta a cometre novament els mateixos errors. A poc a poc, el FMLN va anar prenent una posició semblant a la dels partits tradicionals i no es van generar canvis estructurals. Es va anant acostant a la posició de la dreta. Tant és així que nous corrents van aparèixer. El descontentament era increïble, perquè la gent es va sentir enganyada, frustrada, i va sorgir Bukele, que com a alcalde [de San Salvador] va generar moltes accions i tenia molt bona imatge. En 2019, li van donar el vot per a castigar els altres partits.
Què els va prometre Bukele a les víctimes del conflicte abans d’arribar al poder?
No va fer promeses directes, però sí que va haver-hi senyals que van generar esperança. Va donar l’ordre de llevar el cognom Monterrosa d’un destacament militar. Llavors va haver-hi molta esperança que per fi hi hagués justícia per a les víctimes, accés als arxius, els quals, fins a la data, cap govern ha volgut compartir. I encara que la llei d’amnistia es va considerar inconstitucional, els operadors de justícia han mantingut silenci i complicitat amb els qui van perpetrar les violacions dels drets humans.
Les organitzacions de drets humans tenen por a El Salvador. Per què?
Llastimosament, aquest període de transició ens ha portat a una situació límit, i se’ns considera opositores. No et negaré els canvis positius al país. La tranquil·litat i la pau amb la qual vivim ara és palpable. Abans, hi havia colònies en les quals no podies entrar. El problema és el cost que s’ha hagut de pagar per a arribar a això. La manera, les formes en les quals s’ha fet. Hi ha un règim d’excepció que ha controlat a les maras, i avui la gent se sent més lliure per a caminar pels carrers, ja no els estan extorsionant amb mecanismes violents. L’ambient és diferent, i l’identifiquem. Llastimosament, a El Salvador hi ha estratègies de persecució contra els defensors de drets humans, correm el risc que ens portin a la presó només per dir la veritat.
