Desirée Bela Lobedde

Defensant els drets humans des de Catalunya: activisme antiracista
Espanya

L’inici de l’activisme antiracista de Desirée Bela Lobedde (Barcelona, 1978) està íntimament relacionat amb el naixement de les seves dues filles. Va ser amb elles amb qui aquesta activista catalana es va adonar que no volia que les petites passessin pel mateix que ella havia passat. Es va deixar d’allisar els cabells i va obrir un blog i un canal de YouTube. En aquell moment, ella treballava a l’administració pública, però a poc a poc, va començar a adquirir notorietat a les xarxes socials. «Va ser tot per casualitat. El 2008 jo acabava de tenir la meva segona filla i una persona molt propera em va comentar sobre la possibilitat d’escriure un blog, que en aquells anys estava molt de moda. Vaig començar escrivint sobre les meves inquietuds personals i en relació amb les meves filles. L’agost del 2010 vaig decidir deixar d’allisar-me els cabells i fer la transició cap al meu cabell natural. Va ser llavors quan vaig obrir el canal de YouTube«, explica. Es va autoetiquetar com a ‘beauty blogger’ i compartia ressenyes de productes que ella feia servir per als seus cabells i els de les seves filles, explicava com posar-se un turbant, quins pentinats es podien fer amb cabells afros, etcètera. Aquest contingut anava acompanyat, de tant en tant, de reflexions al voltant de què significa ser una dona negra, pel que fa a identitat o racisme, entre d’altres. Les visualitzacions dels vídeos van anar augmentat i Desirée Bela Lobedde va començar a reflexionar de manera més profunda al voltant de l’africanitat o l’afrodescendència. Tot plegat anava més lluny que un simple blog de bellesa i va ser en aquell moment quan es va treure l’etiqueta de ‘beauty blogger’ i per a autodenominar-se ‘activista estètica’. 

De tot això ja fa més d’una dècada i en aquests anys, Desirée Bela Lobedde s’ha convertit en una de les cares més visibles de la lluita antiracista al nostre territori. A banda de xerrades, la publicació de llibres, l’activista ofereix formacions en antiracisme, tant a individus a títol personal com per a empreses i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. Va deixar de treballar a l’administració pública el setembre del 2022 per a dedicar-se exclusivament a les formacions que ofereix. 

No n’hi ha prou amb no ser racista; s’ha de ser activament antiracista 

El discurs de Desirée Bela Lobedde gira al voltant de la necessitat de ser activament antiracista i sobre la importància de no quedar-se en la superfície dels discursos. Considera que la població blanca no li dona importància al racisme perquè aquest no té un impacte en el seu dia a dia. Articula un discurs antiracista que va molt més enllà de l’anècdota o de les experiències personals i aborda temes com la necessitat de denúncia i de reparació, entre d’altres. 

Pel seu activisme i el seu discurs antiracista i de crítica, Desirée Bela Lobedde ha estat assetjada, insultada i amenaçada per les xarxes socials. Fa uns anys va haver de tancar-se els comptes pels comentaris racistes i les amenaces. Ho va denunciar, però la fiscalia va considerar que, com els autors havien esborrat els comentaris, el cas no tenia rellevància. També es va considerar que com els autors no tenien rellevància pública, no calia investigar. Però els comentaris estaven en el seu canal de YouTube i milers de persones els van llegir. «Al periodista Moha Gerehou fins i tot el van arribar a subhastar i en aquest cas sí que hi va haver sentències condemnatòries. I aquí està precisament el tema: s’ha de crear jurisprudència perquè la gent entengui que fer aquests comentaris no surt gratis; acabar a la impunitat. No és llibertat d’expressió, és discurs d’odi», explica. El 2019 va tancar Twitter (ara, X) de manera definitiva. 

