Ceshia Ubau, 28 anys, oriünda de Nicaragua, és cantautora i psicòloga especialitzada en abusos sexuals. Exiliada a l’Estat Espanyol, va néixer al si d’una família camperola i va començar a tenir curiositat per la música mentre escoltava a la seva àvia materna inventar-se lletres d’himnes religiosos. La seva àvia va ser una dona humil que no va poder educar-se, perquè com a germana gran va haver de cuidar els seus germans i més tard, com a mare, ho va haver de fer amb els seus propis fills. A diferència d’ella, Ceshia Ubau va néixer en una època amb més oportunitats, i les va aprofitar, per formar-se al món artístic i també en psicologia a la Universidad Centroamericana de Nicaragua. Tot i que aquestes oportunitats no sempre es van mostrar com ella esperava: de nena, preferia tocar la guitarra, però va acabar aprenent piano per ser un instrument més “femení”, i quan va arribar l’hora dels estudis superiors, tot i que volia enrolar-se en el Conservatori, va haver de cursar psicologia.
“No vaig anar al Conservatori perquè no em van deixar. Això de la meva família ha estat una ambivalència molt curiosa: ells em van induir a la formació musical, però quan vaig voler professionalitzar-me, em van dir que no. Tot i això, els meus pares sempre m’han recolzat en tot el que han pogut”, recorda Ceshia Ubau. “També va ser un tema de difusió estudiar psicologia, perquè no estaven d’acord per aquest sistema de creences que considera que l’art i les humanitats no donen de menjar. Sens dubte, és un escenari laboral difícil, però jo soc tossuda”, afegeix qui, amb el seu esforç, ha aconseguit llaurar-se un camí a la psicologia grupal especialitzada en l’abús sexual i un altre camí, l’artístic, en el que avarca el folklore centreamericà i els gèneres urbans que i que compta amb tres discos, ‘Ojos del Alma’ (2017), ‘Luz’ (2024) i ‘Edén’ (2024), premiats a Centroamèrica i, més enllà, als Estats Units, reconeguts amb una precandidatura als premis Grammy Llatins.
Tot i l’èxit, el camí de Ceshia Ubau no ha estat senzill. Ha hagut d’exiliar-se per la falta de llibertats a la dictadura de Daniel Ortega. Ella va ser partícip de les protestes estudiantils que el 2018 van desafiar el govern durant mesos i, per temor, com moltes altres persones, va haver d’escapar-se. Ella ho va fer l’any 2018, primer a Costa Rica, per més tard recalar a l’Estat Espanyol, on resideix actualment. En aquest procés migratori, li pesa no veure envellir la família, no estar en els moments importants: casaments, enterraments, aniversaris. Dates assenyalades que, a la distància, couen per la impotència. Aquest camí, però, també li ha permès sentir-se ajudada, i per tant esperançada amb l’ésser humà.
“He estat una persona que ha estat ajudada per moltes altres persones, i això ha estat clau. Recordo que, acabada d’arribar a Costa Rica, molta gent em va obrir les portes. També vaig arribar en un moment en el que l’onada migratòria tot just començava, vaig ser d’aquell primer grup. Poder rebre d’aquesta comunitat m’ha ajudat a donar espai a l’esperança”, reconeix Ceshia Ubau, que, recentment, ha col·laborat a la pel·lícula “Voicemails for Isabelle”.
“Com amb la precandidatura al Grammy, m’ajuda a creure que he fet un pas més a la meva carrera. M’il·lusiona molt “Voicemails for Isabelle”, una pel·lícula d’una directora d’arrels nicaragüenques que volia incloure una picada d’ullet a Nicaragua. En una escena de la pel·lícula, en un bar llatí dels Estats Units sona la meva cançó de fons mentre estan prenent cerveses nicaragüenques. Són un parell de minuts, però em commou, m’il·lusiona i em dona esperança”.
Nicaragua, èxode al règim de Daniel Ortega
A Nicaragua, les persones tenen poques opcions per sobreviure: o emigren, o ajupen el cap i s’adapten a un sistema corrupte i dictatorial. Després d’anys de repressió, amb l’oposició silenciada, ara mateix no hi ha esperança en derrocar a la dictadura de Daniel Ortega. Des del 2018, quan es va produir el darrer intent de resistència social, s’estima en més de 838.000 les persones que han hagut d’abandonar aquest país centreamericà. Una xifra que suposa un 11,8% de la població. És l’èxode més gran de la seva història. Un drama que es reflecteix també a la veïna Costa Rica, on emigra principalment la comunitat nicaragüenc: oficialment ACNUR té registrades més de 180.000 persones, tot i que la xifra real es molt més gran.
