Justino Piaguage, president de la Nacionalitat Originària Siekopa’ai (Equador), és una de les veus més reconegudes en la lluita del poble Siekopa’ai per la recuperació dels seus territoris ancestrals, dels quals van ser desplaçats durant la guerra entre l’Equador i el Perú (1941-1998). A banda de la guerra, que va provocar el desplaçament de desenes de persones i va dividir famílies (algunes es van quedar al Perú i d’altres, a l’Equador) i la lluita per la recuperació d’un territori que els pertany (Kokaya, Pëkëya i Wajoya), Justino Piaguage i el seu poble fa anys que han de fer front a la desforestació, la caça i la pesca il·legals i l’ús agrícola abusiu de la zona en la qual es troben. Per si no fos prou, la Nacionalitat Originària Siekopa’ai també és una de les afectades per l’explotació de la terra i la contaminació produïda per la multinacional Chevron-Texaco. Justino Piaguage fou un dels primers demandants en el cas internacional contra Chevron-Texaco al Tribunal Permanent d’Arbitratge de La Haia i és un dels representants de la Unión de Afectados por Chevron-Texaco.
Els Siekopa’ai són una nació originària de la selva Amazònica i es troben en un territori que comprèn l’Equador i el Perú, en el triangle que queda entre els rius Putumayo, Aguarico i Napo. A l’Equador, la nació Siekopa’ai actualment és d’unes 800 persones; i al Perú consta d’uns 1.200 membres. En total es tracta d’una nació d’unes 2.000 persones al món. Els historiadors calculen que en el passat aquesta nació comptava amb 20.000- 40.000 membres; però van patir els efectes de la colonització i la introducció de noves malalties arribades de fora que van fer que la població disminuís de manera dràstica. Aquest nombre tan reduït d’integrants, el procés d’assimilació, el desplaçament forçat a causa de la guerra entre l’Equador i el Perú (1941-1998) i les constants agressions en forma d’invasions del territori fan que els Siekopa’ai siguin altament vulnerables a l’extinció, tant física com cultural. Davant aquesta situació, la protecció jurídica de les comunitats és una de les pedres angulars per a la protecció del territori ancestral.
Per entendre la història recent del Poble Siekopai, ens hem de remuntar al 1941, quan va esclatar la guerra entre el Perú i l’Equador, i va començar el desplaçament d’aquesta nació originària a causa de la militarització de les zones en disputa. El territori ancestral dels Siekopa’ai, Pë’këya, es troba a la frontera —un concepte que els Siekopa’ai no tenen—entre aquests dos països, va ser declarada àrea d’interès per a la seguretat nacional. Els anys de la guerra, que va durar fins al 1998, van significar la destrucció del teixit social i territorial dels Siekopai. Moltes famílies van ser separades i el territori va quedar devastat. Els Siekopa’ai van haver de marxar del seu territori ancestral. Justino Piaguage ho explica així: “Un cop es va signar l’acord de pau, el 1998, els Siekopa’ai del Perú i de l’Equador ens vam reunir a Wajoya [Perú] i es va fer la primera trobada. Va ser liderada per la meva àvia, que coneixia les famílies Siekopa’ai que havien quedat al Perú abans de la guerra. Feia mig segle que no es veien! Amb la fi de la guerra va renàixer l’esperança de poder-nos trobar i reconstruir familiarment; així que ens vam començar a organitzar per tal de consolidar la nostra lluita i reclamar els nostres territoris ancestrals: Kokaya, Pëkëya i Wajoya. Ho vam fer a través de la creació de l’Organización Indígena Secoya del Ecuador i l’Organización Indígena Secoya de Perú.
A banda dels efectes de la guerra, aquesta nació originària, ara dividida entre dos països, ha hagut de fer front, durant les últimes dècades, a la intervenció d’empreses petrolieres al territori i la posada en marxa de les plantacions de palma africana, que suposen una gran amenaça per al seu mode de vida, les seves tradicions culturals i la seva supervivència.
Els Siekopa’ai van ser desplaçats de Pë’këya, territori també conegut com a Lagartococha —per la gran quantitat de salamandres que poblen el terreny— el 1941, quan va esclatar la guerra. Des de la dècada dels noranta, aquesta nació originària reclama, al Ministeri d’ambient de l’Equador, l’adjudicació d’aquest territori, de gran importància per al poble originari: a Pë’këya est troba la cascada Ñañë-Jupo, on, suposadament va viure el déu Ñañë-Paina i altres éssers importants de la cultura Siekopai. És en aquest indret on els Siekopa’ai tenen les seves arrels, juntament amb els territoris de Kokaya i Wajoya, també reclamats. De fet, va ser a Lagartococha on els Siekopa’ai van tornar quan va esclatar la pandèmia ocasionada per la Covid-19 a la cerca de plantes medicinals i de respostes.
