Yslem Mohamed Salem Nafaa és un raper sahrauí nascut en els campaments de Tinduf, a Algèria. Actualment viu a Alborea (Albacete). Va arribar a Espanya com ho fan molts nens i nenes sahrauís, gràcies als campaments d’estiu de Vacances en pau. Instal·lat a Galícia durant els anys de la seva adolescència i acollit per una família gallega, va estudiar educació social, però mai ha deixat de costat la seva veritable vocació: l’hip hop.
L’Yslem assegura que des que ell era petit, les coses han canviat molt en els campaments sahrauís: “(…)jo només coneixia les dunes i les haimas, anar al col·legi, ajudar a la meva mare i esperar l’ajuda humanitària. Jo no sabia ni què era una botiga, ni la mar. Ni fins i tot una sabatilla”, explica. Potser per això li va impactar tant l’experiència de les seves primeres Vacances en pau, a Itàlia. “M’impressionava tot: l’herba, les cases, els maons, l’aigua sortint de l’aixeta, les fonts”. Després d’aquestes vacances en pau a Itàlia, en va tenir unes altres per diferents punts de la geografia espanyola, com Castilla La Mancha o Euskadi. Com la seva germana bessona estava a Galícia i ell tenia problemes respiratoris, la família d’acolliment de la seva germana va decidir fer-se’n càrrec, així que ell es va assentar a Mos (Pontevedra), amb el consentiment de la seva família sahrauí. Va ser allà i llavors quan va començar a iniciar-se la cultura del grafiti i del rap i a rimar els seus primers versos. L’Yslem és un dels primers sahrauís del gènere en el seu territori. Assegura, no obstant això, que el seu interès per la música li ve de petit: “(…) en els campaments, a l’escola, sempre vaig formar part del cor musical. M’encantava cantar. El meu avi i el meu besavi eren poetes, i això també em va influir”, relata.
El seu primer contacte amb el rap va ser a través dels cooperants cubans que portaven cassets de hip-hop americà als campaments. No entenia res, però li agradava. “L’últim any que vaig viure en els campaments, va arribar la televisió en blanc i negre. Agafàvem un parell de canals; un d’ells era algerià, i a la tarda posaven música àrab de diferents països. Aquí vaig descobrir el rap algerià, gràcies a un grup que es deia MBS”. Ja a Espanya, a O Porriño, prop de Mos, on va viure posteriorment, va tenir la possibilitat de conèixer més de prop aquesta cultura que tant l’atreia, en part gràcies al Festival Intercontracultura que reunia grafiters de tot el món. “Aquest festival em va atrapar”, relata. Va començar a passar en net les lletres que tenia. En 2007 va publicar el seu primer àlbum: Qüestió de fe; i d’aquí fins al dia d’avui.
Les lletres de l’Yslem parlen de resistència, de lluita i d’autodeterminació. Parlen de la necessitat de trencar el mur del silenci i el mur de la indiferència que fa que els conflictes caiguin en l’oblit. Parla també, i sense tallar-se, de la responsabilitat de l’Estat espanyol en la qüestió del Sàhara Occidental; i es mostra molt crític amb els partits polítics espanyols, a qui acusa de viure sota el xantatge del regne marroquí.
Parlar de la història del Sàhara Occidental és parlar de la història d’una injustícia i d’un poble, el sahrauí, que fa anys que lluita pel dret a l’autodeterminació. Amb capital a Al-Aaiun, el Sàhara Occidental, fins al 1975 va estar ocupat per Espanya: es considerava la província 53 de l’estat espanyol. Amb la mort de Franco, les reivindicacions del poble sahrauí, que s’havien iniciat durant els primers anys de la dècada dels setanta van anar prenent força. Davant aquest context, Espanya es va agafar el compromís d’organitzar i dur a terme un referèndum d’autodeterminació. Va ser llavors quan el Marroc, en aquell moment liderat per Hassan II, i Mauritània van aprofitar per a reivindicar part del territori sahrauí com a propi argumentant raons històriques. A finals de l’octubre del 1975 es van produir les primeres agressions per part del Regne del Marroc i el 6 de novembre s’iniciava la Marxa Verda: més de 300.000 marroquins arribaven a territori sahrauí i l’ocupaven, fet que va comportar un èxode massiu des de la costa fins a l’interior, el desert. Només Algèria va obrir les portes a aquestes persones que fugien de la violència.