Daniel Ortega va ser part del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), la milícia esquerrana que va ajudar a derrocar al dictador Anastasio Somoza el 1979 i que, més tard, va dirigir una turbulenta transició: durant una dècada, es va viure una guerra civil en què Estats Units va finançar grups paramilitars contraris al FSLN, que, encapçalats per Ortega, van vèncer en les primeres eleccions democràtiques, les del 1984. Però en aquella època encara hi havia conflicte, i no va ser fins al 1990, un cop va finalitzar la guerra civil, quan començaria un sistema democràtic estable a Nicaragua. Així, a la dècada de 1990, el sandinisme es va convertir en la força política de referència a l’esquerra, mentre que grups somozistes i liberals van crear formacions de dreta. En els comicis celebrats el 1990, 1996 i 2001 el sandinisme va ser derrotat, però, el 2006, la societat va donar una nova oportunitat a Ortega, que es va convertir en president. Des de llavors, governa el país.
El gir autoritari d’Ortega es va evidenciar sobretot a partir del 2018, quan una reforma a la Seguretat Social va provocar un esclat social en què, durant mesos, els joves universitaris es van atrinxerar a les facultats i es van enfrontar a les autoritats. Un conflicte en què almenys 335 persones van morir i 2000 van resultar ferides. La violència va cessar sota la promesa d’establir una taula de negociació, però Ortega va acabar per rebutjar-la i va continuar la purga d’opositors. Una repressió que, de nou, va repuntar després de les eleccions fraudulentes del 2021, quan el règim nicaragüenc va començar a retirar la nacionalitat a les persones i, sota amenaça de presó, exigir que abandonessin el país.
Així, aquest règim que no té ideologia dirigeix una repressió que avarca els actors clau del segle XX i XXI, tant a l’esquerra com a la dreta: exiliats són antics guerrillers sandinistes com Sergio Ramírez o Dora María Téllez, demòcrates dretans com els representants de la família Chamorro, i persones anònimes, estudiants, advocats, periodistes, activistes, que no aguanten sota la tirania d’un règim que sembla impossible d’enderrocar. Un exili en què, en molts casos, pateixen la discriminació i el racisme que, lamentablement, acompanyen la majoria de migrants del món.
Es considera més artista o psicòloga especialitzada en l’abús sexual o totes dues?
Crec que totes dues. He tingut períodes de la meva vida en què m’he dedicat exclusivament a la música i períodes en què m’he dedicat exclusivament a la psicologia. No puc fer una sola cosa, necessito totes dues, i totes dues també es complementen.
Com es complementen, com utilitza la música en teràpies de dones que han patit abusos?
M’he desenvolupat atenent grups, en intervencions comunitàries i en temes psicoeducatius. He tingut l’oportunitat d’atendre en psicologia clínica, però la meva experiència està més inclinada a allò comunitari. Aleshores, a les sessions he implementat activitats relacionades amb l’art. Per exemple, amb diversos grups de dones supervivents de violència hem fet poemes musicalitzats i cançons que escriuen explicant el procés de recuperació. Per mi, es important portar alguna eina artística o algun instrument musical. En el cas de la recuperació de l’abús sexual, el cos es molt important. El cos porta memòria i no és tan senzill fer una abraçada o una salutació amb cert contacte físic. No és tan senzill perquè hi ha memòria d’alerta. Aleshores, instruments musicals com els de percussió – i és una cosa que està comprovada científicament- ajuden a alliberar el cortisol, particularment, si es toca en grup.
Com descriuria la situació de la dona a Nicaragua?
Tenir una dictadura és una gran variable que posa a tothom en una posició de vulnerabilitat, fins i tot els que poden ser propers al règim. No obstant això, amb dictadura o sense, el context de la dona a Nicaragua és atroç. Hi ha altes taxes de feminicidis, delictes sexuals, violència infantil i d’embaràs adolescent, perquè entenem l’embaràs adolescent com un abús sexual. Hi va haver un moment a Nicaragua en què es va aprovar la Llei 779, que penalitza la violència envers les dones; també hi va haver una llei que permetia l’avortament terapèutic, però tot això ha desaparegut. Perquè encara que la Llei 779 continua vigent, no hi ha centres d’acollida per a les víctimes de violència, no hi ha un acompanyament integral perquè han estat clausurades moltes de les organitzacions no governamentals de drets humans i de gènere. Aleshores, és un estat de desprotecció total.
