Roland Mimi Ngoy fa sis anys que viu a Tarragona, però el compromís amb el seu país d’origen, la República Democràtica del Congo (RDC) no ha cessat. Graduat en economia del desenvolupament per la Universitat Catòlica del Congo i tècnic en màrqueting i publicitat, aquest activista polític és un dels fundadors de la Union donis Jeunes pour la Réussite de l’Avenir i de Dignité RDC (Unió de Joves per a l’Èxit del Futur i la Dignitat de la República Democràtica del Congo). Com ell mateix explica, ja des de ben jove, mentre anava a escola, va estar involucrat en diferents iniciatives, tant esportives com culturals.
“La meva mare, les meves germanes i jo sortim de la casa del meu pare quan jo tenia 5 anys; ens van tirar, així que ens vam anar a viure amb els avis. Jo vaig estudiar en els maristes i durant molts anys vaig ser delegat, representant dels alumnes. En 2012 vaig ser elegit com a president dels alumnes maristes i en 2013 va sorgir l’oportunitat d’anar al Brasil a unes jornades mundials de la joventut. Allí vaig aprendre moltes coses sobre organització i associacionisme. Va ser molt inspirador”. Aquest viatge al Brasil li donaria l’impuls necessari per a crear, en 2014, la Union donis Jeunes pour la Réussite de l’Avenir i de Dignité RDC. Va ser, durant els anys d’universitat, quan va portar l’activisme a terreny: va començar a organitzar xerrades, reunions, trobades amb altres joves, etcètera; amb l’objectiu de denunciar la situació en la qual es trobava el país.
“En aquell moment, Joseph Kabila presidia el país; volia canviar la Constitució i anul·lar la convocatòria d’eleccions; així que vaig iniciar una campanya que portava per títol La bona ciutadania. Recorríem diferents espais, com a esglésies, mercats o escoles per a explicar què significa ser un bon ciutadà, perquè era important reclamar els nostres drets i demanar que es respectés la Constitució del país”. Va ser també aquesta època quan el seu activisme va començar a donar-li problemes amb les autoritats; dificultats que va anar escapolint per tenir la sort de viure a casa del seu avi, que havia estat general de Mobutu, ex president de la RDC. “Quan s’adonaven d’on vivia, em deixaven en pau”, compte.
En 2015 es van iniciar unes marxes per a reclamar la convocatòria d’eleccions; aquí sí ja les dificultats per a exercir el seu activisme van començar a ser més serioses. “Va haver-hi un dia en què la gent del president em va perseguir fins a casa. No va passar res, però li van advertir a la meva àvia que anés amb compte. La meva mare, que ja es trobava a Espanya, es va preocupar molt per aquesta situació, així que com encara estava estudiant, vam moure un visat d’estudis perquè pogués sortir del país”. I així va ser: en 2018, Roland Mimi Ngoy va aconseguir una plaça en un institut de formació professional de grau superior i es va instal·lar a Tarragona.
En aquesta ciutat ha treballat com a voluntari en Creu Roja, la Associació Quilòmetre Zero i la Xarxa Antiracista.
República Democràtica del Congo i Ruanda, tensions pel coltan i el coure
En 1994 es va produir un dels primers genocidis televisats; el que es va cometre a Ruanda contra els tutsis i en el qual van ser assassinades unes 800.000 persones (el 70% de la població tutsi) en tot just tres mesos (entre el 7 d’abril i el 15 de juliol de 1994). Després del genocidi, una part important dels autors de les matances, en la seva majoria hutus, van fugir al país veí: l’RDC. Allí, aquests hutus van fundar les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR). Per a, suposadament, combatre aquesta milícia, en 2012 va aparèixer el M23 (Mouvement du 23-Mars), un grup també milicià i que compte (a pesar que Ruanda el nega) amb el suport del règim ruandès.
Al gener d’enguany, el M23 va conquistar les principals ciutats a la regió de Kivu i des de llavors, els atacs entre l’exèrcit congolès i la milícia ruandesa no han fet més que augmentar, la qual cosa ha provocat un desplaçament massiu de població civil i una situació alarmant: des de principis de 2025, es calcula que unes 7.000 persones pertanyents a la societat civil; és a dir, no combatents, han mort a causa de la intensificació de les hostilitats entre les dues faccions. Segons ACNUR, l’agència de Nacions Unides per a les persones refugiades, a la fi de 2024 hi havia gairebé set milions de persones desplaçades de manera interna a causa de la violència, més de 5 milions d’ells a les províncies orientals de Kivu del Nord, Kivu del Sud i Ituri. També hi ha gairebé un milió de persones refugiades que han fugit de la RDC i que han sol·licitat l’asil en altres països del continent africà. Diverses organitzacions humanitàries; també el Parlament Europeu han advertit que la violència sexual contra les dones ha estat i està sent usada com a arma de guerra.
