L’any 2011 va fundar el moviment de protesta “Resistencia pacífica La Puya” en contra projecte miner Progreso VII Derivada, que pretenia extreure or i plata dels municipis de San José del Golfo i San Pedro Ayampuc. El moviment, ha esdevingut un referent a Guatemala.
La seva tasca de defensa del medi ambient i els drets humans l’ha situat en una posició de risc extrem. Al juny del 2012, va ser víctima d’un atemptat contra la seva vida. Dos homes que circulaven en moto van aturar-se al costat del vehicle de Oquelí i van disparar-li. Va aconseguir sobreviure però duu una bala allotjada molt a prop del fetge. Els responsables de l’atac continuen impunes.
A més, l’activista ha estat criminalitzada i involucrada en diversos processos judicials. No és un cas aïllat. L’informe de 2017 de la Procuradoria de Drets Humans de Guatemala, que alerta de la greu situació en què viuen les defensores i defensors de drets humans del país, adverteix que “en els darrers anys s’ha utilitzat el dret penal de manera indeguda per bloquejar la feina de les persones defensores de drets humans”.
Viu a l’Estat Español des de fa ja 3 anys. Es tracta d’un desplaçament forçós polític, doncs va haver de sortir del país per culpa de les amenaces que rebia contínuament per la seva tasca de defensora del territori. A dia d’avui ja li han concedit l’asil polític i des de fora de Guatemala continua involucrada amb la resistència al seu país, però amb molta més seguretat.
Oquelí segueix amb la convicció de seguir lluitant pels drets humans i a favor de la justícia i continua participant en nombrosos actes públics, on denuncia la duresa de les lluites que lideren les defensores de la terra llatinoamericanes. Des d’aquesta banda de l’Atlàntic continua denunciant els vincles entre l’activitat de les empreses transnacionals i les vulneracions de drets humans que es produeixen a Amèrica Llatina.
“He après que des d’aquesta banda també es pot fer molt per denunciar i aturar aquests megaprojectes”
Així mateix està també vinculada a diverses organitzacions que treballen amb persones migrades a l’Estat Español i treballa en la defensa del territori-cos amb el grup de TZK’AT, Red de Sanadoras Ancestrales del Feminismo Comunitario, que va néixer a Guatemala l’any 2015. Es tracta d’una organització formada per dones maies que s’autodenominen feministes comunitàries i que participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització i que lluiten per la vida a les seves comunitats.
Vas encapçalar el moviment de Resistencia pacífica La Puya, un referent de lluita a nivell nacional i l’única resistència encapçalada per dones al país. Com va començar l’organització?
Quan vaig participar en la fundació de la Resistencia de La Puya, al 2011, la meva tasca es va centrar a fer incidència, parlar amb les comunitats, explicar quins problemes comportava la mina, i exposar el paper tan important que havíem de jugar les dones en la resistència.
Aleshores, les dones van començar a venir a les reunions, i van entendre que havíem de posar-nos al capdavant de la lluita. Perquè l’estratègia de l’empresa i del govern era enviar la policia a reprimir. De seguida, la policia començava a agredir els homes, els empenyien, i els homes responien… se’ls enduien a la presó. Ens quedàvem sense gent. Nosaltres fèiem barricades de dones, cos a cos, i per a la policia era un delicte tocar-nos. Ho feien, però ja eren ells els qui perpetraven el delicte.
A escala nacional, La Puya ha estat l’única resistència en què hem aconseguit posar els homes darrere. Val a dir que en altres lluites, el paper importantíssim que hi han jugat les dones ha estat invisibilitzat. Sempre són els homes qui es posen al davant, fan de portaveus i fan declaracions. A La Puya no ha estat així, hi hem sigut totes, en col·lectiu.
Per ordre de la Corte suprema de Justícia s’hi ha cancel·lat totalment la llicència d’explotació de la mina. És una lluita guanyada?
Sí. Des del moment que nosaltres vam crear el precedent que no permetríem l’ingrés ni la sortida de més cotxes i màquines al projecte, ja estàvem guanyant. L’empresa ha sol·licitat empara després del dictamen de la Cort Suprema de Justícia, però penso que encara que ho continuïn intentant, el projecte no podrà tirar endavant. Les comunitats i la resistència de La Puya han rebut suport de totes les lluites a escala nacional. Si l’empresa intentés tornar a treballar, vindrien totes les comunitats del país.
El perill, però, és latent
Legalment hem guanyat la lluita. La resistència ha aconseguit l’objectiu que es cancel·li, però com que vivim en un sistema tan corrupte (quan les lleis no estan a favor les desobeeixen) el moviment continua vigilant. Encara es fan torns en el punt de resistència tot i que la minera té prohibit remoure una pisca de terra.
Tot i que sembla que hagi baixat l’ofensiva de les mines, estic segura que tenen la intenció d’entrar per altres àrees del país i que faran mans i mànigues per a intentar tenir algun vincle amb la minera que nosaltres hem aturat.
El nostre moviment de resistència pacífica, va guanyar, però estem en resistència perquè poden entrar per altres bandes.