El racisme al nostre territori 

Tot i que la població blanca tendeix a no considerar-se racista, el cas és que tant la discriminació a diferents nivells, així com les agressions a col·lectius minoritzats continuen. Segons SOS Racisme, «el racisme continua sent la primera causa de delictes d’odi, tant a Catalunya com a l’estat. Tot i que en els últims anys el nombre de delictes racistes denunciats s’ha incrementat, encara avui entre el 80% i el 90% romanen invisibles». Des de l’organització, també s’assenyala a l’àmbit institucional per la seva manca tant de capacitat com de voluntat per a identificar «les causes estructurals i les motivacions racistes que estan a la base de moltes d’aquestes pràctiques delictives. De la mateixa manera, les institucions continuen sent responsables de l’incompliment dels drets de les ‘víctimes’ de racisme –que sovint acaben revictimitzant– i de la manca de mecanismes eficaços de reparació del dany (…) El discurs racista i les pràctiques i polítiques institucionals van de bracet, es retroalimenten, sent el primer al mateix temps causa i conseqüència de les segones». 

El racisme a l’hora de trobar un pis o accedir a una feina, altres discriminacions, així com l’augment dels delictes i els discursos d’odi vers la població racialitzada continuen formant part del dia a dia al nostre territori. Segons el Ministeri de l’Interior, els incidents relacionats amb els delictes d’odi van augmentar, el 2023, en un 33,1% respecte al 2022. La majoria d’aquests delictes estan relacionats amb el racisme i la xenofòbia. Menció a part mereixen les identificacions policials per perfil racial, una pràctica estesa al nostre territori. «El perfil racial és un criteri normalitzat en la pràctica policial del control identitari, en què es demana la documentació a persones en base a la seva raça o ètnia i no pel fet d’haver comès alguna falta administrativa, alguna acció delictiva i/o tenir-ne sospites raonables», s’explica a l’informe ‘Vigilància 0.2: Una anàlisi de dades sobre les identificacions per perfil ètnic-racial‘, elaborat per SOS Racisme el 2021. Les conclusions de l’estudi són clares: les persones estrangeres, tenen tres vegades més probabilitats de ser identificats per la Policia: «per cada persona espanyola identificada se n’identifiquen 3,48 d’estrangeres». Aquesta pràctica criminalitza les persones racialitzades i les exposa a situacions de risc, a banda de ser profundament injusta i il·legal. 

Entrevista a Desirée Bela Lobedde

A banda de l’activisme estètic, tens diferents llibres publicats al voltant de l’antiracisme i la necessitat de ser activament antiracista. No ser racista no serveix de res, s’ha de ser activament antiracista, dius sempre. En quin moment estem, a Catalunya? Som activament antiracistes?

La majoria de gent, no. La majoria de gent es queda amb el discurs del ‘jo no soc racista’ i al voltant d’això hi ha una creença molt simplista, molt limitada i limitant. En aquest país es relaciona el no ser racista amb les qüestions morals i la narrativa: ‘jo no soc racista perquè soc bona persona’. Sota aquest prisma, molta gent creu que la inacció i la neutralitat són desitjables; però quan parlem de qüestions relacionades amb la justícia social, la inacció perpetua la desigualtat existent. Per tant, no n’hi ha prou amb no considerar-se racista. Això, a més, fa palès que la gent no entén que el racisme és una qüestió estructural; i no individual. Tu no ets racista, però al teu entorn passen coses racistes, què faràs? Si et quedes amb la idea que tu no ets racista, llavors no faràs res i permetràs que el que està passant continuï passant. Quan tu ets activament antiracista, si tu consideres que no tens conductes racistes primer et revises a tu de manera humil; perquè ningú és un ésser de llum. I un cop has fet autocrítica, pots criticar la conducta dels altres i de tot el que succeeix al teu voltant i passar a l’acció. 

Et preocupa l’ascens de l’extrema dreta i els seus discursos? 

Els meus drets com a dona negra mai han estat garantits, per tant, per a mi, no hi ha massa diferència. Evidentment, si el discurs de l’extrema dreta s’estén molt, arribarem a punts insostenibles. Però governi la dreta o governi el centredreta, el centreesquerra o fins i tot l’esquerra, les qüestions racistes no apareixen mai en els programes electorals. És a dir, a mi no em suposa massa diferència. Què està passant actualment? Doncs que hi ha grups de persones blanques, dones, col·lectius LGBTQ que consideraven els seus drets adquirits i que pensaven que no hi hauria un retrocés i ara estan veient que sí. Com hem arribat aquest punt? Perquè tots aquests partits de dreta i d’extrema dreta han extremat els discursos xenòfobs i racistes; però com fins ara aquests discursos no ens tocaven, no els havíem frenat. Ara, van una mica més enllà i apunten cap als drets de les dones i del col·lectiu LGBTQ o drets culturals i educatius. A mi, com a dona negra, no em sorprèn absolutament res. 