La pugna entre l’exèrcit congolès i el M23 té com a objectiu controlar l’explotació de matèries primeres, sobretot de coltan i coure. A aquest efecte, des de fa anys, el M23 es lucra del contraban de minerals congolesos cap a Ruanda; un país sense tot just reserves dels minerals esmentats, però que des de gener de 2025 ha aconseguit ingressar el doble de diners per exportacions cap a la Xina que el seu país veí, l’RDC (que és on realment es troben les mines).
Un acord incert i molts interessos
Fa escassament unes setmanes, el govern congolès i el M23 van signar un acord de pau i es van comprometre a treballar pel cessament de les hostilitats. En els pròxims mesos, l’RDC haurà de dissoldre les *FDLR (i repatriar als seus combatents a Ruanda) i el M23 s’haurà de retirar de sòl congolès.
L’acord ha estat afavorit pels Estats Units; i com recompensa a la mediació i a la protecció militar que oferirà aquest país a la RDC rebrà una sèrie de concessions d’explotació de minerals. Felix Tshisekedi, president congolès, ja s’ha compromès a això. Es tracta d’un acord sucós per als Estats Units, ja que li permetrà començar a competir amb el govern xinès per l’explotació de matèries primeres —minerals, sobretot, fonamentals per a dur a terme la transició energètica— en el continent africà. Tal com escrivia recentment el periodista especialitzat en continent africà Jaume Portell Canella: “L’entrada de capital occidental al sector miner congolès ha estat un dels reptes pendents tant de la UE com dels Estats Units durant els últims anys. Davant el lideratge de la Xina en el refinat de minerals clau per a la transició energètica, Occident vol recuperar el terreny perdut. És una disputa que es juga sobre el terreny de la RDC, on la Xina porta anys d’avantatge”.
Roland Mimi Ngoy, activista i polític congolès: “Es buiden les conques mineres del meu país per a fabricar telèfons i cotxes que després es venen en tots els racons del món. Per a això es viola a les dones, es mata a nens, es desplaça a gent”
Vas arribar a Tarragona en 2018, després d’anys d’activisme al teu país; aquí has continuat amb aquesta activitat, i també t’has vinculat al tercer sector.
En 2020 em vaig assabentar que la Associació Quilòmetre Zero buscava mentors socials per a menors. Allí vaig estar un any sent mentor d’un nen del Senegal. Va ser llavors quan la directora de Quilòmetre Zero es va començar a interessar pel treball que feia d’activisme en xarxes i que tenia com a eix tot el que succeïa en l’RDC. Em va dir que a penes hi havia informació en espanyol sobre el tema i que podria ser interessant si començava a donar xerrades i similars, per a explicar la situació. Al principi em va costar, perquè a penes tenia contactes, però a poc a poc em vaig anar fent un lloc i a tenir contactes amb partits polítics i altres organitzacions. En 2024 vaig començar un projecte que porta com a títol “Ull al Congo”, amb la idea de donar visibilitat i informació sobre el que ocorre al meu país. Vaig manar la informació a diferents entitats i partits i van contestar positivament; així que vaig començar a donar xerrades en diferents llocs de Catalunya.
Quin és l’eix d’aquestes xerrades?
Jo defenso els drets socials i polítics. Defenso l’accés a l’escola i un ensenyament de qualitat. En RDC hi ha un president que parla de la gratuïtat dels estudis, però no de la qualitat d’aquests. A les escoles congoleses falta internet a les aules, mobiliari per a l’alumnat. Com ficaràs a 100 alumnes on caben 35? Això no està bé. També lluito pel dret a l’aigua, a l’electrificació del país o al transport públic. I tot això és el que reclamo a través de les meves xarxes socials. Tanmateix, en les xerrades que dono aquí parlo del genocidi. No vull parlar de la falta de carreteres, perquè entenc que això no és un problema d’Espanya; per això en les xerrades parlo dels minerals i del genocidi que s’està produint en la lluita pel seu control; perquè aquest sí que és un assumpte de dret internacional, d’economia, de globalització. Es buiden les conques mineres del meu país per a fabricar telèfons i cotxes que després es venen en tots els racons del món. Per a això es viola a les dones, es mata a nens, es desplaça a gent.