La responsabilitat del govern Espanyol en tot plegat és indubtable. De fet, hi ha documents sobre el que realment va succeir durant la Marxa Verda que encara no han estat desclassificats. El 2017, però la CIA en va desclassificar alguns que posarien en qüestió la postura del Rei emèrit Juan Carlos I: segons sembla, la monarquia espanyola es va facilitar l’entrada de les tropes marroquines en territori sahrauí. Lluny de trobar un acord pensant en el poble sahrauí, el 14 de novembre del 1975, Espanya, Mauritània i el Marroc van signar els Acords de Madrid, en els quals es contemplava un referèndum sobre l’autodeterminació del poble sahrauí. Això mai es va dur a terme. El 27 de febrer del 1976 Espanya es retirava de manera definitiva del Sàhara Occidental; i aquell mateix dia el Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro) proclamava la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). El 1979 Mauritània es va rendir i va deixar de reivindicar una part del Sàhara Occidental, però això va ser aprofitat pel Marroc per a annexionar-se una altra part del territori. El 1991 es va signar un acord de pau i l’ONU va establir la Minurso (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental) amb el compromís de dur a terme un referèndum d’autodeterminació. Mai s’ha celebrat. Des de llavors, el Front Polisario i el Regne del Marroc han viscut una guerra no oficial però ininterrompuda amb període de més o menys intensitat.
Pel que fa a l’estatus polític, el Sàhara Occidental és membre permanent de la Unió Africana, però a les Nacions Unides, França, membre permanent del Consell de Seguretat i amb dret a veto, veta de manera sistemàtica totes les resolucions a favor del poble sahrauí perquè considera el Marroc, excolònia, un soci prioritari i el principal aliat a la regió. Després de més de quaranta anys, el conflicte continua estancat.
A principis del 2022, l’executiu de Pedro Sánchez (PSOE) feia un gir inesperat respecte a la qüestió del Sàhara Occidental i donava públicament suport al règim de Mohamed VI, que té sobre la taula, des del 2007, una proposta d’autonomia pel territori, però que no agrada el poble sahrauí. Fins al moment, Espanya havia apostat per una solució política acceptada per ambdues parts i dins del marc de negociació de les Nacions Unides. El canvi de postura es podria deure, en part, a una crisi entre el Marroc i Espanya després que aquest últim país acollís el líder del Front Polisario per a tractar-lo de Covid, durant la pandèmia. Aquest fet va provocar una crisi diplomàtica entre el regne alauí i Espanya que es va acabar en el moment en què el govern espanyol va donar suport públicament al règim de Mohamed VI. Aquest canvi de postura també va tenir conseqüències en les relacions diplomàtiques i de cooperació entre Espanya i Algèria, que van quedar molt deteriorades.
Com és créixer en els campaments de Tinduf, en aquesta situació d’anormalitat?
Jo vaig viure en els campaments sent un nen. Era feliç perquè era innocent, hi havia escassetat de tot i tots teníem el mateix. Els homes estaven en la guerra i les dones ens cuidaven. No sabíem si els nostres pares i oncles tornarien. Tot resultava rar, però ho acceptàvem: era el que ens tocava viure. Ens estranyava veure a gent estrangera que ens visitava. Ho comparo amb la meva vida actual i, certament, aquella infància va ser una mica estranya. Els meus amics i jo somiàvem amb veure la mar i les cases dels nostres pares, ens preguntàvem com era el Sàhara Occidental. També recordo viure esperant l’ajuda humanitària.
Quina era la teva major por, de petit?
Perdre a familiars o familiars d’amics i acabar separats. Hi havia molta gent en la diàspora. Ara, tota la meva generació viu separada de les seves famílies, però no podem tornar als campaments perquè no hi ha oportunitats. La majoria de nosaltres tenim estudis; això és una cosa que va fer molt bé el Polisario: proporcionar educació com una opció de futur. Tenim una generació molt preparada però la tristesa que sofrim és que no ens podem desenvolupar allí. Jo sí que em quedaria aquí [en el moment de l’entrevista l’Yslem està en els campaments, en Tinduf], però què faria? Aquí no tinc cap futur, i l’única cosa que podria fer és anar a lluitar a la guerra. Seguim estancats, i l’esforç del Polisario per educar a tota una generació no ha servit de res. Aquí hi ha joves enginyers, advocats, artistes… que no poden fer res més a esperar que el temps passi. Això és molt trist. I em fa por. Ho veig amb els meus nebots: de què serveix formar-los si després no es poden desenvolupar aquí? Hauran de viure separats de la seva família, com m’ha passat a mi. Jo en vint anys a penes he vist als meus pares. L’altra opció és acabar en l’exèrcit, i a saber què succeeix amb ells.
Què et va atrapar del rap?
El rap és la música dels sense veu i parla, o parlava, del que està malament en la societat. Va més enllà. Ara tot ha canviat una mica, però l’essència del rap no l’ha fet. És un gènere combatiu.
Tu l’uses per a parlar de la causa sahrauí. També imparells tallers i formacions en els campaments. És la música una eina per a canviar les coses?
