Jenkidar Shikhdmmar, representant de Rojava a l’Estat espanyol, va néixer en 1986 en Kobani, ciutat del nord de Síria que en 2014 va saltar a la fama per la resistència estoica de la seva població davant el cèrcol de l’Estat Islàmic. Des de 2019 resideix a Catalunya, on representa al moviment kurd-siri i cursa un doctorat en Ciències Polítiques en la Universitat de Barcelona (UB). Per aquest motiu vol continuar la seva vida en el territori català i acaba de cofundar l’organització cultural Berfin, que busca aglutinar a la població kurda resident a Catalunya.
Com li ocorre a la majoria del poble kurd, la vida d’en Jenkidar ha estat marcada per la falta d’oportunitats, la discriminació i el conflicte. Recorda una infància en Kobani en la qual les persones emigraven a altres països per a enviar diners a les seves famílies o maldaven per conrear blat i recollir festucs i olives. De família dedicada a la fusteria des de fa generacions, d’avi, pare i germans fusters, el Jenkidar no va poder cursar estudis superiors en la seva joventut, ja que va haver d’ajudar al seu pare en el local familiar.
“Kobani era molt pobre, no vam tenir grans inversions, i hi havia molta pressió del [partit governamental] Baaz. No hi havia sistemes de canalització d’aigua, i usàvem tancs. Molta gent no anava a la universitat perquè havia de treballar per a sobreviure”, recorda Jenkidar. “Específicament, les dones no continuaven estudiant en la universitat. Si és el cas era una qüestió cultural pròpia d’una societat conservadora, perquè per a estudiar calia anar a ciutats com Alep, Damasc o Latakia, i molts pares no enviaven a les seves filles tan lluny. Les dones, llavors, s’havien de casar”, afegeix, i assegura que “aquesta situació va començar a canviar a partir de l’any 2000, amb l’auge del moviment kurd pels drets de la dona i la igualtat”.
Una vida, la de Jenkidar, que es va veure alterada per la guerra civil que va esclatar a Síria en 2011. Com no volia servir en l’Exèrcit sirià, va escapar al Líban, on es va llaurar un futur completament diferent al que li esperava a Síria: va cursar Ciències Polítiques i dos màsters mentre treballava de fuster i pintor, en el servei de manteniment d’ascensors, fins d’extra de cinema, i col·laborava amb organitzacions com Càritas i ACNUR. En 2019, es va traslladar a Catalunya, on va continuar amb els seus estudis i es va convertir en el representant de Rojava a l’Estat espanyol en 2021.
“Abans deia que era el representant a Espanya de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), però últimament, com l’administració ja no existeix perquè ha estat integrada en les estructures del Govern temporal de Síria, em presento com el representant de Rojava”, lamenta dir ara Jenkidar, reflex de la nova posició d’aquest poble, que representa al voltant del 15% de la població de Síria i que habita principalment en el nord-est.
El poble kurd, sense autonomia en la nova Síria
Al poble kurd se’l considera la nació sense estat més gran del món. Actualment, sumen al voltant de 45 milions de persones que, després de la desintegració de l’Imperi otomà, van quedar dividides entre les fronteres reconegudes en quatre països: l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria. En tots aquests Estats, la comunitat kurda va ser reprimida, encara que, després de dècades de resistència, de lluita per obtenir drets bàsics, el segle XXI va portar esperança: la invasió de l’Iraq va possibilitar una autonomia que, en el present, permet a les autoritats kurdes emetre visats propis o tenir les seves forces armades a l’Iraq. Quan va esclatar la guerra civil a Síria, moltes persones esperaven obtenir una fórmula autonòmica similar. No obstant això, en aquest 2026 els Estats Units (els EUA) ha retirat el seu suport a Rojava, i els kurds han deixat a un costat les seves pretensions descentralitzadores. Després de gairebé tres lustres de guerra, el regust final és amarg.
