Els defensors i defensores de drets humans són persones que, de manera individual o col·lectiva, treballen per promoure o protegir els drets humans, principalment a escala local o regional. Contribueixen a l’eliminació efectiva de totes les violacions de drets humans i al desenvolupament de les llibertats fonamentals dels pobles i individus, tenint com a principis la igualtat, la no discriminació i la dignitat humana.
A moltes regions i països del món, la defensa dels drets humans és vista com una amenaça per als interessos econòmics o polítics dels estats, que, lluny d’intentar garantir i respectar la tasca de les persones defensores, intenten silenciar-les amb diferents estratègies. La violència i els atacs, així com els assassinats, no deixen d’incrementar -segons Front Line Defenders, el 2020 van ser assassinades 331 persones defensores dels drets humans a tot el món. D’aquesta manera, les persones defensores tenen cada vegada menys garanties per executar el seu treball, que a més es veu obstaculitzat per altres formes de violència.
Les formes de violència cap als i les defensores de drets humans per tal de silenciar la seva feina són diverses, sent una de les més comunes la criminalització i la judicialització, estratègies que es basen en la instrumentalització del sistema de justícia i el dret penal per impedir la lluita d’algunes persones i tractar com a delictes, crims i actes il·legals activitats legítimes desenvolupades per defensors i defensores.
El 9 de desembre de 1998, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la “Declaració sobre el dret i el deure dels individus, els grups i les institucions de promoure i protegir els drets humans i les llibertats fonamentals universalment reconeguts” (coneguda com la Declaració sobre defensores i defensors). En el seu primer article, la declaració assenyala que “tota persona té dret, individual o col·lectivament, a promoure i procurar la protecció i realització dels drets humans i les llibertats fonamentals en els plànols nacional i internacional”. Tanmateix, si bé els Estats tenen el poder de garantir la defensa dels drets humans dels seus ciutadans, en moltes ocasions són els propis Estats els que intenten impedir-la mitjançant la criminalització.
La criminalització es pot definir com l’ús d’estratègies i accions polítiques i judicials amb la intenció de tractar com a il·legítim i il·legal l’exercici dels defensors i defensores de drets humans que es manifesten i reclamen de manera pacífica els seus drets. Utilitza la violència contra persones i organitzacions i inclou des de la intervenció violenta de cossos de seguretat en protestes fins al judici i l’empresonament de dirigents socials per actes que realment no mereixen anar a judici. A més d’augmentar el risc individual de les persones defensores, debilita i erosiona els processos comunitaris col·lectius i els seus espais de participació democràtica. D’aquesta manera, s’intenta que el motiu de protesta de les persones defensores no arribi a conèixer-se en la resta de la societat ni de manera internacional.
Segons la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), els defensors i defensores són persones que exerceixen el necessari control ciutadà sobre els funcionaris públics i les institucions democràtiques. Això els converteix en una peça molt important en la construcció de la democràcia, de manera que impedir el seu treball és impedir també la democràcia a tota una societat.
Defensa del medi ambient
En els últims anys, un dels motius principals de la criminalització de persones defensores de drets humans ha estat la defensa de la terra i el medi ambient.
El model actual d’explotació dels recursos naturals ha provocat danys ambientals irreparables com la contaminació dels rius i mars, l’augment dels gasos d’efecte hivernacle o la desforestació, però també ha expulsat de les seves terres a milers de comunitats que vivien en els territoris on s’extreuen matèries primeres, especialment a l’Amèrica Llatina.
La CIDH ha reconegut que la població indígena, camperola i afrodescendent són les que pateixen un major impacte i pitjors conseqüències a l’hora de defensar els seus drets i ha advertit sobre l’augment d’assassinats de defensors i defensores de drets humans a l’Amèrica Llatina, fet que converteix la regió en la més perillosa per a la defensa dels drets humans. Dins d’aquestes comunitats han sorgit grups de persones que lluiten pel dret a una vida digna i pel medi ambient, i que han estat exposats a situacions de vulnerabilitat per part dels seus estats i de grans transnacionals que han intentat silenciar les seves lluites.
