L’Asria Mohamed va néixer i créixer als campaments de refugiats sahrauís a Algèria. Periodista i artista, actualment viu a Oslo (Noruega), des d’on continua treballant per la causa sahrauí a través de conferències i esdeveniments públics. La seva tasca divulgativa sobre la qüestió sahrauí a través del Comitè Noruec de Suport al Sàhara Occidental es complementa amb el treball i l’assessorament a totes aquelles persones interessades en el tema. La periodista presenta i produeix un pòdcast sobre la causa del Sàhara Occidental i en els últims anys ha centrat els seus esforços a tirar endavant un projecte molt personal: Jaimitna.
Jaimitna ve de haima, i és un projecte d’art i narrativa sobre els drets humans. És una instal·lació artística que consisteix en una haima; a dins hi ha melfes de diferents dones sahrauís defensores dels drets humans i cada una té associada un QR que et porta a la seva història. “La documentació de la història i les històries és molt important. Una de les raons per les quals la causa del Sàhara Occidental no es coneix fora d’Espanya o fora del Sàhara és perquè hi ha una manca de documentació i una manca d’escriptura, ja que la nostra cultura és oral. Som una societat molt oral, la qual cosa és bona, però quan estàs oprimit i sota ocupació, es converteix en una debilitat: nosaltres no escrivim la nostra història, però el Marroc sí que ho fa”, explica l’Asria durant aquesta entrevista. La defensora insisteix que una de les seves tasques com a defensora és “combatre la narrativa marroquina i l’apropiació cultural”.
Tot i haver crescut en els camps de refugiats, l’Asria Mohamed no té un record trist de la seva infància. “Vaig tenir una infància feliç: no teníem hora d’anar a dormir i jugàvem descalços. No teníem massa coses però érem feliços. No t’adones de com és la teva vida perquè tothom viu en les mateixes condicions. Quan surts dels camps és quan t’emportes la sorpresa i penses: ‘perquè a nosaltres?’”, explica. “Llavors la tristesa es converteix en ràbia, perquè t’adones que això passa per l’ocupació i perquè la comunitat internacional ho permet. Insisteix en el fet que dues veritats poden ser perfectament viables al mateix temps: “Vaig tenir una infància feliç, però no era una infància perfecta. Vaig tenir una infància feliç al mateix temps que patia desnutrició, però jo només recordo les coses bones”.
El Sàhara Occidental, cinquanta anys d’ocupació i oblit
La història de l’Asria Mohamed és la de tantes i tants sahrauís que han nascut i crescut en els campaments de refugiats a Algèria. Territori no descolonitzat, l’any 2025 es van commemorar els cinquanta anys de l’ocupació del Sàhara Occidental per part del Marroc. Concretament, el 6 de desembre del 1975, més de 300.000 marroquins van arribar procedents del nord i van ocupar el territori sahrauí. Aquest esdeveniment, que marcaria l’inici de l’ocupació, va rebre el nom de “la Marxa Verda”. Abans d’aquest moviment, orquestrat pel monarca que regnava en aquell moment, Hassan II, el Sàhara Occidental era considerada la província 53 de l’Estat espanyol.
Si bé el Govern espanyol, que fins a aquell moment administrava el territori, es va comprometre a organitzar un referèndum, això mai va passar. Una mica abans, el 1973, s’havia creat el Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra y Río de Oro; que més tard es convertiria en el què avui coneixem com a Front Polisario. Quan els atacs militars per part del Marroc al territori ocupat es van intensificar, una part important dels sahrauís es van veure obligats a marxar. Es van instal·lar en camps de refugiats al país veí, Algèria. La situació s’ha mantingut així fins al dia d’avui. Els que es van quedar al Sàhara Occidental, i també les generacions actuals han de conviure amb la repressió del règim marroquí, les detencions arbitràries i les persecucions. La llibertat no és una opció al Sàhara Occidental, però tampoc no ho és a la resta del Marroc, ja que aquest és un tema tabú per a la població.
L’Estat espanyol va marxar del Sàhara Occidental de manera definitiva el 1976; Mauritània, que s’havia quedat una part del territori en els Acords de Madrid —signats entre aquest país, el Marroc i Espanya el 1975—, es va retirar del Sàhara Occidental el 1979. El 1991, l’ONU va establir la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental (Minurso) i es va signar l’alto el foc (fins aquell any s’havia dut a terme una lluita armada intensa entre el Front Polisario i l’exèrcit del Marroc). Tot i que oficialment no hi ha una guerra oberta entre ambdós bàndols, la realitat dista molt del què hi ha escrit en paper i el conflicte i la repressió continuen sent els protagonistes dia rere dia en els territoris ocupats.