Com moltes altres comunitats, la kurda va ser reprimida per la dinastia al-Assad a Síria. En donar inici la guerra civil, les forces kurdes es van reagrupar en el terç nord-est del país i, una vegada van controlar les seves fronteres, van impulsar una administració autònoma que seguia els preceptes del confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan. Durant més d’una dècada, les forces kurdes van comptar amb el suport de la comunitat internacional i es van concentrar a lluitar contra l’Estat Islàmic mentrestant, al mateix temps, dirigien el seu territori sota la AANES.
Després de la caiguda de la dictadura de Bashar al-Assad al desembre de 2024, la milícia yihadista que va encapçalar l’ofensiva llampec es va fer amb el poder transitori a Síria i va començar a reclamar que les diferents milícies que havien actuat durant el conflicte s’integressin en el nou Govern. Les comunitats kurda i drusa, tenint en compte les posicions sobre el terreny, no el van acceptar, i van començar a negociar un acord per a aconseguir drets i descentralització. No obstant això, després d’un any de negociació, en aquest 2026 els EUA ha retirat el suport als kurds, que, sense opcions, han hagut d’acceptar un acord d’integració que ni molt menys és l’esperat.
D’aquesta manera, els EUA ha decidit acontentar un aliat essencial a la regió com és Turquia, que és el principal garant de l’actual líder sirià Ahmad al-Sharaa. Perquè és Turquia l’actor que ha insistit a enterrar les esperances kurdes des del mateix inici de la guerra: si Rojava s’hagués oposat a l’últim acord aconseguit, Ankara hauria atacat o delegat un atac i un nou conflicte hauria atrapat a la població.
La comunitat kurda, que se sent traïda a Síria, és clau en la reconfiguració actual que travessa Orient Mitjà. Un tauler que es mou i en el qual, aquesta comunitat, mira cap a l’Iran, on els EUA volen enderrocar el règim dels aiatol·làs, la qual cosa tindria conseqüències a l’Iraq, on la influencia iraniana és predominant; a Turquia i, qui sap, si fins de nou a Síria.
La seva família viu a Kobani. Com és la situació allí?
A Kobani, específicament, el nombre d’habitants ha crescut moltíssim; viuen allí unes 700.000 persones, gairebé el doble que abans, perquè hi ha desplaçats d’altres ciutats. Molta gent està dormint en cotxes, vivint en cases sense acabar, sense finestres o portes. Hi ha persones que esperen que obrin els llocs de control per a tornar a les seves llars, però altres tenen por i no volen tornar a Alep o Raqqa. S’ha afeblit la confiança entre els pobles de Síria. Es necessita un treball important per a retornar aquesta confiança. Ara mateix, hi ha discursos d’odi d’oficials del Govern, hi ha insults de persones en les xarxes socials. Als kurds ens criden kafir (infidel).
Podríem presenciar massacres com les que va patir la població alauita o drusa en 2025?
Tot és possible. Hem arribat a acords amb aquest Govern que no s’han complert. No confiem. L’últim acord és el del 29 de gener, que és insuficient per al preu que hem pagat durant la guerra. Des de 2014, hem defensat al món de l’Estat Islàmic, i tenim milers de màrtirs. Pensàvem que en la negociació obtindríem més drets però, desafortunadament, no ha estat així. D’alguna manera, estàvem obligats a signar aquest acord: pensem a resistir, però estàvem arraconats, amb tothom en contra. Ara, la nostra prioritat és mantenir amb vida a la població de Rojava. I no sols als kurds, perquè en aquesta geografia també viuen circassians, àrabs, armenis o turcmans. Però no volem lluitar més, no volem més morts. Llavors, hem arribat a un acord.
Els EUA ja no us fa costat…
Els EUA està amb Turquia, i van arribar a un acord contrari als interessos dels kurds. I, sense els EUA, la nostra situació és precària. La comunitat internacional va fer costat a Ahmad al-Sharaa en lloc de la democràcia igualitària i feminista que nosaltres proposem. Per a Trump, Al-Sharaa ha fet una gran feina, que en realitat ha estat massacrar a alauites, drusos o kurds. Com li vaig dir, pensem a resistir, però la factura hauria estat molt alta.