Si bé el 1998 es va signar l’acord de pau entre l’Equador i el Perú respecte al control de les fronteres, no va ser fins al 2021 que es va emetre una resolució a favor dels Siekopa’ai en la qual s’assenyalava la responsabilitat del Ministeri d’ambient i el Ministeri de Defensa per la vulneració dels drets dels Siekopa’ai. “Es van disposar mesures de reparació que havien de ser dutes a terme amb urgència i es va ordenar l’expedició d’un títol de propietat sobre el territori que reconegués que la Nació Siekopa’ai n’és la seva propietària ancestral”, explica Amazon Frontlines, una organització formada per advocats en drets humans, activistes ambientals, científics especialitzats en salut ambiental, periodistes, agricultors, cineastes i antropòlegs que lluiten i donen suport a les lluites dels pobles originaris en la seva defensa del dret a la terra, la vida i la supervivència cultural de l’Amazònia.
Com la resolució del 2021 no va tenir cap efecte pràctic, el setembre del 2022, els Siekopa’ai van decidir denunciar el govern equatorià per no haver-los reconegut com a administradors ancestrals de Pë’këya. En el moment que s’escriuen aquestes línies s’està duent a terme el procés, que inclou el testimoniatge de persones grans, líders de la comunitat, joves i infants i la presentació d’evidències de tota mena que demostren que ells són la nació originària del territori reclamat. “Si guanyem nosaltres, l’Estat apel·larà la decisió i el cas passarà a la segona instància. Tornarem a acudir a la cort provincial. Llavors, si tornem a guanyar, l’Estat podria posar un recurs de cassació, i en aquest cas aniríem a tercera instància, que ja és la cort constitucional. Si perdem, serem nosaltres qui recorrerem”, explica Justino Piaguage.
Del 1964 i fins al 1990 l’empresa multinacional Texaco (comprada per Chevron l’any 2001), va operar a l’Equador. Va extreure milions de barrils de petroli i va ocasionar un ecocidi sense precedents: abocaments tòxics de petroli i altres productes químics, contaminació del sòl i les aigües subterrànies, provocació d’incendis descontrolats, etcètera. Les comunitats afectades, entre les quals es troben els Siekopa’ai, van demandar l’empresa, que sempre s’ha negat a assumir la seva responsabilitat. “Malgrat que, en l’acord d’explotació, la transnacional es comprometia a utilitzar les tecnologies més segures de l’època, això mai va ocórrer. A l’Equador, Texaco va decidir no emprar una tecnologia que havia patentat i que disminuïa considerablement els impactes negatius de les operacions extractives, encara que ja la feia servir als Estats Units. La transnacional va decidir deliberadament aplicar tècniques obsoletes, la qual cosa li va reportar majors beneficis econòmics. Durant els anys en què Texaco va estar a l’Equador, va perforar i va operar 356 pous de petroli i va obrir almenys 1.000 piscines a la selva, algunes de manera clandestina, on es llançaven residus de tota mena”, es llegeix en un informe del Ministeri de Relacions Exteriors i de Mobilitat Humana del govern de l’Equador. Si bé les comunitats que van demandar van guanyar el judici en territori equatorià i es va pactar una indemnització milionària de Chevron-Texaco cap a les persones afectades, la multinacional va recórrer i va denunciar l’Equador davant el Tribunal de La Haia, on es va exonerar Chevron-Texaco de les seves responsabilitats.
Quin és el valor espiritual de Pë’këya?
Per què és tan important aquest indret per a la nació Siekopa’ai? Els nostres avantpassats van haver de fugir de Pë’këya a causa de la guerra, però els nostres avis hi van anar tornant de manera esporàdica, sempre amb molta cura de no ser descoberts pels grups militars. Pë’këya és el nostre territori ancestral: allà es van signar tots els pactes entre els nostres avantpassats i els éssers no humans, per tant, Pë’këya és el bressol de la nostra mitologia. Allà es troben el camí cap a la immortalitat i el món superior —descobert pels nostres ancestres a través de la pressa de yagé—; també s’hi troba el lloc on vivia el déu Siekopa’ai, etcètera. Tot el nostre llegat cultural es troba allà; i és per aquest motiu que hem d’estar vinculats a aquest territori: és sagrat per a nosaltres. Aquí [el lloc on viuen les comunitats Siekopa’ai actualment] estem envoltats d’activitat petroliera i de monocultius de palma. Els territoris van ser entregats pel govern equatorià mitjançant concessions. Aquestes activitats amenacen la nostra existència cultural.
Com els afecta, el monocultiu de palma africana?