Els Acords d’Abraham
La signatura dels Acords d’Abraham, el desembre del 2020, han suposat un punt d’inflexió en aquest conflicte. A través d’aquest acord, el Marroc va normalitzar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb Israel, cosa que va fer que els Estats Units reconegués el domini del Marroc sobre el Sàhara Occidental. El 2023 també Israel va reconèixer la sobirania marroquina sobre el territori sahrauí. Un any abans, el 2022, i de manera unilateral i sense consulta parlamentària, el Govern espanyol va iniciar una nova etapa de relacions bilaterals amb el Marroc i va canviar la seva postura sobre el Sàhara Occidental.
De manera més recent, el 31 d’octubre del 2025, l’ONU va presentar la resolució 2797, per la qual es renova el mandat de la Minurso fins al 31 d’octubre de 2026 i s’obre una porta a la consolidació del domini del Marroc al territori. Durant la votació es van abstenir la Xina i Rússia. La nova resolució atorga a “la regió autònoma del Sàhara” una sèrie de competències, però assumptes cabdals com la religió, la Defensa o Exteriors continua en mans del règim marroquí. En aquest context, el referèndum es contempla com una opció, però no com quelcom incondicional.
En últim lloc, és important destacar que, tot i que durant l’últim any al Marroc han tingut lloc una sèrie de protestes protagonitzades per la Generació Zeta, la joventut —i en general la població marroquina— continua sense mirar cap a les reivindicacions d’autonomia del Sàhara. Juntament amb el no qüestionament del rol de la monarquia, aquesta és una de les línies vermelles del país. Mentrestant, els refugiats a Algèria continuen vivint en condicions infrahumanes i els sahrauís que encara viuen a Sàhara Occidental són sotmesos a la repressió i la violència. El bloqueig mediàtic per part del règim marroquí fa que la majoria d’informacions sobre què passa en els territoris ocupats no transcendeixi internacionalment, el qual converteix el conflicte en una guerra oblidada.
Quina és la història de l’Asria Mohamed i perquè et dediques a la defensa dels drets humans?
Vaig néixer i em vaig criar als camps de refugiats sahrauís, i vaig fer els meus estudis de periodisme a Algèria. Després vaig treballar a la ràdio sahrauí als camps de refugiats, i vaig arribar a Noruega a finals del 2010 a través d’un programa d’intercanvi. Més tard vaig fer un màster en comunicació i mitjans. Aquesta és la història de molts immigrants, o de la majoria: el pla mai va ser quedar-me. Una de les raons darrere de l’elecció d’estudiar comunicació va ser per poder explicar la història dels sahrauís.
Quan vaig arribar per primera vegada a Noruega, em vaig sorprendre. Quan era als camps, de petita, sempre veia estrangers que venien a visitar-nos, sobretot espanyols. Venien fotògrafs i ens feien fotos; també gent de l’ONU. I en el meu cap, pensava que tothom sabia què era i en quina situació es trobava el Sàhara Occidental. Però quan vaig arribar a Noruega em vaig adonar que això no era així. Tot sovint, quan em presentava i deia que era del Sàhara Occidental, la gent no en sabia res. ‘És un país?’, em preguntaven. Vaig veure que molta gent no sabia res de nosaltres; i que a Noruega no hi havia a penes sahrauís. Vaig pensar que calia fer quelcom al respecte, i vint anys després, a això em dedico.
En què consisteix el teu treball amb el Comitè Noruec de Suport al Sàhara Occidental?
Abans de treballar amb el Comitè, i durant molts anys, simplement era una sahrauí que no parlava noruec, que no coneixia gaire bé el país i que lluitava per aconseguir els papers. Però, si trobava qualsevol ocasió per a parlar del Sàhara Occidental, ho feia. A finals del 2015, vaig començar a treballar amb el Comitè Noruec de Suport al Sàhara Occidental. Som una organització petita, bàsicament som dues persones. El 80% de la meva feina consisteix a viatjar per Noruega i fer xerrades sobre el Sàhara Occidental. Noruega és un país enorme geogràficament; però jo he estat a tot arreu. Faig xerrades en instituts de secundària, vaig a les universitats, parlo amb partits polítics i sindicats… Bàsicament, utilitzo qualsevol plataforma per a donar visibilitat a la causa.
També treballo en l’àmbit de la defensa dels drets humans sobre el terreny amb els sahrauís que viuen als territoris ocupats. Al llarg dels anys he combinat les dues tasques: per exemple, he rebut defensors dels drets humans sahrauís i he viatjat amb ells, fent de traductora o d’acompanyant.
D’altra banda, no és el mateix sentir a parlar de quelcom que veure-ho amb els teus ulls. Com que vaig créixer als camps de refugiats, conec el territori, així que des del 2018 viatjo als camps juntament amb polítics de tots els partits de Noruega, des de la dreta fins a l’esquerra. Els portem als camps de refugiats durant alguns uns dies perquè coneguin la causa de primera mà. Jo explico i ensenyo la situació, i després depèn d’ells actuar o no.
Després de fer més de mil presentacions, he après diferents coses, i una és que on més m’agrada parlar és davant la gent jove. La gent pensa que als joves no els importa res, però no és així. Els donem molta informació, però no els diem com han d’actuar. No cal que tothom sigui un activista, però es poden fer petites accions.