Segons l’organització de defensa dels drets humans Front Line Defenders, de les 331 persones defensores de drets humans assassinades el 2020, el 69% defensava la terra, els drets dels pobles indígenes i el medi ambient.
Normalment, la criminalització de persones defensores del territori es dona en un context en què els Estats tenen pactes amb grans multinacionals, de manera que els defensors i defensores es troben en una situació de desigualtat de poder. Per això és important garantir la defensa legal de les persones exposades a la criminalització i judicialització i millorar els sistemes de justícia. Les empreses, moltes vegades amb permís de l’Estat, utilitzen el sistema de justícia per sortir impunes davant dels crims i danys mediambientals que cometen. I és que la violació dels drets del medi ambient i la corrupció en els governs estan històricament agafades de la mà.
El cas dels defensors de l’aigua del Guapinol d’Hondures, en presó preventiva des de fa més de dos anys, és només un dels tants que es produeixen. Porfirio Sorto Cedillo, José Avelino Cedillo, Orbin Naún Hernández, Kelvin Alejandro Romero, Arnold Javier Alemán, Ever Alexander Cedillo, Daniel Márquez i Jeremías Martínez Díaz són activistes mediambientals membres del Comitè Municipal de Defensa dels Béns Comuns i Públics de Tocoa (CMDBCP), a Hondures. Des de fa anys, s’enfronten a la posada en funcionament d’una mina d’òxid de ferro al Parc Nacional Montaña de Botaderos Carlos Escaleras. Els vuit activistes estan en presó preventiva des de fa dos anys, a l’espera de judici, acusats d’incendi agreujat i privació injusta de llibertat.
El projecte miner al qual s’oposa el CMDBCP està impulsat per Inversiones Los Pinares, anteriorment EMCO Mining, i se situa en una zona protegida des de 2011 i retallada a l’any següent per acomodar l’exploració minera d’EMCO. Ara es tem que la construcció i posada en marxa de la mina pugui afectar greument l’entorn i els rius de la zona; concretament, els rius San Pedro i Guapinol.
SIGNA ARA!
Els drets de les dones a l’Iran
La defensa dels drets de les dones també és motiu de criminalització en alguns països del món, com l’Iran. Segons un informe de la Federació Internacional pels Drets Humans (FIDH), “la República Islàmica de l’Iran és un règim hostil per als defensors dels drets humans” i “qualsevol forma de dissidència per part seva és sistemàticament criminalitzada i sotmesa a dures represàlies per part de les autoritats“.
Molts defensors i defensores han estat atacats al país per donar suport a les protestes contra l’ús obligatori del hijab, i els advocats i advocades són criminalitzats per tractar casos de drets humans i representar defensors i defensores. De fet, molts han criticat el poder judicial pel tracte de favor que dona als seus clients, i per això han estat judicialitzats.
El cas de Nasrin Sotoudeh, una advocada iraniana condemnada a 38 anys de presó i 148 fuetades per defensar els drets de les dones, ha fet la volta al món. La persecució contra Sotoudeh i la seva família s’inscriu en un patró sistemàtic de repressió contra la llibertat d’expressió, de reunió i d’associació. Des de l’organització Amnistia Internacional denuncien, entre altres vulneracions de drets humans, l’ús letal de la força per acabar amb les protestes -amb centenars d’assassinats i milers de detencions arbitràries- i la intensa repressió del moviment que lluita contra l’ús forçós del hijab.
SIGNA ARA!
Minoria uigur a la Xina
A la Xina, el govern duu a terme una estratègia de criminalització contra les persones que formen part de minories ètniques i que alcen la veu per denunciar les violacions de drets humans que pateixen. Les més destacades són els uigurs, els tibetans i els mongols. En un informe de 2018, l’ONU va denunciar maltractaments i discriminació a la població d’aquestes minories.