Les històries del continent africà solen ser comptades per persones blanques i des de la blanquitud. Què opines del que es publica en els mitjans d’aquí sobre Àfrica?
La majoria de les informacions que es publiquen a Espanya són superficials i parcials; tot es podria desenvolupar més, sobretot, s’hauria de donar més context i apuntar cap als responsables i els suports que reben. S’hauria de parlar sobre les conseqüències psicosocials de tota aquesta violència que sofreix la població, per exemple. Un altre problema que he detectat és que es diu a influencers de la comunicació per a parlar d’uns certs temes; i a penes els coneixen. Aquesta gent no busca desenvolupar una informació; només espera que la hi escolti o la hi llegeixi; a més, la informació sense context no serveix de res. Cal desenvolupar la informació perquè la gent entengui exactament d’on ve el problema, com va començar, com es va desenvolupar i quins són els obstacles, en aquest cas per a la pau. Perquè nosaltres sí, volem pau, però també volem justícia. Les víctimes la mereixen, i tot el poble congolès.
No es parla dels responsables.
Perquè la gent entengui un conflicte, una situació, sigui la que sigui, cal contar les històries de manera completa; des de l’origen, passant pels testimoniatges i explicant les conseqüències. Si només comptem amb els testimoniatges de les víctimes, es generarà un relat de pena; però no s’haurà explicat el problema; amb la qual cosa, la gent no es mobilitzarà.
Quin és ara mateix la situació en l’RDC? [Aquesta entrevista es va dur a terme uns dies abans de la signatura de l’acord de pau entre el Govern congolès i les milícies del M23, afavorides per Ruanda].
Està tot el conflicte amb el M23; i a nivell intern, el país està molt crispat i hi ha una polarització molt forta. El pròxim 27 de juny se signarà un acord de pau amb Ruanda en el qual s’esmenta la integració regional econòmica, l’alto-el-foc i el cessament de les hostilitats, la mutualització de les forces armades, etcètera. Però el cas és que el poble està dividit. Els que fan costat al president estan d’acord amb els acords que signarem; no obstant això, l’oposició i una part important de la ciutadania dubtem sobre aquest tracte, perquè Ruanda s’anirà en pau i continuarà explotant els minerals congolesos, només que a partir d’ara ho farà de manera oficial, perquè la integració econòmica regional significa això. Signarem un acord, però qui està envaint el país i matant és Ruanda; qui roba els nostres recursos és Ruanda. Per què se signa un acord de pau sense que es produeixi justícia, sense condemnar el que ha fet Ruanda? D’altra banda, els militars rebels que han violat a les nostres mares i que han matat a la nostra gent tornaran sota unes condicions que encara desconeixem, a integrar les forces armades del país, alguna cosa que nosaltres no volem.
Quins han estat els principals obstacles que t’has trobat a Catalunya?
Anava a dir l’idioma, però no seria cert perquè el vaig aprendre en tres mesos. D’altra banda, no he hagut d’enfrontar-me a problemes de racisme; però sí he hagut de barallar-me en l’àmbit jurídic i administratiu pel tema de la residència. Sense la residència, no puc desenvolupar la meva activitat amb total llibertat, no puc desplaçar-me. En l’actualitat no estic en una situació administrativa regular, i això em limita molt; sobretot a l’hora de finançar l’activisme i el que estem duent a terme en l’RDC.
Quins objectius polítics tens en el professional?
Al desembre de 2020 vaig decidir entrar en política; perquè em vaig adonar que res pot canviar si no s’avança en el polític. Vaig entrar en un partit d’allí, però era finançat per Kabila, així que quan em vaig adonar em vaig anar; i en 2023 vaig crear el meu propi partit: Dignité Congo; del qual soc el president. Em presentaré com a candidat a les eleccions de la Diputació Nacional [el Congrés] en 2028; després en 10 anys o més, m’agradaria presentar-me a la presidència. Paral·lelament, aquí estic intentant aconseguir tots els papers per a poder continuar desenvolupant les meves activitats i treballant; perquè no puc viure en un país en el qual no pugui treballar. És un tema de dignitat. Al meu país soc el president d’un partit polític, i aquí haig d’estar amagat a casa. Si no aconsegueixo tots els papers aquí hauré de tornar a la RDC.
