Gonzalo Abaha Nghema Mikue, llicenciat en Humanitats, activista LGTBIQA+, coordinador nacional de l’organització ‘Somos parte del Mundo’, va néixer el 1996 a Evinayong, Guinea Equatorial, regió tropical afamada per les seves pinyes que, degut a les temperatures més baixes, va ser un dels centres urbans habitats per europeus a l’era colonial. Una regió que, en el present, és eminentment agrícola en el pla econòmic, mentre que socialment és conservadora, influenciada per l’ètnia fang, a la que pertany Gonzalo Abaha i que és la majoritària al país.
Com la majoria de persones homosexuals a Guinea Equatorial, Gonzalo Abaha va ser rebutjat per la seva família i comunitat: va patir el procés de tortura de les teràpies de conversió, en què t’obliguen a anar a diferents remeiers i esglésies on et poden tenir dies sense menjar i, finalment, com ell no va canviar, va ser expulsat de casa. Per això, durant anys va haver de vagar per la ciutat de Bata, no molt lluny de la seva família, però sense arribar a barrejar-s’hi: si la seva família residia o freqüentava el nord, ell anava al sud, el més lluny possible dels retrets. Una època dura, de carrer i precarietat extrema, en què no només va sobreviure, sinó que va prosperar, gràcies al seu esforç i a l’ajuda de la “família triada”: ‘Somos Parte del Mundo’.
“Quan vaig començar a participar a les reunions em sentia relaxat perquè ningú em deia perquè parles així o perquè fas tal cosa. Aquesta sensació de no ser jutjat em va alegrar molt. I mira, aquí hi havia la família que vaig estar buscant”, recorda aquest activista que també és escriptor i autor de dos llibres que, a causa del llenguatge explícit i la temàtica feminista i homosexual, han generat polèmica a Guinea Equatorial: Las ratas también se enamoran (2021) i Lo rarito que eres (2025).
Després d’anys malvivint a Bata, el 2023 Gonzalo Abaha va agafar una nova oportunitat i es va assentar a Malabo, per més tard continuar formant-se amb una beca AECID a Espanya, a l’associació Acción Triángulo, i, finalment, tornar a Malabo, l’antiga capital, el lloc més segur i lliure del país per a la comunitat LGTBIQA+ i on ‘Somos Parte del Mundo’ compta amb la seva estructura més robusta per denunciar i confrontar la discriminació que pateix la comunitat.
Som part del Món i la lluita contra la discriminació del col·lectiu LGTBIQA+
Establerta el 2016 per un grup de persones que abans ja havia estat reunint-se a bars, platges o llocs clandestins, ‘Somos Parte del Mundo’ és una organització que busca protegir els drets LGTBIQA+. Es va començar a fer un nom més enllà de la seva comunitat a partir del 2019, arran d’elaborar informes que retrataven les violacions dels drets a Guinea Equatorial. Entre els objectius d’aquesta organització hi ha creat un Marc legal que condemni l’apologia de l’homofòbia o revocar lleis discriminatòries com la que permet les teràpies de conversió a l’església o remeiers. A grans trets, promou que la legislació nacional s’adapti als Principis de Yogyakarta, un document amb 29 punts recollits el 2006 per l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides en què es plasmen recomanacions legislatives que protegeixin els drets humans, entre elles els relatius a la identitat de gènere.
Guinea Equatorial, discriminació i persecució a la dictadura més longeva d’Àfrica
A l’Àfrica, les comunitats LGTBIQA+ són perseguides, i no hi ha continent on pateixin una discriminació tan constant i que marqui tant les seves vides: a nivell legal, les persones no estan protegides de la violència i els discursos d’odi motivats per l’orientació sexual, i en molts casos es penalitza la simple acció d’estimar una altra persona. De fet, a 32 dels 54 països africans les autoritats criminalitzen les relacions sexuals entre persones del mateix sexe, mentre que en aquests i altres estats es duen a terme pràctiques de conversió sexual: veuen l’homosexualitat com si fos un esperit o una malaltia de blancs que cal extirpar del cos. El cas més extrem en aquesta persecució és a països on el ‘delicte’ comporta la pena de mort: a Somàlia, Mauritània i el nord de Nigèria, on s’implementa la sharia, i a Uganda. Però l’Àfrica és terra de contrastos, i entre el grapat de països que reconeix els drets LGTBIQA+, la majoria al sud del continent, omple d’orgull el cas de Sudàfrica: des del 2026 reconeix el matrimoni igualitari, però abans, el 1996, va ser el primer país del món a reconèixer constitucionalment el dret de no ser discriminat per motius d’orientació sexual.