En una ocasió, en una entrevista, vas dir: “No sé si el que faig serveix per a alguna cosa, però segur que és millor que no fer res”.
Exacte. Estic molt agraïda de poder formar part d’això, i especialment de poder parlar amb gent jove. Perquè de vegades, tal com va el món, hi ha gent que pensa que no hi ha res a fer, que tot està destruït.
El poble sahrauí ha estat un dels més afectats per les retallades internacionals en matèria d’ajuda humanitària.
La causa no es coneix, no és visible als mitjans i no és difosa pels polítics, això la fa vulnerable a no rebre prou atenció, prou ajuda, prou acció política. A nosaltres ens va impactar molt la crisi ocasionada per la COVID-19, després va venir la guerra a Ucraïna, i més tard van ser les retallades. Tot això ha afectat els camps de refugiats.
Als territoris ocupats hi ha un gran bloqueig mediàtic, per això tota la feina comunicativa que es faci és important.
Hi ha molta gent fent moltes coses, com els periodistes que treballen des dels territoris ocupats, en condicions inhumanes. Ho arrisquen tot per informar, inclús la vida. Però cal fer-ho, perquè el coneixement que hi ha a Espanya sobre el Sàhara no és el coneixement que hi ha a d’altres països. A Noruega gairebé no s’escriu res sobre el Sàhara Occidental.
Els sahrauís sabem que la nostra causa no és una prioritat. Els països s’omplen la boca parlant de valors o drets, i Espanya n’és un bon exemple. Pedro Sánchez parla d’Ucraïna i de Palestina, però calla amb el Sàhara Occidental. Els sahrauís som víctimes dels jocs econòmics i polítics, per això hem de trobar una nova manera d’explicar les nostres històries per arribar a més gent, més enllà dels mitjans de comunicació tradicionals. Perquè continuen passant coses: hi ha sahrauís a la presó, sahrauís que són torturats i un territori que s’està buidant de joves perquè no hi ha feina. Mentre siguis activista polític — o ho sigui algú de la teva família—, mai tindràs ni diners ni feina. Duen a terme un estrangulament econòmic. Els joves han d’arriscar la vida per emigrar. És una violència enorme, però no en el sentit tradicional —bombardejos o guerra oberta—. Jo sento que la història dels sahrauís no s’explica prou.
Amb la posada en marxa del nou Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA) i la Directiva de Retorn, la UE ha passat a considerar el Marroc tercer país segur i país d’origen segur.
Els sahrauís hem guanyat casos judicials contra la Unió Europea als tribunals, i, tot i això, la UE continua fent acords amb el Marroc. És a dir, la UE coneix la situació dels drets humans al Marroc i als territoris ocupats del Sàhara Occidental, però trien no tenir-ho en compte. La UE està tan desesperada per trobar solucions al tema migratori, que realment no li importa si el Marroc vulnera els drets humans o el dret a l’autodeterminació.
Fent de lobbista al Parlament Europeu, he après que el Marroc és i sempre serà un veí estratègic important per a la UE. Sempre serà important en matèria de comerç, seguretat i migració. Nosaltres no tenim cap problema que la UE col·labori comercialment amb el Marroc, però això no hauria d’anar per davant dels drets humans. Donar al Marroc aquesta posició de prestigi fa que els sahrauís i els marroquins que s’oposen al règim estiguin desprotegits. A Europa us agrada criticar els Estats Units perquè els seus interessos polítics passen per sobre dels drets humans, però la Unió Europea no és millor.
Durant la tardor del 2025 es van produir una sèrie de protestes al Marroc, liderades per la Gen Z, però no incloïen les demandes del poble sahrauí. La societat marroquina continua obviant el tema, o considerant-lo tabú, no?
Les manifestacions van estar molt bé, perquè el règim marroquí sempre silencia les protestes. La gent es manifestava per l’accés a drets bàsics com la salut o l’educació. El que no saben és que la situació a El Aaiún és encara pitjor. El que li passa a la societat marroquina és que ha deshumanitzat els sahrauís. Als mitjans marroquins, se’ns presenta com “la gent de les províncies del sud” i es diu de nosaltres que som mandrosos, que vivim de les ajudes socials, que som uns traïdors i una amenaça a la unitat del país. Això ens deshumanitza.
La societat marroquina ha d’entendre que els sahrauís no són els seus enemics. De fet, la Generació Z i els sahrauís tenen un enemic comú: la monarquia i el Majzén. És el govern qui no està donant drets bàsics ni als marroquins ni als que viuen en territoris ocupats. Per què hi ha aquesta desconnexió? Doncs perquè al Marroc, criticar el rei, la religió o la sobirania és perillós. Parlant amb joves marroquins progressistes vaig entendre que no volen tocar aquesta causa perquè si ho fan, perdran, per exemple, el dret a tenir un partit polític, a tenir el seu sindicat. Crec, a més, que els marroquins encara desconeixen els sofriments dels sahrauís perquè es deixen portar per la propaganda.