La comunitat uigur ha estat la més afectada pel control i les tortures xineses: entre el 19 i el 25 de juny de 2017, el Govern xinès va qualificar com a persones “sospitoses” d’extremisme 24.412 persones uigurs, de les quals 706 van acabar a la presó i 15.683 van anar a centres d’educació ideològica.
Un dels casos de criminalització més coneguts és el d’Ilham Tohti, un economista i intel·lectual uigur originari d’Artux, a la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang. Establert des dels 16 anys a Beijing, Tohti ha treballat intensament per promoure els drets de la minoria uigur i obrir un espai de diàleg amb la comunitat han, majoritària a la República Popular de la Xina. Després d’anys en què la repressió contra ell s’havia anat intensificant -amb detencions i períodes d’arrest domiciliari inclosos-, el 2014 va ser condemnat a cadena perpètua sota acusacions de separatisme, una reivindicació amb la qual ell mai no s’havia identificat.
L’activisme de Tohti ha estat reconegut amb destacats premis internacionals, com el Martin Ennals (2016), el Václav Havel (2019) i el Sàkharov (2019). L’intent de silenciar-lo, com apunten des del Servei d’Investigació del Parlament Europeu, respon a l’enduriment de la política xinesa en relació a l’abordatge de l’extremisme religiós, el separatisme ètnic i el terrorisme. Una estratègia amb què s’ha acabat entenent la identitat uigur com una amenaça per a la seguretat nacional.
En conseqüència, a Xinjiang s’hi ha instal·lat un sofisticat i intrusiu sistema de vigilància i repressió policial. Es calcula que al voltant d’un milió de persones d’ètnia uigur i altres minories estan detingudes en camps d’internament massiu i adoctrinament, mal anomenats centres de “formació professional”. En paraules de la filla d’Ilham Tohti, Jewher Ilham, “ser uigur a dia d’avui significa no poder contactar com a mínim amb una persona de la teva família”.
SIGNA ARA!
Llibertat d’expressió a Bahrain
Durant la primavera àrab, molts països de la regió de l’Orient Mitjà, com Bahrain, van reprimir durament les protestes dels seus ciutadans. En aquesta monarquia absoluta, la llibertat d’expressió es paga moltes vegades amb altes penes de presó. Abdulhadi Al-Khawaja és un històric activista per la defensa dels drets humans al país. Entre d’altres, ha participat en la posada en marxa del Centre pels Drets Humans de Bahrain (BCHR) i del Centre pels Drets Humans del Golf (GCHR). Després de passar dues dècades a l’estranger (a partir del 1991, amb l’asil reconegut a Dinamarca), va tornar a Bahrain quan, amb l’arribada al poder d’Hamad bin Issa Al Khalifa, semblava que s’obria un període de reforma. No obstant això, el pas dels anys va deixar clara la manca de voluntat política per avançar cap a una societat més democràtica.
El 2011, Al-Khawaja va participar en les protestes que van marcar l’arribada de la Primavera Àrab a Bahrain. Poc després, va ser detingut a cops i condemnat a cadena perpètua per un tribunal militar. A la presó, ha patit greus tortures i maltractaments. Ha dut a terme diverses vagues de fam, en protesta per la seva situació i per les abusives condicions que es viuen a la presó de Jaw.
L’intent de silenciar Abdulhadi Al-Khawaja reflecteix un patró sistemàtic de repressió contra qualsevol expressió dissident o de protesta. Com denúncia l’organització Human Rights Watch, les autoritats han prohibit el funcionament de qualsevol mitjà de comunicació independent al país, han dissolt tots els grups d’oposició i continuen detenint i condemnant a activistes i periodistes. La recent mort del primer ministre, Khalifa bin Salman Al Khalifa, que ha governat amb mà de ferro les últimes cinc dècades, no genera moltes expectatives de canvi.
SIGNA ARA!
