Catalina Salazar (Talca, 1987) va estudiar Ciència Política i va ser llavors, durant els seus estudis universitaris, quan va començar a treballar amb temes relacionats amb les joventuts. En les seves pròpies paraules: “aquí és quan va començar la meva carrera com a activista”, encara que durant la seva etapa d’institut ja s’havia interessat pels drets humans. Després de llicenciar-se, va decidir conjuminar dues de les seves grans passions: la música —especialment, l’hip hop— i les ciències socials. En Social Hip hop, una organització sense ànim de lucre que fa servir la música per a treballar amb els i les joves i gent en les presons amb l’objectiu de potenciar les habilitats comunicatives, socials i personals, la Catalina va trobar la seva primera feina, però també una manera de viure i d’estar en el món. Entre 2015 i 2020, va ser coordinadora d’assumptes internacionals per a la plataforma; i en aquest període també va ser Coordinadora Regional a les Amèriques de la United Network of Young Peacebuilders (UNOY Peacebuilders, per les seves sigles en anglès).
Després de Social Hip hop, Catalina Salazar ha treballat en el projecte Multiplica pel Clima, que té com a focus la lluita contra el canvi climàtic i per la justícia climàtica en els territoris. Com ella mateixa explica, “es tracta d’una iniciativa híbrida amb activitats presencials i activitats en línia que té com a objectiu desenvolupar la capacitat i la resiliència climàtica de la joventut xilena des d’una perspectiva local”. En aquests moments, Catalina Salazar col·labora en l’espai Ruralitats Crítiques, on documenta la precarització i la desprotecció en l’àmbit rural xilè. Combina aquest treball amb l’elaboració de consultories relacionades amb la joventut i els drets humans al mateix temps que cursa un magisteri d’estudis culturals i organitza un festival de dones i literatura.
A Xile, l’1% de la població concentra el 49,6% de la riquesa total del país, la qual cosa dona una idea la forta desigualtat existent i de la bretxa social. Es tracta d’un país en el qual la fortuna es concentra en el sector de les finances, la mineria i el sector forestal, majoritàriament. A l’octubre de 2019, el govern del conservador Sebastián Piñera, mort recentment, va decidir incrementar la tarifa del transport públic. Si bé la pujada va ser d’uns pocs cèntims, aquesta decisió va fer que milers d’estudiants sortissin als carrers a protestar i va generar el que es coneix com l’Esclat social. Les protestes, massives, van posar entre les cordes al govern de Piñera, que va arribar a decretar l’estat d’emergència i va imposar el toc de queda. Els disturbis, acompanyats de greus càrregues policials contra els manifestants, van durar setmanes. L’aparició de la pandèmia per la Covid 19 va fer que es reduís la presència de manifestants als carrers, però no va detenir el malestar social.
Si bé la causa orgànica d’aquelles protestes va ser la pujada del preu del transport, la veritat és que l’esclat va tenir més a veure amb aquest malestar social que es venia forjant des de feia anys que amb la mesura concreta adoptada pel govern. Organismes com ara Human Rights Watch (HRW), Nacions Unides o Amnistia Internacional van documentar extensament les violacions de drets humans (tortura, maltractaments, detencions il·legals i arbitràries i violència sexual, entre altres) que es van produir durant aquells dies. “Entre el 18 d’octubre i el 20 de novembre de 2019, gairebé 11.000 persones van resultar ferides, entre elles, 2.000 policies, i 26 persones van morir. Més de 15.000 van ser detingudes, i en alguns casos van rebre seriosos maltractaments. Diverses desenes van sofrir lesions oculars, en la seva majoria en ser aconseguides per perdigons disparats per carabiners amb escopetes antidisturbis”, es pot llegir en l’informe de HRW. Per aquesta violència en contra dels manifestants, es va imputar a 75 agents policials, però només un dels imputats va ser condemnat, segons s’explica en HRW.
Enmig de la crisi ocasionada per l’Esclat, Sebastián Piñera va convocar, el 27 de desembre de 2019, un referèndum per a decidir si era necessari redactar una nova Constitució que substituís a la d’aquell moment, redactada en 1980 durant la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990). Malgrat haver estat lleument modificada —se li han aplicat unes 70 reformes—, el text manté les bases de llavors. La redacció d’una nova Carta Magna era una de les reivindicacions de l’Esclat social. El Plebiscit Nacional de 2020 per a preguntar als xilens i xilenes si volien una nova Carta Magna va ser convocat per al mes d’abril del 2020, però l’aparició de la pandèmia de la Covid 19 va obligar a retardar-ho fins a octubre del mateix any. A l’octubre de 2020, al voltant de set milions i mig de persones van votar, dels quals el 78,2% va optar per el “Aprovo”: sí, volien una nova Constitució.
