És un activista colombià que treballa per enfortir les comunitats afrodescendents de Buenaventura. És poeta i raper, i és també estudiant universitari de Psicologia. Amb l’organització Historias en kilómetros, s’està formant en cinema i producció audiovisual per contribuir a l’esclariment de la veritat en el marc dels Acords de Pau.
Ha participat en diverses iniciatives socials i comunitàries, però actualment les seves energies se centren en el projecte d’Eleggua Comunicaciones. Rentería n’és el creador i el director. A través d’aquesta organització, busca “visibilitzar realitats i apostar per la transformació col·lectiva del territori”, en paraules de l’activista.
Participa també en la taula de joventut del comitè del Paro Cívico –un moviment cívic que al 2017 va liderar una forta protesta de 22 dies– i al Consell de Política Social del seu municipi. A través de l’emissora RCN Radio, analitza notícies i fets vinculats a la corrupció a Buenaventura, i des del novembre compta amb una secció de denúncia de la corrupció als informatius locals Fin de Semana Noticias.
Rentería ha conegut de prop l’impacte de la violència des que era un infant. A la dècada dels 90, la seva família va haver de deixar casa seva a causa de la violència que es vivia al seu barri. Temps després hi tornaria, perquè no tenia cap altre lloc on anar.
Al 2014, l’activista es va veure obligat a desplaçar-se de nou. Estava participant en una trobada local d’organitzacions juvenils, amb presència i suport financer de l’ACNUR, quan va aparèixer un grup armat per robar els diners destinats a pagar el transport de la gent jove. Després, van anar a casa de Rentería i el van amenaçar de mort, tant a ell com a la seva família. Les amenaces constants van fer que hagués de tornar a sortir del barri. L’Estat colombià va donar a Rentería un telèfon mòbil, una armilla antibales i un suport a la reubicació, però “la manca de garanties”, afirma l’activista, va retornar-lo a la seva ciutat.
El 9 de novembre de 2015, mentre estava elaborant amb el seu cunyat un document per participar al festival Hip Hop al Parque de Bogotà, va patir l’atac d’un grup d’actors armats. Van entrar a casa seva i van treure el seu cunyat al carrer per assassinar-lo. Després d’això, la família va fugir a Cali, on va viure en una casa de refugi per a persones desplaçades. Al 2016, Rentería va decidir tornar a Buenaventura per continuar amb el seu activisme; ho va fer sol, deixant la seva família en una altra ciutat per motius de seguretat. Aquell any, en el marc de la campanya del plebiscit sobre els Acords de Pau, Rentería va manifestar el seu desig de pau en un esdeveniment organitzat pel Centro Democrático, el partit de l’expresident colombià Álvaro Uribe. De nou, va començar a patir persecucions i a rebre amenaces de mort. L’Estat li va assignar un vehicle blindat i dos escoltes, que encara l’acompanyen.
Com sorgeix el teu compromís social?
Neix com a resposta a la meva realitat. Em vaig rebel·lar, com a nen i com a adolescent, amb una certa agressivitat durant un temps, en un context en què el meu pare exercia violència contra la meva mare. I vaig arribar a una organització on vaig acabar participant en el grup de joves; volia ser útil per la societat i superar la realitat de violència que vivia la meva mare en aquell moment. Després vaig acabar sent soci fundador de la Fundación Rostros y Huellas, on em vaig començar a enfortir i participar en escenaris nacionals. Cada cop adquiria més aprenentatges, i m’empoderava més en relació amb la defensa dels meus drets i els de la meva comunitat, exclosa i estigmatitzada.
Com connecta la teva trajectòria com a raper amb la teva tasca de defensa dels drets humans?
Al principi escrivia poesia, escrivia sobre les meves vivències. Però d’aquí vaig passar al rap, perquè quan vaig conèixer aquest moviment vaig entendre que el rap era una eina fonamental per difondre els missatges que volia transmetre, i per defensar de manera àmplia els meus drets i els de la meva gent. Vaig veure la força comunicativa que tenia el rap, i que podia aprofitar als espais radiofònics on em conviden i als programes de televisió als quals assistia. I així, amb l’excusa del rap, podia entrar a tots els barris per entregar un missatge d’alliberament; són paraules que d’una altra manera no podria portar a determinats llocs, on presentar certs temes equivaldria a col·locar-me una làpida.
Al 2016 vas protagonitzar un vídeo viral en què expressaves a l’expresident Álvaro Uribe el teu rebuig a la seva campanya contra els Acords de Pau. Com vas viure el plebiscit?
Per mi va ser una gran oportunitat. Com a víctima, havia apostat pel perdó i la reconciliació, malgrat tot el que ens havia tocat viure a mi i la meva família. Em va saber greu veure com es perdia, però em vaig sentir orgullós perquè el 70% de la gent de la meva ciutat va optar pel sí.
Això em va fer veure el compromís que tenim les víctimes de la meva ciutat amb el perdó.
En la teva tasca de defensa dels drets humans, poses el focus en la pobresa, les desigualtats i el racisme.
Buenaventura és una ciutat majoritàriament de gent negra, i el progrés aquí és molt lent. Allà on hi ha comunitats ètniques és on hi ha més pobresa, abandonament, violència i desigualtats. Aquest país tracta els seus habitants de manera estratificada: un negre val menys, i encara és pitjor si és pobre. La pobresa és la condemna que fa que les comunitats ètniques arribin a la violència i continuïn escollint persones que els prometen canvis tot aprofitant-se de la seva situació actual.
Quins són els principals reptes als quals s’enfronta la joventut de Buenaventura?
El principal és mantenir-se viu en mig de tanta violència. També són reptes mantenir l’esperança en mig de tanta falta d’oportunitats, així com mantenir-se aïllat de la violència en mig de tanta misèria. En una ciutat on l’atur és del 63% i el 80% viu en la pobresa, és difícil sobreviure. Dol veure com molts joves han de sortir del país per millorar les seves condicions. L’abandonament estatal i la corrupció local, que acaba amb tot, fan que ser jove a Buenaventura sigui difícil. Però ens toca resistir, és l’arma que ens queda.
Actualment, ets estudiant de Psicologia.
Per mi és important accedir a un títol universitari, perquè això em permetrà trencar la cadena familiar d’analfabetisme, i ser el primer professional entre els meus germans, dels quals sóc el més petit. Els estudis universitaris m’ajudaran a enfortir les accions que impulsi a favor de la meva comunitat, i ser un referent de motivació permanent al territori. Des de l’exemple, podré mostrar que és possible transformar la realitat de l’empobriment.