A l’Àfrica central, Guinea Equatorial és un petit país fronterer amb el Camerun i Gabon i amb sortida al mar, que va ser colònia de l’Estat Espanyol. Teodoro Obiang, al poder des del 1979, encapçala la dictadura més longeva del continent. Fins fa relativament poc, deia que no hi havia persones homosexuals en el seu país, però, davant les creixents evidències, ha hagut de reconèixer que hi ha gais, lesbianes, transsexuals o bisexuals. Això sí, aquest reconeixement ha portat també un apogeu de les polítiques repressives, sempre amb el suport de lleis, algunes d’elles heretades del franquisme, i amb el vistiplau d’una societat conservadora i patriarcal que no accepta l’homosexualitat.
Així, segons recull l’informe del 2020 de l’organització ‘Somos Parte del Mundo’, les autoritats guineanes “van desmantellar barris segurs com Los Angeles, de la ciutat de Malabo”, i van posar en marxa “un programa institucional d’apologia a l’homofòbia”: es va instaurar controls policials en barris i establiments freqüentats per dones lesbianes i bisexuals, especialment bars i discoteques; es van suspendre programes televisius crítics amb l’homofòbia com “Guinea en Femenino”; i es van iniciar treballs legislatius per a limitar els drets LGTBIQA+. A més, sobretot a partir del 2023, va començar una ofensiva contra les organitzacions civils, i a l’agost d’aquell any va ser detinguda durant 48 hores la fundadora de ‘Somos Parte del Mundo’, l’escriptora i activista Trifonia Melibea Obono.
A la situació particular de l’Àfrica s’hi afegeix un panorama global gens esperançador en què s’evidencia un retrocés en els drets de les minories a Occident. Donald Trump promou el supremacisme blanc conservador cristià, mentre que l’agenda antiwoke guanya terreny i a Europa els partits d’ultradreta prometen revocar les lleis que protegeixen la dona i els col·lectius vulnerables. Però és a l’Àfrica on més ràpid van a l’hora d’implementar aquests canvis de tendència amb lleis discriminatòries que, recentment a Mali, Senegal, Ghana o Gabon, en alguns casos per l’auge del gihadisme, desfan el camí recorregut a l’inici del segle XX.
Com va canviar la relació amb la família quan es va saber de la seva homosexualitat?
L’homosexualitat s’entén com a malaltia de blancs, els negres no poden ser homosexuals a Guinea Equatorial. Quan la meva família ho va saber, em va acabar fent fora de casa, perquè per a ells és una possessió d’esperits demoníacs que puc transmetre a la família. T’exclouen de l’entorn comunitari i t’has de buscar la vida al carrer. Però abans de fer-te fora, passes per teràpies de conversió, perquè entenen que poden revertir la situació perquè siguis entre cometes ‘normal’. Són remeiers, esglésies, rituals. Jo vaig passar per això entre 2015 i 2016. També utilitzen les violacions correctives per a les dones lesbianes, per als homes gais i dones trans consideren els matrimonis forçats o tenir fills, la paternitat forçada. És un sistema de violència ben configurat. I després hi ha la violència fora de casa: la societat et recrimina, hi ha agressions físiques, verbals, detencions. Tot això és el que viu una persona homosexual aquí, a Guinea, i la família es desentén totalment.
El seu cas de superació i èxit és una excepció: als vostres informes es reflecteix que la majoria de persones s’acaba prostituint.
Tots hem de passar per la prostitució. Quan ets al carrer, necessites menjar. Òbviament, cal fer coses. En el meu cas, quan vaig sortir de casa ja no estudiava, però gràcies al col·lectiu, que oferia petites beques, vaig tornar a estudiar. Però no puc dir que els altres hagin de fer el mateix perquè seria molt injust. Es passa molt malament en el procés: no hi ha estabilitat mental, els cops físics són més visibles, però a nivell mental, tot es desastrós. Imagineu-vos, una família que et donava de menjar, que t’acompanyava, i de sobte et fa fora de casa i no pots saludar ni els germanets. Et marca molt.