A penes uns mesos més tard i amb tan sols 35 anys, el 21 de desembre de 2021, el progressista Gabriel Boric es convertia en el president del país amb el 55,87% dels vots. Guanyava així, enfront del seu rival de li extrema dreta, José Antonio Kast. Si bé la crisi social que havia desencadenat l’esclat social de 2019 no havia estat resolta, amb aquesta elecció, semblava que Xile volia començar de nou; fer un canvi de rumb. Boric va assumir el càrrec al març de 2022 i va continuar amb el procés constituent que la societat xilena tant semblava que anhelava. Aquest primer procés constituent, no obstant això, no va arribar a bon port. El 4 de setembre de 2022, Xile va rebutjar, amb gairebé el 61,86% dels vots, el text proposat pels progressistes. El missatge va quedar clar per la seva contundència. A pesar que el poble xilè s’havia mostrat favorable a canviar la Carta Magna del país, resulta evident que el text proposat no va convèncer. Després d’aquest fracàs, es va iniciar un segon procés constituent, en aquesta ocasió, liderat pel Partit Republicà, de tint ultraconservador. Al desembre de 2023, els i les xilenes van tornar a votar i van tornar a rebutjar el text proposat amb un 55,76% .
Com treballàveu a Social Hip hop?
Creem una metodologia de treball amb joventuts, especialment en contextos violents; amb poblacions marginades en llocs violents, com a presons, escoles vulnerables, etc. Aquesta metodologia encara vigent continua desenvolupant-se; i crec que ha estat un pas súper important per al treball amb joventuts en general. Totes aquestes experiències van ser recopilades en el llibre Hip hop 360: Cap a un enfocament de treball amb joventuts [disponible en www.academia.edu] i la iniciativa va començar a formar part de United Peace Builders, que és la xarxa de joves constructors de pau. La plataforma va entrar com a membre xilè i jo vaig ser elegida com a coordinadora regional de les Amèriques. Era el moment en el qual s’estaven forjant els Acords de pau a Colòmbia amb les FARC. A Amèrica Llatina no tenim guerres tradicionals, per dir-ho d’alguna manera, com les que existeixen a Orient Mitjà, però és un continent violent, especialment per a la joventut. És el continent on més assassinats es cometen a l’any, i les principals víctimes són els joves. El nostre primer objectiu estratègic va ser posar l’atenció sobre la necessitat de treballar el tema de la prevenció de la violència. Per desgràcia, també hi ha molts líders ambientals assassinats, sobretot a Colòmbia; així que també treballem en aquest àmbit. A partir d’aquests dos eixos aconseguim instaurar la noció que existeix molta violència a Amèrica, que cal prevenir-la, i que a més, és necessari protegir els activistes. També vam fer consultories per al Fons de Pobles de Nacions Unides i UNFPA i contribuïm a instaurar l’Agenda Llatinoamericana de Joventuts, Pau i Seguretat.
Que important és abordar els drets humans des de l’àmbit de la cultura? Deu aquesta tenir sempre un component polític?
La cultura és una eina per a treballar la cohesió social i la prevenció de la violència. Em sembla una eina molt poderosa, sobretot, en aquests temps. Però jo no crec que l’art sempre hagi de tenir aquest component polític directe; sí que crec, no obstant això, que l’art genera pau, perquè considero que on hi ha art, no hi ha violència. O almenys, hi ha menys. Crec que l’art i la cultura sempre són eines per a la cohesió social. Respecte que hi hagi artistes que vulguin fer un art menys polític, això sí. D’altra banda, hi ha hip hop que és súper combatiu i que té un discurs violent; però jo personalment prefereixo no criminalitzar aquests discursos. Prefereixo que la violència existeixi en l’art al fet que existeixi en la vida real. Sempre és preferible que es canti sobre la violència al fet que s’exerceixi.
Com et vas involucrar en l’Esclat social de 2019?
Jo ja havia format part de les revolucions estudiantils anteriors, que estan molt connectades. L’Esclat de 2019 va ser sorprenent i impactant. Tot es va posar molt violent. En aquell llavors jo ja havia estat treballant en la construcció de la pau, i al principi no sabia com involucrar-me amb un rol que em fes sentir còmoda. Anava a les marxes, però quan es posava lletja la cosa, me n’anava; m’estressava molt. El que sí que feia era anar a buscar a les persones que havien estat detingudes, parlar amb la policia, etcètera. Em vaig dedicar a fer aquesta labor de suport. Després va sorgir una cosa de la qual no es parla tant: l’aparició d’iniciatives comunitàries espontànies, com les olles comunes o els consells. Va succeir en tot el país. Va ser una cosa que va aparèixer sense haver-ho planejat, amb una vocació comunitària i cooperativa.