La conjuntura actual del país no ajuda
Gens. El president Alejandro Giammattei és del partit Vamos, un partit que prové de l’extrema dreta i que reprimeix els moviments en defensa del territori. És, a més, un titella a favor de les multinacionals. Les empreses mineres sempre són de fora, però ell manté que és beneficiós que vinguin, per les empreses d’aquí, perquè les d’aquí són les que mouen la terra.
Què passa amb les consultes prèvies informades?
De fet ara és l’empresa que està promovent que es faci la Consulta comunitària, ho veuen com una última estratègia després que se’ls hagi cancel·lat la llicència. Pensen que poden convèncer la gent perquè l’accepti.
Igualment, però, les consultes prèvies acaben no sent vinculants. He seguit totes les que s’han fet a nivell nacional i a la llarga no les vinculen. Juguen amb la gent i ens cansen. La consulta hauria de ser “prèvia i informada” i no informen.
Creus que poden comprar la gent, inclòs després de la resistència?
S’aprofiten de la desinformació. En l’àmbit nacional i arreu del país, hi ha molta consciència, però en fa falta més. Arriben als pobles on la gent no te educació ni salut, punt que s’ha agreujat, i molt, en aquests temps de pandèmia.
Els ofereixen el famós “desenvolupament “i una promesa de feina. La gent, de bon inici, veu bé l’oferta. Jo he estat en contacte amb comunitats (amb un altre nom, és clar, per cuidar la meva seguretat), i sí que hi ha casos en què s’han comprat terrenys a famílies dient-los que era per cultivar cafè i productes agrícoles. Nosaltres sabem que no és cert i que és gent de l’empresa la que els enreda. El que estan fent ara és oferir feina i hospitals.
Això em preocupa molt perquè juguen amb la necessitat. És com oferir pa i aigua a gent que fa temps que no menja. Això està passant. He sabut que recentment li han comprat a una família un terreny que té moltíssim or i que a cada fill (8) els ha tocat 8 milions de Quetzals (uns 800 euros).
Com es pot revertir aquesta situació?
La força per guanyar la massa d’impunitat i saquejos es troba en la joventut. Per això, m’interessa que els joves que estan estudiant s’adonin del seu paper i es llegeixin la consciència. Perquè si esdevenen enginyers, químics o biòlegs, per exemple, treballin professionalment i amb sensibilitat, i no es moguin pels diners que ofereixen les multinacionals. Cal que hi hagi la consciència que un anell no pot costar sang.
També es criminalitza les defensores
Terrible enfrontar-se a la justícia sense haver fet res. A Guatemala, però no és només que ens puguin posar a la presó sinó que inclús dins de la presó i en connivència amb el crim organitzat, han matat a gent.
És tant el que ens ha passat, que la por se’ns n’ha anat. El que passa és que, quan pensem en el risc que corre la nostra família ens paralitzem… aleshores sí.
Tot i l’elevat preu personal que estàs pagant pel teu compromís, quines victòries en l’àmbit personal té per tu la Resistència a La Puya?
El fet d’estar viva ja és, per a mi, una victòria. Un altre èxit és la importància que s’ha donat a les dones, haver aconseguit que la seva lluita sigui més visible i apreciada al meu país. A més, el projecte miner ha estat aturat. Cada pas que hem fet ha valgut la pena.
A nivell personal tinc molta satisfacció per ser la primera dona en la resistència la fundadora de la resistència i després es van unir cents i mils de dones. Per a mi això és una satisfacció molt gran que em fa mantenir-me en el compromís quan de vegades em deprimeixo.
L’exili és un preu molt elevat.
És molt difícil estar fora del país. Ningú vol marxar, i quan t’obliguen a fer-ho és molt dur. És un dol molt dur. Però quan me’n recordo d’aquestes dones que encara s’aixequen amb l’exemple de lluita pacífica que vam fer a la Puya, em puja l’ànim.
A nivell nacional puc dir que la resistència de la Puya ha estat un referent de com lluitar exigint els nostres drets sense violentar els dels altres ni usar la violència. Hem demostrat que, encara que costi i provoqui dolor, sí que es pot lluitar pacíficament per exigir els nostres drets.
Hem de seguir conscienciant dels drets que tenim i informant. No s’hi val que protegeixin a les multinacionals amb la seguretat que nosaltres paguem amb els nostres impostos. Aquesta va ser una de les meves demandes principals a Guatemala.
Com connectes la Resistencia de La Puya amb altres lluites a nivell estatal?
La Puya ha esdevingut un referent perquè ha mantingut una lluita no violenta que no han pogut aturar. Lamentablement, altres lluites han caigut en la provocació d’empresa i govern. Nosaltres creiem que l’únic que fan és defensar-se, però cauen en delicte, se’ls criminalitza i se’ls empresona. Això desgasta molt, i finalment l’empresa i el govern guanyen. No ha estat fàcil, però a La Puya hem pogut suportar la provocació i la criminalització. De fet, empresa i govern no han aconseguit provar el que havien inventat per criminalitzar-nos.
Què queda per fer?
M’agradaria que les organitzacions que lluiten per la defensa del territori s’unifiquessin, que ens uníssim. Quan estem a primera línia ens sentim soles, però hi ha molta gent darrera nostre i també moltes organitzacions defensores de drets humans. Crec que hauríem d’unificar-nos més perquè ells aprofiten que no som del tot un front comú. La unió, fa la força!