Què estipula l’acord entre la AANES i el Govern sirià?
Tindrem drets culturals, el nostre idioma, que encara no és oficial. Intentarem que la llengua kurda s’imparteixi en totes les escoles de les zones de majoria kurda. Ens integrarem com a bloc en l’exèrcit amb tres brigades, en Jazira, en Hasaka i en Qamishli-*Amuda, i amb un brigada especial a Kobani. Ens correspon una vicepresidència en el ministeri de Defensa. Hem proposat a una persona que Turquia no accepta; diu que és integrant del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Encara existeixen disputes, no obstant això. Per exemple, aquest Govern transitori té una mentalitat que no permet a les dones participar en les forces armades, la qual cosa xoca amb la nostra aposta per la dona. De moment, la nostra principal comesa és acabar amb el patiment de les persones desplaçades, que no han pogut tornar a la seva casa. Hi ha persones desplaçades d’Afrin des de 2018.
Tenint en compte el canvi demogràfic en marxa i la sensació d’inseguretat a causa dels grups yihadistes presents en Afrin, aquestes famílies kurdes desplaçades volen tornar allí?
Ens estem coordinant perquè les persones desplaçades tornin. Van dur a terme un canvi demogràfic, van portar a àrabs de Gouta, al voltant de Damasc, d’Homs, de Idlib. Altres persones ocupen les cases que pertanyen a persones kurdes i tenen por. No hi ha confiança. Com a líders de Rojava, cal donar a les persones l’oportunitat de tornar. Si no volen, els oferirem territori en un altre lloc perquè puguin tenir una vida decent. Però la política del canvi demogràfic no és nova a Síria. Porta 50 anys en vigor, amb el cinturó àrab en Serekaniye, Qamishli o Derik. A més, molts kurds que no tenen la nacionalitat —són apàtrides—, i que no van tenir dret a estudiar o treballar, no compten en les estadístiques.
Però ara els retornaran la nacionalitat.
Sí, espero que [les autoritats] no segueixin la mentalitat del Baaz i acceptin que els éssers humans tenen drets. De moment, diuen que ens donaran drets bàsics. Llavors, hem de treballar en l’àmbit polític per a obtenir més drets. No hi ha batalles, i toca fer política. Volem continuar resistint en política. De moment, com no tots els sirians són àrabs, volem eliminar la paraula àrab del nom de Síria.
La guerrilla kurda del PKK ha iniciat un nou procés de diàleg amb l’Estat turc en el qual ha anunciat la seva dissolució. El procés segueix, malgrat que Turquia és qui ha enterrat el projecte autonòmic de Rojava.
Nosaltres prenem les nostres decisions, i el PKK pren les seves. Abdullah Öcalan va prendre aquesta decisió per moltes raons, però va entendre que, amb les armes, ja no es podia obtenir res. Llavors, ell pensa que és millor lluitar per la via política. A més, existeix un canvi regional en el qual volen acabar amb l’eix xiïta a Orient Mitjà. Israel va atacar a Hamas a Gaza i a Hezbollah a Líban, i ara és el torn de l’Iran.
Veu factible un Kurdistan independent a l’Iran?
És un debat profund en la nostra comunitat. La població kurda, des de la seva ideologia d’esquerra, diu que no vol un país, sinó viure amb drets, però, si pregunta, en el fons vol un país propi. El que passa és que totes les persones saben que és molt difícil aconseguir un Estat propi. A l’Iran ocorre el mateix. Sis partits kurds de l’Iran han anunciat una coalició i crec que, en els pròxims mesos, el règim dels aiatol·làs caurà.
Després d’una dècada d’esperança a Rojava, és el moment del Kurdistan iranià?
El nostre problema és Turquía, i a l’Iran també hi estan ficant els nassos (els turcs).
