Mike Anane és periodista i activista mediambiental guardonat amb el United Nations Environment Programme Global 500 of Honour. Durant més de 20 anys, Anane ha documentat i investigat l’enviament il·legal d’escombraries electròniques des dels països del Nord global a Ghana. Tercer fill d’una família d’Accra, recorda una infància en la qual, sota la pluja, els nens i les nenes jugaven al riu i la llacuna de la capital. Llavors el manteniment familiar era la venda de productes agrícoles i peix del generós oceà. «Ara això s’ha convertit en un abocador de deixalles electròniques que contamina l’oceà, l’aire i la terra», lamenta. «Al principi arribaven televisors, després ordinadors, telèfons… És incontrolable, i res ha canviat en aquests 20 anys», afegeix.
A Accra, impacten les imatges de nens i nenes menors d’edat entre muntanyes de deixalles electròniques mentre inhalen el fum negre provinent de la crema de material per obtenir metalls com el coure. És una forma de vida que explica la pobresa latent a Àfrica. En el cas de Ghana, la falta d’oportunitats afecta tot el país, però sobretot la regió nord, on el canvi climàtic fa estralls i obliga famílies senceres a moure’s als centres econòmics del país. Per això arriben més persones a Accra, concretament als barris-abocadors com Agbogbloshie, on poden aconseguir un o dos dòlars al dia per sobreviure. De fet, les prop de 50.000 persones que l’habiten no són les més desafavorides de la capital: existeix una forma de vida estable al voltant de la ferralla, la mateixa que generem i consumim al Nord global.
Per denunciar aquesta situació, per demostrar la doble moralitat d’Occident, Mike Anane ha estat amenaçat. «Incomodes a persones quan parles d’empreses europees que, per voler guanyar molts diners, incompleixen les seves promeses, en aquest cas reciclar adequadament», reconeix. Però no es rendeix, més aviat repta, i continua recopilant informació per enjudiciar algun dia aquestes companyies. «Els productors tenen l’obligació de cuidar que els seus productes siguin reciclats de manera apropiada. No ho han fet; no ho fan. Tenint en compte l’impacte mediambiental i sanitari, n‘hi ha prou per denunciar-los».
El consum desmesurat de productes electrònics té conseqüències que no sempre coneixen les persones que els fan servir. Renovar un dispositiu, en molts casos, comporta desfer-se de l’antic, que acaba en mans dels qui aprofiten els seus últims espertenecs de vida útil. I què passa després en l’escala, quan aquest producte és inservible? Doncs que es converteix en deixalla electrònica i, en la majoria de casos, és enviada a països empobrits. Així, sobretot a Àsia i Àfrica, neixen els abocadors electrònics que congreguen persones desfavorides a la recerca d’oportunitats; per un o dos dòlars diaris, esbocinen i cremen els productes electrònics per extreure’n els metalls mentre s’enverinen per la inhalació de metalls pesants i contaminen la terra, l’aire i l’oceà.
El 2019, segons l’estudi ‘The Global E-waste Monitor 2020’, l’ésser humà va generar més de 56 milions de tones de ferralla electrònica: en consum per habitant, 16,2 quilograms a Europa; 16,1 a Oceania; 13,3 a Amèrica; 5,6 a Àsia; i 2,5 a Àfrica. De tota ella, només el 17% va ser reciclada de manera apropiada, principalment a Occident, mentre que oficialment es desconeix on va acabar el 83% restant. I encara que es recicli més i millor, produïm 9 milions de tones anuals més de ferralla i arribarem als 74 l’any 2030. «L’increment de les deixalles electròniques es deu, principalment, a la major taxa de consum, els cicles de vida més curts i les poques opcions de reparació», sosté l’informe.
Les xifres espanten, sobretot als països que, malgrat ser els que menys consumeixen, acaben vivint sobre aquests dispositius desfasats d’Apple, Samsung, HP, Toshiba, Philips, LG, Xiaomi… Això passa perquè els estats que produeixen i consumeixen productes electrònics, principalment els més rics, no controlen les empreses encarregades de reciclar-los. Existeix connivència, s’entén, perquè enviar les deixalles electròniques a països empobrits és més barat que reciclar-la. És il·legal, i la manera de fer-ho és considerant la ferralla com a producte de segona mà. D’aquesta manera, els estats se salten les obligacions de la Convenció de Basilea de 1989, operativa des de 1992, segons la qual els 187 països signants es comprometen a no enviar deixalles nocives a països que no disposen de mitjans per al seu adequat tractament. «L’exempció de la Convenció de Basilea per a l’equipament destinat a reutilitzar-se és compatible amb el principal objectiu mediambiental de prevenir la generació d’escombraries», reflecteix ‘The Global E-waste Monitor 2020’, que matisa que no existeix consens sobre allò que, tècnicament, són o no deixalles.
A Àfrica, on acaben molts d’aquests dispositius desfasats, la majoria d’estats no tenen una legislació que abordi el problema, i quan la tenen, com és el cas de Ghana, Nigèria o Costa d’Ivori, la seva implementació és deficitària. Els governs no semblen disposats a alterar la forma de vida establerta al voltant de la ferralla, en part per falta d’alternativa a aquesta economia informal però organitzada i circular que, per cada 1.000 tones descarregades, genera 15 ocupacions en el reciclatge i 200 en la posterior reparació. Així, aquesta situació es reflecteix en la tristament famosa barriada-abocador d’Agbogbloshie, a Accra, Ghana, on diàriament 5.000 persones busquen mantenir-se econòmicament entre la ferralla electrònica produïda i consumida al Nord global.
