Amaru Ruiz

Nicaragua

Drets mediambientals i defensa de la biodiversitat i d’un desenvolupament sostenible
Fundación del Río

És defensor dels drets humans, biòleg, investigador i ambientalista, i presideix la Fundación del Río, una organització que des de 1990 treballa en la conservació i el desenvolupament sostenible del sud-est de Nicaragua. En el territori d’actuació d’aquesta organització es troba la Reserva Biològica Indio Maíz, una de les més importants del país.

A més d’impulsar la conservació de les àrees protegides del sud-est del país, la Fundación del Río treballatambé en la promoció d’alternatives econòmiques sostenibles,l’enfortiment i l’acompanyament deles comunitats indígenes Rama i Kriol, l’educació ambiental a través de ràdios comunitàries i la realització de recerques i investigacions. L’organització acompanya a famílies camperoles i indígenes que lluiten contra el megaprojecte del Canal Interoceànic, i dóna suport a l’elaboració d’estudis independents sobre aquesta polèmica iniciativa.

L’Amaru Ruiz va néixer a Managua, però amb sis anys va anar a viure a San Carlos, al departament de Río San Juan. Els estudis universitaris –a més de la llicenciatura en Biologia, compta amb diversos postgraus i un màster en responsabilitat social corporativa amb enfocament en drets humans– el van allunyar durant un temps del sud-est nicaragüenc. Però va tornar i va integrar-se a la Fundación del Río.

Actualment, a més d’ocupar la presidència de la Fundación, és membre del grup Cocibolca, de l’Articulación de Movimientos Sociales y de Organizaciones de la Sociedad Civil, i de la Unidad Nacional Azul y Blanco. Acumula una llarga trajectòria d’activisme, recerca, docència i formació, i és excoordinador de la Federación Red Nicaragüense por la Democracia y el Desarrollo Local.

 

Les veus crítiques d’Amaru Ruiz i de les persones que formen part de la Fundación del Río han estat greument atacades des d’abril de 2018. A finals de l’any passat, l’Assemblea de Nicaragua va cancel•lar la personalitat jurídica de la Fundación del Río i va ocupar les instal•lacions de l’organització (incloses les de Radio Humedales, emissora comunitària construïda amb el suport de l’Associació d’Amistat San Miguelito – Sant Boi).

També a finals de 2018, Ruiz va sortir de Nicaragua. Ho va fer després d’haver estat rebent amenaces reiterades, haver patit un atac a casa seva i haver rebut informacions a través de diverses vies sobre la preparació, per part de l’Estat, de la seva detenció i acusació.

Es troba exiliat a Costa Rica des de fa 3 anys i des d’allà continua treballant en la defensa ambiental de la Reserva Biològica Indio Maíz, acompanyant a pobles indígenes i afrodescendents i promovent accions amb camperols exiliats al nord de Costa Rica que són una de les preocupacions que tenen. Més de 6mil persones es van exiliar degut a la crisi sociopolítica del país.

Des de l’exili està promovent l’Agenda Ambiental Nacional per presentar-la davant dels candidats de l’oposició a Nicaragua per tal de posicionar el tema ambiental dins l’agenda política i que no s’oblidi la problemàtica ambiental del país dels que prenen les decisions per tal que ho incorporin dins dels seus programes de govern. D’aquesta manera pretenen anar canviant la dinàmica i la cultura política que hem tingut a Nicaragua d’abandonament de temes ambientals.

» Entrevista

> La Fundación del Río ha patit una forta repressió governamental al llarg de l’últim any.

Si. Portem 30 anys treballant en la defensa del medi ambient al sud-est de Nicaragua i acompanyant a les poblacions més vulnerables. Ens hem convertit en blanc del règim per les posicions que hem adoptat davant del megaprojecte del Canal Interoceànic i per la denúncia que hem estat fent de la negligència de les autoritats pel que fa a la protecció de la Reserva Biològica Indio Maíz (RBIM). 

L’Estat ha sigut negligent perquè no ha aplicat el marc jurídic ambiental i perquè no va proporcionar una atenció oportuna a l’incendi d’abril de 2018, cosa que va generar les primeres protestes.

> Quina és la situació actual de la Fundación i de les persones que en formen part?