En què consistien aquests consells?
Ens ajuntàvem en les places, de manera informal, per abordar temes de manera comunitària. Parlàvem d’educació cívica; i en aquests consells es va començar a gestar la demanda per la nova Constitució. D’aquí em vaig involucrar en la campanya per l’aprovo [el primer plebiscit]. Vaig formar part de l’Assemblea Popular de la Dignitat. A partir del moviment van sorgir moltes organitzacions territorials i això va modificar l’estructura política a Xile.
Però es va perdre el plebiscit.
Sí, però l’assemblea continua. En aquests moments treballem amb temes com la ruralitat, l’art o l’educació cívica. A la primera [proposta de modificació] li tinc molt afecte, era la meva Constitució. Per a mi [que es rebutgés] va ser una sorpresa, una galleda d’aigua freda. Ens vam adonar que era una cosa que s’havia forjat des dels moviments socials, des de l’independent.
Què creus que va succeir?
Crec que va ser un tema d’energia social: ja no quedava energia, la gent s’havia desencantat. També és cert que la proposta era molt avantguardista i que buscava la desaparició del centralisme de l’Estat i li donava més poder a les regions. Va haver-hi qui ho va percebre com un canvi abrupte i extrem; i una part important de la ciutadania no ho va entendre.
Fa tan sols uns mesos s’ha presentat una altra proposta, aquesta vegada liderada per l’extrema dreta. També ha fracassat. Què ha passat?
Aquest segon procés ha estat protagonitzat pels partits, sobretot pels sectors hiperconservadors. Crec que hi ha hagut falta de participació i d’implicació. Crec que el poble xilè és bastant de centre. En definitiva: la ciutadania no li va comprar el conte a ningú: ni als uns ni als altres. També dic que aquesta última proposta constitucional em semblava perillosa, perquè era una espècie d’oda al conservadorisme. No oblidem que era una proposta que venia de l’extrema dreta, amb molts ‘amarraments‘ des de l’inici.
Parlant de conservadorisme: fa pocs mesos, l’ultradretà Javier Milei va guanyar les eleccions a l’Argentina. Com ho veieu des del país veí?
El tema de l’elecció de Javier Milei és complex. Jo ideològicament no tinc res a veure amb ell; em sembla una persona extrema i em sembla perillós perquè aquests tipus de dretes extremes tendeixen a ser autoritaris i acaben governant a cop de decret, com ara Trump o Bolsonaro. Vull dir, no obstant això, que crec que el fenomen Milei respon, en part a l’abús que diferents Governs han fet a l’Argentina, on fa almenys vint anys que van malament les coses. Això, al meu parer, va començar amb Menem, i d’aquí han tingut una sèrie de polítics irresponsables que han venut el país i que han jugat amb la inflació. Sento que Milei és un fenomen molt extrem però que és la resposta a una sèrie de governs corruptes i irresponsables. Moltes vegades, aquests nous feixismes i conservadorismes són la resposta reaccionària als abusos d’uns certs grups. A l’Argentina s’ha abusat del poble, i no reconèixer-lo és una injustícia.
Finalment et volia preguntar sobre la memòria històrica. Enguany es compleix el 50 aniversari del cop d’estat de Pinochet. Com es relaciona el poble xilè amb aquest passat?
En la transició cap a la democràcia, a Xile va haver-hi una espècie de camí de veritat i justícia. La demanda era molt forta. El tema de la justícia, no obstant això, continua sent un assumpte delicat. Hi ha militars en la presó que s’estan morint i s’estan portant a la tomba memòries, records i veritats, llavors cal veure com aconseguir major veritat, amb aquesta amenaça permanent d’oblit. Xile, a més és un país molt segmentat i segregat on es conversa poc sobre el tema. Existeixen dos mons enfrontats i polaritzats. Hi ha un sector molt de casta, molt sectari i això és un obstacle per a generar una veritable cultura de drets humans; perquè per a això, primer cal asseure’s a conversar i entendre que els drets humans tenen a veure amb la dignitat humana. També veig que en alguns grups d’esquerres existeix una certa doble moral, que surt a la llum quan es parla de Veneçuela o Cuba, per exemple. Si es defensen els drets humans, cal defensar-los sempre, i en tots els llocs.