Moltes persones que viuen a la situació que vostè va passar estaran trucant a la porta de ‘Somos Parte del Mundo’. Com podeu ajudar?
Actualment tenim tres departaments: el departament d’educació, per proporcionar beques de formació; el departament de seguretat, que fa l’acompanyament a presons, l’assessoria jurídica i la tramitació de documents; i el departament de salut, on hem creat una farmàcia solidària i, de vegades, hi ha atenció gratuïta en un laboratori de monges amb el què col·laborem.
A més, tenim cases d’acollida a Bata i Malabo; si se’t fa fora, pots passar un temps allà. Actualment a Malabo tenim vuit persones vivint i a Bata, tres. També hi ha programes de formació i consultes d’assessoria psicològica. Abans, érem forts redactant informes, però els darrers anys hi ha hagut un increment de l’agressió i amenaça a la vida, i hem decidit renunciar-hi. El context geopolític no ho permet, i no hi ha un paraigua que ens protegeixi.
Han deixat de fer informes per les amenaces del Govern.
Bàsicament.
Als seus informes s’observen pics de repressió contra el col·lectiu i les organitzacions civils. La pressió està creixent?
La repressió depèn del nivell de visibilitat i al Govern el preocupa molt allò que es digui fora. Per això, el col·lectiu pateix agressions. El 2024, es va obrir una investigació en què al·legaven que jo era part de l’oposició i que parlava de política fora del país. Quan no van trobar res, van intervenir les seus i van investigar les persones al·legant que veníem droga com organització criminal. El grau d’agressió puja d’acord amb el teu grau de visibilitat, però també la visibilitat et protegeix: si et passa alguna cosa, la gent preguntarà. Però en general, hi ha una homofòbia institucionalitzada.
Es permet que els militars puguin detenir a persones homosexuals i torturar-les i no passa res. O que vagis a renovar documents i, si parles de manera que ells considerin femenina, comenci un interrogatori. I que, si vas al carrer, malgrat que uns joves t’estiguin apedregant o colpejant, la policia passi sense fer absolutament res. O que tinguem persones trans malaltes i, al anar a l’hospital, la infermera digui que no pot atendre aquest tipus de persona perquè s’encomanarà i no vol que aquest mal esperit acabi en el menjar i que els nens la mengin i siguin homosexuals. Tot això és permès perquè hi ha una violència institucionalitzada. De fet, anteriorment el discurs de Guinea als fòrums internacionals era que no hi havia homosexuals.
El marc legal de Guinea Equatorial és de l’època colonial, del franquisme. Com valoreu les lleis respecte a l’orientació sexual?
Hi havia molta homofòbia en temps precolonials: els homosexuals eren exclosos, anaven a l’interior del bosc a viure, no podien viure al poblat. Amb el colonialisme i el franquisme, es va produir una sinergia perfecta entre el pensament nacional catòlic i les nostres tradicions precolonials. Després de la independència, es va prometre que les lleis s’anirien canviant a poc a poc, però res ha canviat. Del franquisme encara s’aplica la llei de ‘Vagos y Maleantes’ (1954) i es manté el Codi de Justícia Militar que prohibeix l’homosexualitat a l’armada. No hi ha hagut gaire voluntat política de canvi, i aquesta situació afecta persones LGTBIQA+, a les dones i les poblacions vulnerables. Després, a nivell d’iniciatives pròpies de Guinea, hi ha l’ordre del Ministeri de l’Interior de 2003 en què es prohibeix l’ús d’establiments turístics i centres de contacte per a la prostitució [i altres activitats que atempten contra la moral i els bons costums], i recentment, des del 2024, hi ha un decret provincial que prohibeix que els homosexuals vagin a bars i discoteques [el que limita els drets de reunió o expressió].
Almenys ara el Govern no pot dir que no hi ha homosexuals.
Van canviar el discurs el 2022. Els informes que vam fer van influir i van dir, “sí, hi ha homosexuals, però nosaltres, el Govern, no els hi fem res; és la població, que no els vol”. Un parany perquè realment són les autoritats les que fomenten la persecució.