Escriptors sandinistes com Gioconda Belli i Sergio Ramírez estan exiliats. Han narrat el sandinisme, l’època anterior, la dels qui van viure la guerra. Vostè és d’una altra generació. Com l’art reflecteix els canvis socials i generacionals? Què explica avui una artista?
Nosaltres estem apuntant a l’esperança i a poder mirar cap a dins. Tot aquest procés m’ha ajudat a qüestionar-me com artista de què vull parlar i què no vull continuar alimentant, perquè la música és una eina molt poderosa de comunicació i té un impacte social molt gran. Jo he optat per cantar i parlar de l’esperança i també de la meva pròpia experiència migratòria. M’he trobat en un país d’acollida, a Costa Rica, on és coneguda per la xenofòbia cap a les persones nicaragüenses. També, com a nicaragüencs, hem arribat amb prejudicis, que són també actituds xenòfobes, que tenen una història, un nacionalisme que intenta dir “el meu país és millor que el teu”. Aleshores, com podia jo, a través de la música, posicionar un tema que ajudi a cohesionar les comunitats? Perquè el meu objectiu és fer música que convidi a crear comunitat.
Per la seva contribució artística, ha estat reconeguda als premis de l’Associació de Compositors i Autors Musicals de Costa Rica: el 2023, va obtenir el premi a la Millor Nova Cançó amb “Para Mí”, i dos anys més tard, va repetir guardó, el seu disc “Edén” va obtenir el premi a l’Àlbum Pop de l’Any i va ser reconeguda com a Cantautora Centreamericana de l’Any.
També ha estat precandidata als Grammy Llatins. Com vius no poder actuar al teu propi país?
Gens fàcil. Tot i això ho ha fet possible el treball en equip. L’únic que he tingut clar a la vida ha estat que havia de seguir amb la música. És el meu propòsit de vida i he pogut veure l’impacte que té en les persones. Això m’ajuda a saber que hi ha un perquè per ser en aquest món. Aleshores, en els meus primers anys com artista vaig fer tot el que podia quant a feina i intentava invertir en la meva pròpia música. Amb el temps, va tenir resultats: vaig començar a treballar amb una discogràfica i vaig començar a ampliar el meu equip de treball. Són coses que m’han ajudat a professionalitzar el meu projecte i arribar a escenaris i tenir reconeixements. Però implica haver-me enfrontat no només a ser nicaragüense a Costa Risa, sinó també a ser una dona jove a la que moltes vegades se la va qüestionar si realment escrivia les cançons.
Les seves cançons miren a l’esperança. Quines altres temàtiques mostra a les seves recopilacions musicals o poemes?
Una cosa que m’ha passat recentment és parlar de la sexualitat, i m’agradaria continuar aprofundint, també com una manera més saludable de viure l’amor, l’amor romàntic. Per mi, escriure ha sigut també la meva pròpia teràpia, i hi ha temes molt personals que he posicionat. Hi ha una cançó anomenada ‘Melodía Sagrada’ que fa un homenatge a les músiques tradicionals de Llatinoamèrica i en què narro la meva història com a dona en desplaçament forçat i crido a la integració comunitària de les diàspores del món. ‘Las mujeres de mi tierra’ ha estat una cançó molt ben rebuda i la vaig compondre per la meva àvia. Intento mostrar-me a les cançons.
Què t’ha portat a viure a l’Estat espanyol?
Vaig venir a través d’un programa per a persones refugiades. Afortunadament, vaig tenir l’oportunitat d’escollir, perquè també podia anar als Estats Units. Per mi, és molt important estar en un lloc amb calor humana, i ho he rebut. Em sento molt afortunada de ser aquí. A més, vaig créixer amb influència de la música espanyola, de La Oreja de Van Gogh, José Luís Perales, Ana Belén, i crec que, culturalment, hi ha una relació entre Nicaragua i Espanya que encara es pot aprofundir més. Tinc moltes ganes d’aportar al mateix art centreamericà amb allò que jo pugui aprendre aquí.