Ens afecta de diverses maneres. Per exemple, el monocultiu de palma africana al nostre territori compta amb unes 20.000 hectàrees i disposa d’una planta extractora on es treballa amb l’oli que se’n extreu. L’aigua resultant dels processos és col·locada en unes piscines, però com a l’Amazònia plou molt, aquestes piscines sovint es desborden i l’aigua va a parar al riu. És aigua tòxica i moren molts peixos; peixos que nosaltres consumim. Aquest és un dels impactes. D’altra banda, les carreteres utilitzades per a aquesta activitat fan que els colons puguin arribar fins al nostre territori per a pescar i caçar il·legalment. Fa temps que fem monitoratge de la zona i hi hem detectat furtius. Quan els hem trobat, els hem cridat l’atenció, hem aplicat la justícia pròpia i els hem retirat les armes i els béns que portaven. De cara als pròxims mesos hem preparat una campanya potent per aturar aquestes pràctiques i en defensa del territori.
La nació Siekopa’ai forma part de l’Alianza Ceibo. Quin és el propòsit d’aquesta organització?
L’Alianza Ceibo està integrada per quatre nacionalitats de la selva amazònica de l’Equador: els A’i Kofan, els Siekopa’ai, els Siona i els Waorani. Som pobles amb poca densitat poblacional i hem creat aquesta aliança per tal de buscar suport entre nosaltres. L’organització executa i l’aliança busca suport financer per a les activitats en defensa del territori.
Quines són les principals activitats econòmiques de la nació Siekopa’ai?
D’una banda, tenim persones que es dediquen als serveis professionals: professorat, auxiliars d’infermeria, etc. També hi ha una part important de la població que es dedica a acompanyar en processos turístics, a través dels quals expliquem a la gent que ens visita aspectes sobre la nostra identitat cultural. D’altres es dediquen al cultiu del cafè i la piscicultura. Aquesta activitat última és la que jo faig. Tenim una associació de dones que venen ají negre dels Siekopa’ai, iuca, etc. Fem de tot!
Quan va esclatar la pandèmia ocasionada per la Covid-19 vostès van tornar a Pë’këya.
Vam anar a Pë’këya a buscar respostes i alternatives. Quan van arribar els primers casos de Covid a la comunitat, vam pensar: si és una malaltia que arriba de fora, ells tindran la solució [amb aquest ells, Justino fa referència a les persones blanques i occidentals]; però vam veure que no era així. Al centre de salut ens donaven pastilles de paracetamol que no funcionaven. Van morir dos avis de la comunitat. I aquí ens vam adonar que la medicina occidental no ens salvaria. Vam organitzar una expedició a Pë’këya per tal de recol·lectar plantes ancestrals que utilitzaven els nostres avantpassats. Durant algunes setmanes van anar casa per casa per tal de recollir els testimonis dels avis i àvies i perquè ens diguessin què havíem de recollir. Així que vam anar a Pë’këya. Va ser una alternativa que van funcionar. [El territori de Pë’këya és considerat reserva de producció faunística i és una àrea protegida per l’estat equatorià. Si bé això implica que es treballa per la conservació dels territoris, també dificulta el retorn i control d’aquest terreny per part dels Siekopa’ai].
Vostè va ser i és un dels rostres coneguts del cas contra Chevron-Texaco.
Vaig ser un dels primers signataris de la demanda, tenia divuit anys quan vaig signar. Sempre he estat involucrat en aquesta lluita perquè es faci justícia, a pesar de les adversitats que hem hagut d’afrontar. A l’Equador vam guanyar a totes les instàncies; i hem demostrat fins a l’avorriment que la contaminació produïda per Chevron-Texaco ens continua afectant. El terreny continua emanant substàncies tòxiques i la gent continua morint! Al Tribunal de La Haia, l’estat equatorià va perdre contra Chevron-Texaco, però nosaltres ja havíem guanyat, perquè es va demostrar que teníem raó. El que pretén Chevron-Texaco és no pagar les indemnitzacions a les 30.000 persones afectades per la seva activitat a l’Amazònia.
Com veu la nació Siekopa’ai en vint o trenta anys?
Sento temor, perquè soc testimoni de com les persones sàvies del nostre Poble es van perdent perquè es moren i veig com ens estem materialitzant. Estem perdent la nostra part espiritual a causa de l’ús de les tecnologies i la pressió social i econòmica. No obstant això, també soc optimista, perquè veig com alguns joves reclamen la identitat Siekopa’ai i entomen el lideratge de la causa. En els últims anys veig més joves actius, més compromís en el lideratge de les comunitats Siekopa’ai.
Comenta l’ús de les tecnologies… Com les utilitzen els Siekopa’ai?
Les tecnologies tenen molts avantatges i molts desavantatges. S’han de saber utilitzar i aprofitar-les de manera que ens beneficiï. La tecnologia ens ha permès veure la fortalesa del nostre territori i ens ha permès millorar la nostra comunicació amb el món. Som una nació molt petita i patim moltes amenaces, per això és important que la gent ens conegui. Ara sentim que la comunitat ens ajuda, i tenim amics arreu del món que ens acompanyen en els nostres processos de lluita. És la nostra finestra al món.