L’art, i per consegüent la música, és la millor arma per a donar-li la volta a tot i conscienciar a la població, als polítics o fins i tot derrotar les polítiques agressives. També és cert que actualment vivim en una època en la qual tot va molt ràpid i els canvis són constants. Els avanços tecnològics i la digitalització ens saturen, i les noves generacions estan bastant saturades de coneixements. Al mateix temps, no obstant això, tinc la sensació que estem davant una població adormida: la gent està massa entretinguda i no para esment a l’important. Ho veiem a Gaza: s’estan matant bebès davant els ulls de tot el món i ningú fa res: la gent prefereix viure en el seu Tik Tok. En aquest context, a vegades penso que ja ni tan sols la música o la cultura poden remoure consciències.
Parles de la indiferència davant el que succeeix en el món.
Exacte. Si ens alcem, ja no el poble sahrauí, sinó tothom, podrem derrotar el mur de la indiferència. Ens han ensenyat que tot ens sigui igual. I no parlo dels gazatíes que estan sent bombardejats, dels sahrauís o del migrant que mor en la mar; parlo del veí del costat. Ho desnonen davant els nostres ulls i ni tan sols ens movem. Ens mantenen entretinguts perquè no ens adonem de les coses i ens doni tot igual. La música i l’art sí que podrien trencar aquest mur de la indiferència.
Tenint en compte la responsabilitat de l’Estat espanyol en la qüestió del Sàhara Occidental, creus que la població espanyola està conscienciada amb la causa sahrauí?
Els sahrauís, a la població espanyola, no tenim res a retreure-li. En el que ens ha passat als sahrauís té moltíssima responsabilitat, això sí, l’Estat espanyol. Hem de reconèixer, no obstant això, la gran labor de la ciutadania espanyola i la seva solidaritat. Organitzacions, Vacances en pau, enviament d’ajuda i arribada de professionals, acolliment de criatures… Ells són els que han creat la base del que som ara. L’absència de tots els governs espanyols al Sàhara Occidental ha estat suplantada per la voluntat de la seva ciutadania. A Espanya us continueu acordant de nosaltres. El nostre major enemic, juntament amb el Marroc, és l’Estat espanyol. Ens ho han promès tot mentre negociaven paral·lelament amb el Marroc, qui fa xantatge a Espanya amb el tema de la migració, el comerç de les drogues i el terrorisme. Són tres temes amb els quals es juga de manera constant. I Espanya, evidentment, té por.
Durant la teva adolescència vas créixer a Galícia, on també hi ha població marroquina. Com era la teva relació amb els nens i nenes marroquines?
Abans d’arribar a Espanya, jo vivia en els campaments de refugiats, on l’única cosa que s’escoltava era que el Marroc era el dimoni, el mal: l’enemic total. Quan tens set o vuit anys, aquest relat és poderós i t’imagines a l’enemic com un monstre. A Espanya, vaig estudiar educació social i vaig tenir la possibilitat de treballar molt de prop amb les comunitats marroquines. Em vaig adonar llavors que ells eren molt més víctimes del seu país que nosaltres mateixos per una senzilla raó: ni tan sols saben on queda el Sàhara Occidental en el mapa. El Marroc és un dels països amb més analfabetisme de tot el continent africà, i aquesta situació està propiciada pel mateix Estat marroquí, perquè li beneficia enormement. Tenir un país ignorant sempre és positiu per als governants. La població marroquina no té cap responsabilitat sobre el que li ocorre al poble sahrauí.
On queda la por, en tot això?
Gran part de la població marroquina té por a la monarquia i no els interessa ficar-se en problemes polítics. Parlar o referir-se al Sàhara Occidental és sinònim de problemes per a ells. No importa que estiguin a Espanya: qualsevol persona marroquina té família que encara viu al Marroc: un oncle, una tia, un nebot, etcètera. És perillós, però jo crec que hi ha esperança, perquè hi ha molts i moltes joves marroquines que estan despertant-se i estan despertant als altres. Hi ha activistes marroquins que lluiten perquè el poble s’aixequi, però costarà molt perquè és una xacra instal·lada des de fa temps en la ciutadania.
Estàs concedint aquesta entrevista des dels campaments sahrauís de Tinduf. Com veus als nens i les nenes d’ara?
Estem en una situació de guerra i hi ha un bloqueig informatiu molt important que fa que això a penes se sàpiga, però l’exèrcit sahrauí continua lluitant contra el marroquí. També hi ha una guerra diplomàtica i social; així que nosaltres continuem denunciant els abusos. Sabies que el Marroc acaba de ser nomenat president del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides per a aquest 2024? Els nens i les nedes segueixen els nostres passos i són els que pateixen la pitjor part de tot aquest conflicte. Saben perfectament que el lloc on viuen no és la seva terra i que lluitem per recuperar-la. Són els que s’emporten la pitjor part.
Et mostres optimista o pessimista, respecte al Sàhara Occidental?
Jo no tinc dret a mostrar-me pessimista, perquè viu de l’esperança. Si la perdem [l’esperança], ho perdem tot; no tindrem a on agarrar-nos. I els sahrauís continuem amb la convicció intacta: el Sàhara Occidental serà lliure. El sahrauí mai serà marroquí.