Accra és un dels principals abocadors d’escombraries electròniques del món.
Per què?
És per la producció incessant de dispositius electrònics, que a més estan planejats per quedar obsolets en poc temps. Si compra un telèfon, un televisor o un ordinador, en dos o tres mesos hi haurà nous models al mercat. Està planejat; és una estratègia deliberada perquè els productors obtinguin beneficis. Les empreses han de fer canvis i dissenyar productes que puguin reciclar-se i reutilitzar-se i no siguin deixalles tan aviat surten de la fàbrica. Es podria dir també que els consumidors han estat programats per comprar, comprar i comprar. Han de canviar els seus hàbits, adquirir només allò que és necessari i conèixer les implicacions del producte que compren, perquè la producció i el consum de dispositius electrònics tenen conseqüències greus.
Per què no funciona la Convenció de Basilea?
Els governs no respecten aquest tractat internacional. Segons aquesta convenció, es poden enviar productes electrònics mentre funcionin, però el que passa és que amb aquesta excusa envien escombraries electròniques que acaben a Ghana, a Àfrica.
Ghana ha introduït lleis per pal·liar el problema generat per les escombraries electròniques, però la seva implementació és deficient. De fet, el govern culpa el Nord global. Hi està d’acord?
El Govern denuncia l’enviament d’escombraries electròniques des dels països desenvolupats. M’agradaria que anés més enllà i l’enviés de tornada als vaixells que la transporten. Ells diuen que intenten frenar l’arribada de deixalles electròniques, però és insuficient. No obstant això, principalment culpo els països que envien aquestes escombraries. Nosaltres no tenim la capacitat per detenir-ne el flux: hi ha pobresa, corrupció, malària. A vegades, els problemes superen els governs. Per això espero que els països rics tinguin consciència, sobretot perquè tenen els mitjans per controlar la situació, com fan amb les armes.
Qui són els residents d’Agbogbloshie, el barri-abocador més famós d’Accra?
En els abocadors es veuen joves des dels sis anys que intenten extreure metalls, sobretot el coure. Alguns viuen allí i altres resideixen en barris pròxims. Per descomptat, hi ha gent més gran, de més de 19 anys, i també alguna nena. Són pobres, però no diria que són la classe més baixa. Hi ha persones que arriben des d’Accra, des de Nigèria o des de Costa d’Ivori. Quan la gent té dificultats per obtenir diners va als abocadors i trenca i crema escombraries electròniques.
Està demostrat que aquesta forma de vida té efectes perjudicials per a la salut. Coneix el cost generat per les malalties relacionades amb la contaminació?
Tenim el sistema de salut nacional, que és bo, però la gent que treballa als abocadors, excepte en casos molt seriosos, no va als hospitals. A Ghana no hi ha estudis sobre les malalties provocades per aquesta forma de vida, però és evident la contaminació de l’aire, el sòl i l’aigua. Hi ha persones que no poden fer esport, que pateixen malalties per la contaminació provocades pels metalls pesants que acaben en la terra.
Per falta d’oportunitats, hi ha persones acostumades a aquesta forma de vida, i en alguns casos no volen desmantellar els abocadors. Quina alternativa proposa?
Existeixen alternatives. Algunes persones porten molt temps treballant als abocadors. Han après tècniques que podrien fer servir en plantes de reciclatge d’escombraries electròniques, o podrien aprendre una altra professió que no tingui conseqüències perjudicials per a la seva salut. Caldria formalitzar una indústria del reciclatge amb mesures de seguretat apropiades.
Millors mesures de seguretat no canviarien la realitat: que Ghana continuï sent un dels principals abocadors del món. No existeix un altre futur econòmic possible per a Ghana i Àfrica?
Cada país hauria de tenir les seves pròpies plantes de reciclatge. D’Accra, les deixalles electròniques són enviades a Ashanti, l’oest i l’est del país. Se’n poden trobar al carrer, darrere de les cases, en tot el país. Ghana, Togo o Nigèria no poden fer-se servir per enterrar les escombraries nocives d’altres països: és una violació de la Convenció de Basilea. Per això dic no, Ghana no hauria de ser un abocador d’Occident.
I per què les deixalles electròniques arriben a Ghana i no a Libèria?
Les grans companyies han sabut amagar la ferralla electrònica als contenidors. Al principi no s’amagaven, arribaven els contenidors directament, però arribat un punt van començar a amagar-la als cotxes, entre la roba. Si mira a altres països d’Àfrica, no trobarà molts ports amb la frenètica activitat del d’Accra, que té bones infraestructures per al trànsit de contenidors i mercaderies a Àfrica.
Ghana s’ha convertit en un dels principals mercats del món de roba de segona mà. És una tendència nova?
És una pràctica antiga, però recentment la moda de ràpid consum ha fet que hi hagi més escombraries a Àfrica. Ens arriba molta roba que no serveix. He vist botes d’hivern, d’esquiar, a Ghana. I després hi ha l’ús del polièster i altres fibres sintètiques. Són peces barates, de mala qualitat, en molts casos inservibles, que acaben sent cremades i contaminant l’atmosfera o, si no, matant peixos al fons l’oceà.