En un dels teus vídeos de YouTube, però també en diferents xerrades que ha dut a terme, comentes que denuncies que al racisme no se li presta massa atenció, per no dir gens. 

El problema és que la gent no entén que el racisme és una qüestió estructural, que va més enllà dels discursos o dels delictes d’odi; que va més enllà del que diuen els partits de dretes i extrema dreta. La població pensa que no cal educar-se en antiracisme i que en sap molt de tot. Jo fins i tot m’he trobat amb gent blanca que ha vingut a dir-me que estava equivocada, i d’una manera molt violenta. Ho han fet des d’un supremacisme blanc que legitima. El primer que cal fer és prendre consciència que estem davant una qüestió educativa. Això les dones ho veiem més clar gràcies al feminisme, que ens ha ensenyat que vivim en una societat patriarcal i ens ha assenyalat les conductes misògines, incloses les nostres. L’antiracisme fa exactament el mateix, però se centra en un altre eix d’opressió. La gent que es forma en antiracisme fa aquest procés. 

Tu fas cursos d’antiracisme per a individus i per a empreses. Què t’hi trobes? 

Sí. També faig xerrades i em consta que hi ha gent que queda remoguda quan s’adona del que dic. La població necessiteu algú amb experiència i coneixement que us guiï i us assenyali [les conductes racistes] perquè [el racisme] forma part de la vostra experiència i està tan normalitzat, que resulta difícil veure’l. Tothom necessita formació antiracista, encara que es pensi que no. Quan et poses les ulleres de l’antiracisme, ho veus tot més clar. 

Un dels errors que cometem els periodistes és el d’entrevistar les persones no blanques des del paternalisme, preguntant sempre per les experiències personals i negant-vos la identitat, o limitant-la. 

Fa uns mesos, a la membresia de les formacions que ofereixo, vam llegir Hermanito, d’Ibrahima Balde i Amets Arzallus. Em vaig estar documentant i llegint les entrevistes i em vaig quedar glaçada. En algunes ocasions l’Ibrahima Balde era presentat com a ‘immigrant’, però l’Amets Arzallus era presentat a partir de la seva professió. Això és reduir l’altre. No hi ha ningú que ho revisi, això? 

Per a dur a terme una reforma estructural de tot això que estem comentant… Què cal? Més referents, més representació, més visibilitat? 

Referents n’hi ha. El problema és que la representació pot ser una arma de doble tall. Jo soc de les que pensen que els partits autodenominats progressistes no estan fent prou perquè no hi ha polítiques activament antiracistes. No es tracta en denominar persones racialitzades al capdavant de projectes o departaments. Què fem, us posem una medalla? 

T’has sentit mai quota? 

Sí, en tota mena d’actes. També institucionals. De vegades se m’ha preguntat per experiències personals i se m’ha negat l’agència política i professional que tinc. Ni jo ni cap persona racialitzada hauria de veure’s en aquesta situació. És com asseure una dona davant d’una audiència completament masculina i demanar-li que expliqui una agressió masclista. Reflexionem perquè caiem una vegada i una altra en la pornografia del patiment dels cossos negres. Per a sensibilitzar-te, no cal que les persones que anem a les xerrades expliquem com ho hem passat de malament. Per a això hi ha pel·lícules, documentals o llibres. Si ho continuem fent, mai podrem elevar el nivell de la conversa. 

 

Crèdits de la foto: Laurent Leger Adame

Activistas relacionados y relacionadas

Mai Shanin & Iris Gur

Palestina e Israel
Derecho a la paz.

Sara López

México
Derechos de los pueblos indígenas. Defensa del medio ambiente.

Bisharo Ali Hussein

Kenia
Derechos de las mujeres. Defensa de los derechos de las personas migrantes y refugiadas

Yslem, hijo del desierto

Sáhara Occidental
Derecho a la paz. Derechos civiles y políticos.

Karima Shujazada

Afganistán
Derechos de las mujeres. Derechos de las personas refugiadas.

Desirée Bela Lobedde

Espanya
Defensant els drets humans des de Catalunya: activisme antiracista