És complicada. Algunes de les persones col·laboradores es troben a Costa Rica, perquè han perdut la seva font de treball, que era l’organització. La majoria de membres es troben als territoris i estan passant situacions precàries. Tot i això, la nostra organització continuarà treballant en la mesura que sigui possible. Continuarem lluitant perquè es faci justícia i se’ns retorni el nostre patrimoni i personalitat jurídica. Arribarem a les últimes instàncies internacionals per denunciar la violació del nostre dret a la llibertat d’associació.

> Quins són els principals riscos als quals cal fer front per preservar la RBIM?

En primer lloc, estan en marxa processos d’invasió de famílies cap a la zona del nucli de la reserva; això fa que avanci la frontera agrícola i canviï l’ús del sòl, que passa de ser forestal a ser utilitzat per a l’agricultura i la ramaderia. A més, es generen processos de contaminació i desforestació dels recursos naturals protegits. En segon lloc, hi ha el tràfic de terres que es produeix dins de la zona nuclear de la reserva. En tercer lloc, destaca l’incompliment del marc legal ambiental per la protecció de la RBIM per part de les institucions de l’Estat. 

A això s’hi suma la pressió de les empreses extractives i de monocultius a la zona d’amortiment de la reserva, que genera un desplaçament econòmic de les poblacions locals. En quart lloc, hi ha una manca de reconeixement de les comunitats indígenes Rama i Kriol pel que fa a la governança del seu territori, que representa més del 80% de la RBIM. I per últim, cal tenir en compte que hi ha molt poques organitzacions i recursos dedicats a la conservació de les àrees protegides del sud-est de Nicaragua.

> La Fundación del Río forma part del Grupo Cocibolca.

Sí, és una plataforma de coordinació i acció entre organitzacions de la societat civil que treballen pel medi ambient. Va sorgir per fer front al megaprojecte del Canal Interoceànic, però avui en dia és un referent en temes ambientals. Més enllà del Canal Interoceànic, aborda la situació ambiental del país.

> L’abril de 2018 van connectar les lluites rurals i urbanes de Nicaragua. Com es va produir aquest vincle?

Van confluir diverses demandes socials que no havien explotat fins aleshores i es van connectar a les lluites que s’havien estat duent a terme des del món rural, com els moviments contra el Canal, contra la mineria i contra les empreses de monocultius. La negligència en l’atenció a l’incendi de la RBIM va despertar la consciència de joves universitaris, que van impulsar protestes socials a Managua i a León i que després es van estendre a altres ciutats.

La repressió d’aquestes protestes i la reforma del sistema de seguretat social, que afectava la població de la tercera edat i treballadors que cotitzaven, va provocar una insurrecció social cívica, que va ser reprimida pel règim fins al punt de cometre crims de lesa humanitat i eliminar les garanties democràtiques del país. Molts sectors es van unir a les protestes socials i altres van sorgir a l’abril, amb demandes comunes de respecte als drets humans i de democràcia, justícia i llibertat.

> Continua la repressió

Sí. La situació de crisis de violació de drets humans es manté tan sols que amb estratègies més discretes per disminuir qualsevol denúncia internacional i no exposar-se com ho va fer el mes d’abril de 2018. Continuem tenint presos polítics i refugiats.

> Com us organitzeu des de l’exili?

Des de Costa Rica continuem treballant i la virtualitat a la qual ens hem vist abocats per la pandèmia ens ha deixat continuar treballant amb els processos d’incidència. Costa Rica és un país molt car, fet que ha provocat que les persones nicaragüenques exiliades aquí tinguin també més dificultats per organitzar-se perquè la seva prioritat passa a ser poder abastir les primeres necessitats. Algunes fins i tot han tornat a Nicaragua i han patit empresonaments.

> Quines són les properes passes?

Com a organitzacions ambientalistes creiem que no pot haver-hi un canvi en les polítiques ambientals del país si no hi ha un canvi en el poder polític. El règim ens ha demostrat que hi ha una negligència en l’atenció a la situació ambiental que no li interessa i que no hi ha voluntat política per això és necessari primer un canvi de poder polític. Ha de canviar el règim per poder aleshores establir accions que permetin canviar els escenaris de crisis ambientals. També demanem el retorn al país amb garanties per poder dur a terme les nostres lluites per la defensa del medi ambient. De moment no podem perquè les nostres vides estan en perill.

La població nicaragüenca es mereix poder viure en un ambient sa i la defensoria ambiental no hauria de ser una causa de persecució dels estats. Seguirem compromesos en preservar els nostres boscos fins que Nicaragua canviï el seu model de desenvolupament i permeti un desenvolupament sostenible en harmonia amb l’ambient.